El cas de na Susana

Aquest és el cas que ens varen plantejar:

Breve descripción del contexto o situación del aula1.

Me llamo Susana y soy ingeniero técnico. He trabajado como tal 12 años. Tengo dos hijos, uno de 3 y otro de 5 años. Hace dos años terminé los estudios de Magisterio y me incorporé a trabajar en un Aula escolar de P-3.

Es martes, 15 de abril de 2012; 8:30 de la mañana. La situación se centra en la rutina de inicio de jornada (45 minutos): los niños/as se han puesto las batas y ya han pasado a jugar libremente, mientras yo, Susana, he anotado los encargos del día –lista comedor/incidencias comentadas por los padres. Me levanto y me acerco a los alumnos/as.

Reconstrucción completa de la situación

Estoy paseando entre los alumnos, interesándome por lo que hacen y haciendo pequeños comentarios; no intervengo con fuerza, sino que me voy manteniendo a una cierta distancia. Mientras observo al grupo, uno de los niños – Marcos – se me acerca llorando mientras me dice que un compañero – Pablo – le ha hecho daño. En ese momento me acuerdo de un trabajo sobre transmisión de valores que realicé hace unos años en la Facultad y aplico una de las estrategias centradas en el respeto y empatía por el otro: en vez de regañar de entrada a Pablo, acojo a Marcos y me preocupo por él asegurándome de que Pablo se percate de la situación. Pongo la atención en “preocuparme” por el niño “agredido”, me aseguro que esté bien y lo tranquilizo. Después me dirijo a Pablo y hablamos sobre lo sucedido. Mientras yo hablaba con Marcos, Pablo ha ido pasando de una actitud defensiva a mirar a su compañero, de manera que me resulta fácil conducir la situación y hacer que Pablo pida perdón.

Tracta de pensar en situacions on has tingut o has observat una situació similar. Què vares fer tu o la mestra? Quines decisions vares prendre o va prendre la mestre? Pots plantejar altres alternatives? Quines?

Quan jo a l’aula he viscut situacions com aquesta he tingut dos tipus d’actuacions:

Si he vist qui ha fet l’acte d’agredir o llevar qualque objecte que un altre tenia (situacions més freqüents) parlo amb els dos infants, demanant a un perquè li ha llevat o pegat al seu company, si a ell li agrada quan se’l fan, si creu que això és la manera d’arreglar la situació i a l’altre que ell li ha de dir que això no li agrada, que li ha de dir al company directament. També, aprofitant les seves respostes com ara “ho he fet perquè no volia recollir” i li dic que perquè el company reculli no se li ha de pegar que només dient-lo ja l’escolta, que nosaltres ens estimem i no peguen als  companys. També, una situació que sol succeir és que un infant que ha pegat després es queixi perquè un altre li està molestant, de manera que li recordo el que havia fet i li dic “a què no t’agrada que et molestin? I perquè abans ho feies tu? t’adones de què als teus companys no els agrada que els molestis?”

Si no he vist el que passava i directament un nen se m’acosta plorant evito anar cercant culpables (el que no plora) i víctimes (el que plora) ja que he vist com a l’aula molts infants peguen i quan mires ploren i diuen que els han pegat perquè saben que aniràs a cridar-li l’atenció i cerquen els seus recursos per donar-li la volta a la situació.  En aquests casos els demano que m’expliquin què ha passat tot dient que si ploren no entenc el que diuen. A més, el fet que moltes vegades un altre company ho hagi presenciat m’ajuda a cercar versions de companys que s’uneixen i expliquen el que ha passat. Un exemple va succeir l’altre dia quan un infant plorava al costat d’un altre, aquest em va dir que plorava perquè la seva mare no estava i un altre nen aliè al conflicte va dir “no, li ha mossegat”, quan vaig baixar els pantalons del nen que plorava vaig veure la marca.

Quan va acabar el moment d’expressivitat motriu (on havia succeït l’acció) i els nens estaven asseguts, incloent el que plorava, vaig parlar amb tots i els hi vaig explicar perquè en J. plorava, el que havia passat, recordant les normes i aprofitant perquè veiessin la importància d’aquestes i parlant  sobre com no estava bé el que havia fet. A més, alguns infants em deien que el que ho havia fet era “MALO” i aplicant el que em vist a assignatures com Psicologia, els hi dic que ningú és dolent però que s’ha portat malament perquè ha fet mal a un company ja que com he après no hem de jutjar la persona sinó l’acció duta a terme.

Per tant, en definitiva el que faig és intentar fer partícips als nens del seu conflicte, sempre amb la meva col·laboració però emfatitzant en el fet què són ells els que han de dir-li primer al company que no li agrada o proposant alternatives al fet de compartir objectes com ara dient-los “ara ho té en X, quan jugui una estona li demanes si te’l deixa a tu i així podeu jugar els dos” o, “si els dos voleu llegir el mateix conte podeu fer-ho junts en comptes de barallar-vos per aquest”. El que mai faig perquè ja ho vàrem analitzar a la carrera és dir “dóna-li un petó o demana-li perdó” ja que amb això els infants no estan prenent consciència dels seus actes sinó fent una acció mecànica que saben que farà que la mestra els deixi anar per continuar jugant però que en el fons no senten; no podem obligar a un nen a demanar perdó si no ho sent així sinó que a través de la comunicació li hem de fer comprendre el que ha fet i perquè està mal i entre els implicats en el conflicte cercar una solució.

Després d’escoltar el que vàrem parlar a l’assignatura el dia de classe vaig adonar-me que la forma com intento resoldre els conflictes és adient ja que tal com va dir na Rosa ens interessa donar-los l’oportunitat de què siguin ells el que resolguin els seus propis conflictes. No obstant, i com també ens va comentar la tutora de l’assignatura Reflexió i Innovació, el fet d’improvisar és a partir de resoldre situacions semblants de conflictes per tal que les nostres intervencions siguin adequades, suposo que jo estic ben encaminada perquè ja he hagut d’intervenir més d’una vegada ja que és un aula on tots els nens són de nova escolarització i el tema dels límits, les normes encara s’ha de treballar molt. Per tant, encara em queda molta experiència que guanyar que esper m’ajudin a millorar les meves estratègies tant en la resolució de conflictes com en molts altres aspectes de la vida de l’aula.

Un altre cas que es pot donar durant qualsevol jornada escolar, i de similars característiques al cas de na Susana seria el següent:

Descripció del context o situació.

Em dic Úrsula i estic estudiant Tercer de Grau d’Educació Infantil. Actualment estic fent les pràctiques amb infants de dos i tres anys, és la primera vegada que treballo en l’àmbit educatiu.

És dimecres, 20 de març de 2013 i són les onze i mitja del matí. La situació té lloc durant el moment del pati. Les dues classes de grossos (infants de 2-3 anys) estan al pati, juntament amb els infants de 1-2 anys.

Els infants juguen lliurement al pati, amb les motos i cotxes que aquest espai ofereix i jo i la resta de mestres ens trobem assegudes a una banda d’aquest espai.

Reconstrucció sencera de la situació.

Veig al final del pati dos infants que estan agafats, una nena és de la classe de petits (1-2 anys) i l’altre és de la meva aula (Joan), un infant que sol molestar i pegar als altres. M’apropo a na Emma i em diu que vol la moto. Directament agafo les mans d’en Joan i aplico un dels valors que intentem transmetre durant moltes situacions al centre, la importància de compartir el material.

En un principi penso en castigar-lo, en què estigui assegut una estona i es calmi, i aprofitar per parlar amb ell en què les coses s’han de demanar parlant, no empentant als altres. No obstant, per evitar el càstig decideixo reunir-los als dos i els hi dic que no s’ha d’empentar. En quant al nen afegeixo que no ha de llevar-li la moto a la nena, que si ara la té ella li ha de deixar i que quan ella la utilitzi una estona, ell la podrà agafar.  D’aquesta forma ambdós infants podran gaudir d’aquest material.

La nena continua amb la moto i en Joan seu al costat de les mestres. Estic satisfeta amb  la meva actuació ja que he aconseguit que els infants respectin els torns d’utilització del material.

Reflexió

De la mateixa forma que passava al cas de na Susana, JO no indico en cap moment que hagi presenciat com s’ha iniciat aquesta situació. Per tant,  no crec que estigui actuant correctament ja que estic atorgant a un nen un paper (víctima) i a un altre el paper contrari (agressor) sense haver cercat evidències de què això sigui així.

Per tant, es podria dir que partint que és un infant al qual des del primer moment he etiquetat dient que és conflictiu, parteixo d’un prejudici que em fa actuar d’acord amb aquest. A més, el fet que l’altre implicat fos una nena més petita pot ser la raó per la qual atribueixo aquest paper al nen, baix la creença que les nenes són més bones i que el nen major intentava abusar de la seva força per llevar-li la moto.

Aquesta història podria continuar amb la intervenció d’una altra mestra que s’adreça a l’infant i li diu com que encara no li havia deixat la nena la moto, què si encara no se l’havia  demanat. Per tant, en aquest moment i després que la mestra m’expliqués la situació jo m’adonaria de com el nen era qui ja havia esperat el seu torn i el que feia era demanar-li a la nena la moto perquè ell ja havia complert la seva part del pacte de compartir el material.

Així, amb la meva intervenció només he aconseguit que el nen vegi com tota aquesta xerrada sobre compartir i utilitzar un ratet cadascun el material que ja li havia fet la mestra anterior perdés el sentit amb la meva resposta ja que ha vist com el primer pacte que havia fet jo l’he trencat, tornant a deixar-li la moto a na Emma.

Competències treballades:

Per començar, plantejo què faig jo en una situació pareguda a la mostrada al cas i justifico perquè actuo d’aquesta forma (2.6.).

A més, i en relació al cas de na Susana i al cas fictici plantejat per mi sobre el moment del pati, elaboro hipòtesis de perquè actuen així els diferents adults en aquests casos cooncrets a partir de la informació extreta de la descripció del cas i de diferents detalls que et fan elaborar-te hipòtesis (4.3.).