Comparació de jornades escolars.

Per realitzar aquesta aquest anàlisi de jornades escolars, els meus companys i jo vàrem decidir que tots ho faríem del dia en què a l’escoleta es fa psicomotricitat (clic per veure la descripció de la meva jornada) , sense obviar els altres moments que es produeixen durant aquest dia. Per tant, aquesta reflexió és fruit de la comparació amb les jornades de tots els estudiants del grup d’Eivissa que estan fent pràctiques amb infants entre 2-3 anys d’edat.

El primer moment de la jornada a analitzar és el moment de l’assemblea. En totes les jornades revisades el procés a seguir és el mateix que a la meva aula i l’única assemblea que  es realitza és la de primera hora on es fan les rutines (passar llista, mirar el temps...). Per tant, el primer aspecte a millorar tant de la meva jornada com de les altres és aquest, ja que tal com diu Concepció Sànchez (2006, 7):

“No podem permetre que les assemblees acabin convertides en moments de la vida de la classe amb escassa transcendència en aquesta. Igualment, hem d’anar més enllà d’utilitzar-les exclusivament per a certes tasques rutinitzades [...].Enfront de la situació descrita, el professorat d’educació infantil s’hauria d’aturar a analitzar si hi ha espai en aquestes assemblees per discutir i consensuar normes, per dissenyar i organitzar col·lectivament activitats escolars amb els nens i les nenes, per cercar solucions a problemes socials quotidians de l’aula”.

Amb això el que vull reflectir és que hi ha altres aspectes de l’aula que es poden treballar col·lectivament a l’assemblea i que tot i que alguns si que es poden preveure, per exemple parlar dels racons que volen que afegim a l’aula, també poden ser situacions imprevistes com un conflicte sorgit entre dos alumnes al pati.

Per altra banda, i començant amb l’activitat analitzada: psicomotricitat, trobem el temps de llevar-se les sabates i els mitjons.

En primer lloc, i en referència al moment de llevar-se les sabates per anar a psicomotricitat he identificat un aspecte a incloure a la meva jornada: col·locar les sabates damunt de les seves fotos. Crec que tenir un plafó amb les seves fotografies al terra i haver de posar les sabates damunt de la fotografia, és una forma de treballar la pròpia identitat “aquest sóc jo i aquestes són les meves sabates”. A més seria fàcil d’incorporar perquè només s’han d’imprimir fotografies de mida gran i aferrar-les al terra o aprofitant les fotografies que tenim a l’aula de les emocions (les cares dels infants de l’aula mostrant una emoció), també les podríem posar al terra quan arribés el moment i que els nens col·loquessin les sabates sobre aquestes. Tot i així trobo que la forma com es fa al meu centre també està molt bé perquè en haver-les de posar a un lloc concret és una forma de recollir i això els ajuda a assolir el concepte d’ordre.

En quant al moment de posar-se els mitjons per anar a psicomotricitat. He trobat que a una de les jornades és la tutora la que posa els mitjons als infants, i la noia de pràctiques explica que no dóna temps als nens que tarden més a posar-se’ls ja que comença a cridar-los per fer un tren. Per tant, en aquest cas no he trobat un tret a canviar a la meva jornada sinó per reflexionar sobre la jornada d’una companya.

En primer lloc trobem que no s’està respectant l’objectiu del Currículum d’Educació Infantil que diu “Adquirir progressivament autonomia en les activitats habituals i en l’organització de les seqüències temporals i espacials quotidianes”. Tal com diu Hebe (2010, 10) “Quan es permet a un nen emprendre una activitat per la seva pròpia iniciativa i dur-la a terme fins que s‘acaba, es poden percebre i captar els seus instruments, les seves habilitats, els seus interessos i comprendre la direccionalitat, el «sentit» i la significació de la seva acció”. Amb la seva actuació està transmetent una imatge d’infant no capaç i està mecanitzant un procés que tal com he citat podria aprofitar per observar i avaluar els procés d’aprenentatge dels infants.

A més, hi ha un altre aspecte que no s’està respectant que és el ritme de cada infant. Com ja he dit l’alumna de pràctiques descrivia que quan pretenia que una nena es posés el mitjó la mestra ja els va dir que s’havien d’anar. Per tant, trobem una contradicció amb la pròpia educació ja que tal com reflectia Joan Domènec al seu llibre Elogi a l’Educació lenta, l’educació és un procés lent i per aprendre una cosa, de forma significativa, necessitem el nostre temps. Per tant, si l’educació en sí mateixa és un procés lent, aprendre suposa un temps, perquè aquesta educadora no ho respecta? Tornem a trobar un dèficit d’anàlisi de les pròpies actuacions docents (autoavaluació del procés d’ensenyament). El perquè de canviar aquesta actuació es podria justificar a través de les paraules de Salas i Solozabal (2003, 11) que ens diuen:

“Els nens i les nenes necessiten temps per preparar-se per a cadascuna de les accions que es realitzen a l’escola. A més de donar-los temps, cal avisar-los cada vegada que canviem d’activitat, hem de respectar al màxim el ritme de cadascun i donar-los temps als que triguen més, és una manera de fer-los partícips del seu propi fer a l’escola fins que puguin arribar a actuar per si mateixos”. 

Respecte al moment en què els infants arriben a la sala de psicomotricitat, he vist com a la mateixa aula on no es fan assemblees i és l’educadora qui posa els mitjons abans de la sessió i els lleven les sabates després, quan els infants han de situar-se a la zona de la sala de psicomotricitat on es fa el ritual d’entrada i sortida, uns es queden de peu i altres asseguts, és a dir que no hi ha una pauta, cadascun fa el que vol. Crec que és important establir una norma per a aquest moment perquè si ja des de l’inici no es respecten les normes de la sala, com es pretén que desprès es compleixen altres normes més importants durant el moment d’expressivitat motriu com són tenir cura del material i dels companys? Si aquesta llibertat d’acció en quant al respecte de normes és així constantment (es deixa que cadascú faci el que li sembli) és normal que al moment de l’assemblea els infants no tinguin assolit l’hàbit i no siguin capaços d’estar tots asseguts i escoltant-se uns als altres.  

Crec que la tutora d’aquest grup, a partir del que he vist descrit a la jornada d’aquesta companya, hauria de reflexionar sobre què està aconseguint deixant que els infants facin això, perque el que estan aprenent és que a cada moment poden fer el que vulguin i quan hi ha alguna cosa que no els agrada fer, com asseure al moment de l’assemblea, només han de fer el contrari i al final la mestra acabarà per ometre-ho de la programació a l’aula (com ja ha fet).

Si l’educadora els acostumés a què es respectessin les diferents normes que hi ha per a cada moment, no tindria tants de problemes conductuals en determinants moments, per tant, el que hi ha és una manca de reflexió sobre la pròpia pràctica educativa i les conseqüències que aquesta està tenint en els diferents moments de la jornada.

El moment de la representació és una altra manera que tenen els infants d’expressar-se però sense moviment (Aucouturier) ; és molt important perquè possibilita al nen prendre distància de la seva expressivitat motriu per traslladar-la a nivells més cognitius. Ausubel ja plantejava la importància d’aquests tipus d’activitats quan deia que els infants no només eren actius mentre es movien, fent al·lusió al moviment mental.

En quant a aquest moment, tot i que són diverses les escoletes que la realitzen trobo que manca el veritable sentit d’aquest moment que és traslladar l’activitat motriu a un altre nivell, el cognitiu. La majoria de centres, inclòs el meu, no relaciona aquest moment amb el d’expressivitat motriu ja que només proposen uns materials però sense dir als nens que dibuixin o representin el que han fet a psicomotricitat; tot i que segurament els infants facin coses totalment allunyades del moment és una forma de que comencin a pensar a què han jugat per plasmar-lo en un altre llenguatge diferent al corporal.

El moment en què es realitza la representació és molt important ja que si volem que els infants se’n recordin del que han fet per poder plasmar-lo és necessari que no hi hagi moltes activitats entre el moment d’expressivitat i aquest. Per això, trobo que en aquest cas a la meva aula això es respecta a diferència d’altres centres on els infants surten al pati i desprès fan representació. Penso que si han de llevar-se els mitjons, posar-se les sabates, sortir al bany o com he dit al pati, perden la seva concentració en el joc i quan arriben a representar no tenen tan clar el que han jugat perquè hi ha hagut un moment d’atur que crec que els pot atabalar.

En quant als materials, crec que s’hauria d’ampliar l’oferta i oferir més coses que plastilina, gomets i ceres per pintar; per exemple, fer una proposta amb fang o amb construccions.

A més, en la representació, hem de saber seleccionar els materials que utilitzem segons quin sigui el nostre objectiu; per exemple si volem fomentar el treball col·lectiu haurem d’utilitzar pissarres grans que permetin la interacció. Aquesta forma grupal de representació no es fa servir en cap dels centres analitzats ja que els infants fan sempre les representacions de forma individual, mai col·lectiva.  Tampoc s’utilitza la conversa com ha forma de representació; si utilitzessin aquesta alternativa estarien treballant una forma d’expressió molt important per a les seves vides: l’expressió oral; així, mitjançant el llenguatge, podrien posar paraules a allò viscut.

Una altra alternativa al moment de representació seria la narració o el conte, ja d’acord amb Aucouturier crec que és molt útil fer-lo servir per tal que els infants estructurin les seves vivències i puguin identificar-se amb les seves emocions.

Un moment que he vist que es fa a una de les aules és el moment de relaxació desprès de l’expressivitat motriu. Crec que aquest moment de relaxació s’hauria d’incloure a totes les sessions ja que crec que és molt positiu pels infants poder tenir un moment on calmar el seu ritme d’activitat i preparar-se per a un altre moment que requereix menys moviment físic i més mental.  No obstant, crec que no s’hauria de limitar a descansar sinó que tal com vaig veure quan vaig estar a un altre centres s’hauria de programar amb diferents activitats com massatges,  passant les teles per damunt dels nens o fent exercicis de respiració.

Crec que aquest moment de relaxació s’hauria d’incloure a totes les sessions ja que crec que és molt positiu pels infants poder tenir un moment on calmar el seu ritme d’activitat i preparar-se per a un altre moment que requereix menys moviment físic i més mental. 

A l’aula en la qual fan el moment de relaxació hi ha un aspecte que no trobo gens pedagògic i és que aprofiten aquest moment per anar posant les sabates als nens. En primer lloc, això hem fa plantejar-me que no ho fan perquè els infants es relaxin corporalment i es preparin per a un moment amb més activitat cognitiva sinó com a forma de què estiguin quiets i poder posar així les sabates còmodament. En segon lloc, perquè els infants no es posen les sabates tots sols? Si el problema és que els manca temps, perquè no acaben abans la classe de psicomotricitat i deixen un espai per a aquesta tasca que fomenta l’autonomia dels nens?

Tal com he descrit, a la meva aula es renten els dents dos cops per setmana. Tot i que en principi hem semblava molt adient he vist a una altra jornada que els infants es renten les dents cada dia desprès de dinar. Això m’ha fet adonar-me que l’ideal seria aquest, que es rentessin les dents totes les dies ja que és un hàbit d’higiene, molt important i del qual depèn la nostra salut dental. Per tant, crec que aquest plantejament si que dóna resposta a la realitat dels infants a les seves cases on, per la meva experiència, tant els professionals de la salut com els pares i mares et recorden que t’has de netejar les dents desprès de cada menjar; és a dir, que rentar-se les dents cada dia a l’aula és una forma de donar coherència al treball entre escola i família.

A  pesar dels petits canvis que hi ha entre les jornades de diferents escoles o de diferents aules, trobo que la majoria de centres tenen una forma semblant de treballar. Per això, trobo que seria interessant que a classe es mostrés alguna jornada d’un centre fora d’Espanya o d’Eivissa on la metodologia incorporés aspectes que no es tenen en compte aquí. Estic convençuda que si veiéssim altres formes de fer, identificaríem moments per qüestionar de les nostres aules que ara ens semblem molt adients perquè són els únics que hem vist i els utilitzem com a referència.

Pel que fa a les etiquetes utilitzades, he posat aquestes perquè he reflexionat sobre diferents aspectes sobre el meu centre i sobre els centres en els quals m’he basat per fer la comparació de jornades; alguns d’aquests aspectes han estat metodologia dels educadors, moments de la jornada i materials emprats (3.2.); he realitzat hipòtesis sobre perquè a una aula en concret es donen certs problemes de conducta, tot relacionant-los amb la metodologia de l’educadora una jornada en concret, en la qual hi ha problemes de comportament dels infants  (4.3.) i he fonamentat teòricament pràctiques qüestionables o justificat mitjançant marcs teòrics les meves opinions (4.1.).

Referències

Apunts Estratègies d’Intervenció Educativa I (segon de Grau, primer semestre).

Apunts la Pràctica Psicomotriu Educativa (segon de Grau, segon semestre).

ARNAIZ SANCHEZ, P., VIVES PEÑALVER, I. i RABADAN MARTÍNEZ, M. (2001). La psicomotricidad en la escuela: una práctica preventiva y educativa. Málaga: Aljibe

DOMENECH FRANCESCH, J. (2009). Elogio a la educación lenta. Barcelona. Graó

HEBE CHOKLER, M. (2010). El concepte d‘autonomia en el desenvolupament infantil primerenc: coherència entre la teoria i la pràctica. Revista Guix d’Infantil, 53, 9-13.

SALAS, A. i SOLOZABAL, A. (2003). Descobrint l’autonomia. Revista Guix d’Infantil, 11, 11-14.

SANCHEZ BLANCO, C. (2006). Les assemblees a l’educació infantil: decidir per alliberar, alliberar per decidir. Revista Guix d’Infantil, 30, 5-10.