Creences sobre l'observació de psicomotricitat

La resposta a aquesta qüestió sobre creences l’he plasmat tant al quadern d’aula com al blog perquè crec que no té sentit penjar al bloc només la part descriptiva (clic damunt l'enllaç per veure la descripció) de l’activitat sense posar el que hi ha darrera d’aquesta, que és la part més reflexiva. A més, com l'observació la vaig realitzar jo centrant-me en una nena en croncret he analitzat les creences meves i també les que puc identificar de la mestra en els moments que intervé amb la nena observada. 

Competències treballades: En aquest apartat identifico una creença meva (2.2.), la contrasto amb pràctiques d’altres tutores del centre (2.2.); argumento el que he fet o ha fet la mestra i perquè (2.6.) la qual cosa suposa elaborar hipòtesis de perquè he fet això (4.3.).

En la situació descrita, ja només el fet de seleccionar a aquesta nena suposa una creença meva de què en ser una nena “líder” a l’aula i que sol destacar mostrant més maduresa tant en el seu comportament com en l’expressió verbal, en el moment de l’observació em donaria més dades sobre les quals reflexionar que no un infant menys madur o actiu, que no realitzaria tantes accions. Per tant, el fet de tenir una idea prefixada sobre els infants de l’aula fa que d’alguna manera els mirem amb altres ulls, tot veient el que ja pensem que farà. A la descripció, després d’haver-la tornat a llegir per fer aquest exercici veig com sempre parlo com si fos ella la que inicia les accions i els altres companys la segueixen quan tal vegada el fet de tenir aquesta idea de líder no em fa veure que està imitant accions que altres nens ja havien iniciat. Per això he de tenir una mirada més oberta, veient el que els altres nens que en principi semblen més immadurs fan i així veure les seves  potencialitats, per això en les properes sessions de psicomotricitat centraré la mirada en els infants que aparentment més els hi costa.

En relació a aquest tema, també em passava el mateix a les activitats d’experimentació on anava amb prejudicis sobre com actuarien els infants i gràcies a mirar de forma objectiva les diferents sessions que he realitzat m’he adonat que per a res és així i que no podem generalitzar ja que el nen amb comportament més disruptiu de l’aula és el que més experimenta, nens que es mostren participatius en activitats de l’aula no  ho fan en les manipulatives i altres segons com sigui l’activitat d’experimentació es mostren més o menys actius. Per tant, no ens podem basar en una actitud per generalitzar la personalitat del nen sinó que aquest, com ja varem veure amb les intel·ligències múltiples es mostrarà més o menys interessat segons quina sigui l’activitat duta a terme.

Aquest és un tema que em preocupa bastant ja que per molt que diguem que no ens decantem o ens fixem més en uns nens que en uns altres això no és cert ja que noto com jo mateixa tinc actituds diferents; per exemple si a psicomotricitat plora un nen que no sol plorar que té una actitud calmada em “preocupo” o m’alarmo més que si és un altre que sempre està plorant i que moltes vegades ho fa per cridar l’atenció perquè jo he vist com es cau al terra ell sol i plora i et mira perquè vagis. Aquesta actitud meva contrastada amb altres actituds que veig al centre, tot i que de vegades si que noto que les mestres fan més cas a uns que a altres jo tinc de referència a la meva tutora que a pesar de què se que uns infants la posen més nerviosa sempre mostra afecte a tots. Jo ara que m’he adonat de què tal vegada no estic sent equitativa en aquest aspecte, estic intentant canviar aquesta actitud i intento anar amb els infants més disruptius en els moments en què no l’estan sent per tal d’abraçar-los o parlar amb ells i que vegin que la meva atenció la capten no amb comportaments inadequats sinó a l’inrevés.

En quant a la mestra, sembla una dóna seriosa que no intervé molt a les sessions ni s'implica en el joc dels infants. Això es podria veure de dues formes:

Per un costat,  podria entendre’s que aquesta actitud distanciada és fruit d’una pràctica basada en la idea del paper del mestre d’Aucouturier (1992, como se cita en Llorca & Vega, 1998, 42) "el educador debe ser consciente que hace vivir a los niños un itinerario de maduración. Tiene que conocer el espacio, el material, las palabras que utiliza. Debe garantizar la seguridad física y afectiva del niño para ponerlo en fase de proceso. Aprender a quedarse a distancia y escuchar al otro....". En aquest partiríem de què la mestra creu en les potencialitats dels infants i només actua quan la situació ho requereix o li demanen; creien així que la no intervenció ajuda a què els infants s’expressin lliurement. Per tant, els infants veuen un espai de seguretat, que és la que dóna la mestra, i a més senten que aquesta confia en les seves capacitats.  

A més, hi ha un moment en què sorgeix un conflicte:

“...continuen jugant a tirar-se pel terra i el nen es posa damunt la capa de na Sara de manera que aquesta no pot aixecar-se del terra. Na Sara amb cara seriosa li diu a la professora que no pot i aquesta li diu que juguin a altra cosa si no volen fer-se mal i li diu que li demani al nen per favor si es pot llevar. Na Sara, li diu al nen: “per favor, et lleves?” i aquest s’aixeca de la seva tela.”

En aquest moment, el fet que la mestra fruit de l’observació sàpiga el que passa ha implicat que conegui perquè la nena es queixa i actuï d’acord a això. Si ho comparéssim amb el cas de na Susana, aquesta tutora en comptes de cercar un culpable i una víctima (que seria la nena perquè és la que es queixa) fa un comentari que implica als dos infants, fent-los responsables a ambdós pel tipus de joc que estan desenvolupant i a més dóna una estratègia perquè la nena resolgui la seva situació. Així també confia en la capacitat dels infants per resoldre els seus conflictes, implicant-los, i l’aprenentatge que treuen els infants és que la mestra confia en què siguin ells qui expressin les seves emocions i actuïn davant situacions que els impliquen.

Per un altre costat, i aquest extret fruit del intercanvi de la meva descripció amb dos companys trobem que aquesta actitud distanciada podria ser fruit d’un desinterès o desgana per l’activitat dels infants, de la creença que aquest moment és un espai de joc, sense cap implicació educativa on només se’ls ha de deixar fer. Per tant, tot i que només és una observació, si aquesta posició es repeteix constantment i la mestra no s’implica mai en el joc, tot ajudant als infants a reconèixer les seves accions i sent un mirall i model de les seves actuacions, la qual cosa, tal com ens indiquen Mesquida, M., Arnaiz, V., Pons, E. i Pons, S. (1998, 33) “aconsegueix que els fillet prengui consciència d’allò que està fent i, en tenir-ne consciència, se n’apropiarà”, suposarà que els infants no tinguin aquesta mirada de recolzament que fa que s’apropiïn dels seus actes mitjançant estratègies per part de la mestra com una mirada, un somriure, el reconeixement lingüístic, entre altres.

Competències treballades: Aquesta anàlisi sobre les creences de la mestra ha suposat elaborar hipòtesis, ja que explicar les creences que pugui tenir aquesta són suposicions meves a partir de l’observació, de perquè passa un fet en concret (4.3.), a més d’identificar el que seria una adequada i inadequada pràctica (4.2.), tot recolzant-lo amb els marcs teòrics que fonamenten el que dic (4.1.).

Una altra creença meva, aquesta fruit dels coneixements teòrics adquirits al llarg dels estudis és que el moment d’expressivitat motriu és un moment en què els infants desenvolupen moltes capacitats de tipus sensorial, cognitiu, comunicatiu, motriu i emocional. El fet de partir de què aquest és un moment que possibilita tot això en un nen fa que paris més atenció a qualsevol gest i acció ja que cada moment et sembla un aprenentatge. Aquest coneixement teòric crec que també és el compartit per la meva tutora d’aula ja que la psicomotricitat es realitza dues voltes per setmana. A més, el fet de cuidar tant aquest espai, suposa que la tutora també el veu com espai de creixement, d’aprenentatge; això ho dic perquè aquest espai es prepara amb diferents propostes cada sessió: un dia es munten circuits, un altre es va emplenar tot de revistes o de paper higiènic, un altre amb ninots i coixins... A més, tenen llibres que parlen de propostes a fer en aquest moment per desenvolupar el joc simbòlic. Per tant, suposo que també perquè el centre ho té previst com un moment molt important on tots els detalls es tenen en compten i pretenen desenvolupar un aspecte diferent (motricitat fina, gruixuda, el joc simbòlic...) això també es contagia i fa que tu ho contemplis de la mateixa forma, ja que quan observo el fet de fer-ho tan detalladament és perquè penso en cada detall i en el que això està suposant per al nen.

Per últim, i en quant a la sessió en general, l’objectiu d’aquesta sessió a més de ser el general de totes les sessions, que els infants s’expressin amb autonomia mitjançant accions corporals, també era fomentar el joc simbòlic. Per aquesta raó es van afegir les teles, ja que possibiliten el joc de disfresses o de fer llits (en el cas de la nena observada com a capa per lluitar).

En quant al que volia la mestra en relació amb l’aprentatge dels infants era provocar que els infants envestissin els espais i els objectes de forma simbòlica per tal de connectar així amb l’estructura simbòlica que fa possible l’aparició dels processos educatius. Aquesta concepció és la que fonamenta les pràctiques de la tutora ja que aquesta es basa en la Pràctica Psicomotriz educativa Aucouturier, que és un model d’intervenció educativa, no directiva, que acompanya al nen en el seu creixement maduratiu. Parteix de la seva expressivitat motriu, la seva forma de ser i d’estar. La qual cosa coincidiria amb la idea d’Arnaiz “Educar es capacitar para realizar una transformación simbólica de la realidad pues la educación no es más que un proceso simbólico”. Aquest objectiu per part de la mestra es va aconseguir ja que com es reflecteix a l’observació la nena va tenir la capacitat de fer “com si” lluités. Ser capaç d’entendre que quan s’està jugant les accions són diferents, és a dir, jugo a què et dono cops però sense fer-ho és un aprenentatge que possiblement la nena hagi après en aquesta sessió o gràcies a sessions que li han possibilitat entendre la simbologia de les accions.  

En quant al que jo volia, i tenint en compte que era la primera sessió que observava he de dir que la meva intenció no era tant la de fomentar l’aprenentatge dels infants sinó la de conèixer millor a un d’aquests, tot veient patrons de conducta, espais més utilitzats, jocs més recurrents... No obstant si que tenia uns criteris, que són els que utilitza la tutora per avaluar i que vaig tenir en compte a l’hora d’observar que són:

Ø  És autònom per posar-se i llevar-se les sabates i mitjons.

Ø  Manifesta seguretat en les capacitats motores.

Ø  Coneix els límits de les seves capacitats motores.

Ø  La seva actitud corporal és ajustada a la situació.

Ø  Viu amb plaer l’activitat psicomotriu de manera individual o compartida.

Ø  És capaç de demanar ajuda quan ho necessita.

Ø  Resol els conflictes sense agressivitat.

Tot i que jo em limitava a escriure el que veia, si que tenia al cap aquests criteris que feien que em fixés en ells per tal de plasmar-ho després. Per tant, es pot dir que la meva mirada tenia un altre filtre, que eren els criteris que havia d’avaluar i que la nena va superar positivament.

En definitiva, i partint de la meva observació si que crec que els objectius d’aquesta sessió es varen acomplir ja que els infants varen aprendre o reforçar accions referides a la seva expressivitat motriu (conquesta de l’altura, de l’espai) i a més molts d’ells varen traslladar les seves accions a un nivell simbòlic.

Competències treballades: En aquest darrer apartat he elaborat hipòtesis de perquè detallo tan minuciosament l’observació (4.3.) i identificat el marc teòric que justifica les pràctiques de l’aula a psicomotricitat (4.1.). 

De tota aquesta reflexió, surt una pluja de paraules que han interactuat al meu cap: