Valoració de l'assignatura

Suggereixo: 

Fer un feedback visible al propi blog, això ajudaria a relacionar els comentaris amb l’entrada corresponent ja que hi ha vegades que les entrades han estat més de les que es comentaven; per exemple, vosaltres dèieu a la primera entrada, a la segona i a la tercera (...) i tal vegada hi havia cinc entrades penjades per la qual cosa no es sabia ben bé a quina us referíeu. Crec que és una millora fàcil d’aplicar ja que fins i tot és més còmode (suposo) per vosaltres anar veient  una entrada i comentant-la baix.

Que una mestra s’encarregui de l’itinerari A i l’altra del B, ja que això facilitaria la coherència amb el que es diu a cada classe. Crec que el fet que hi hagi dues persones, una cada setmana, fa que l’assignatura perdi una mica la continuïtat ja que en ocasions se’ns ha dit “la setmana que bé explicarem això o farem una determinada tasca” i després no s’ha realitzat. Fins i tot, abans de la darrera classe ens varen demanar que penséssim el que per a nosaltres era autonomia, un nen autònom perquè ho compartiríem en la següent sessió i no ho vàrem fer.

Per donar solució a això, crec que, tot i que suposo que no està a les vostres mans, en comptes d’haver dues persones a Palma, es podria posar una a Eivissa o Menorca, ja que d’aquesta forma l’assignatura quedaria molt més coherent i no hauria tants de malentesos.  

Per últim, crec que s’haurien d’establir punts de relació amb el blog del Pràcticum I ja que hi ha molts d’aspectes en què se’ns ha demanat quasi el mateix i, a més, seria una forma de relacionar encara més tot aquest semestre, ja que ambdues assignatures estan molt lligades.

Critico:

L’aspecte que critico és la desorganització que s’ha produït en moltes ocasions. El fet que a classe es digués una cosa, com ara que no feia falta fer determinada tasca perquè seria canviada per una altra que havíem fet i que després si que s’hagués de fer, que el cronograma canviés tantes vegades o que a classe no quedés clar que s’havia de posar al blog i què al quadern.

Hi va haver una al·lota que va dir que el que més embullava era llegir tots els dubtes i comentaris de la gent, aspecte amb el qual estic d’acord ja que hi havia comentaris sobre coses que ja s’havien parlat a classe i que et feien posar-te més nerviosa. No obstant, crec que no es tracta de deixar de banda els comentaris i cenyir-te al blog sinó que del que es  tracta és que les coses puguin quedar clares sense haver d’aïllar-te del fòrum. També el fet que durant els PowerPoint se’ns digués reflexioneu sobre això, ho això ho plasmeu al quadern, feia que al final no es sabés quines de les preguntes que es proposaven eren treball pel quadern i quines treball personal, només de cara a reflexionar individualment, sense plasmar-lo.

Això crec que pot ser també fruit d’uns objectius massa grans, és a dir de pensar que a una classe començaríem i acabaríem un mòdul ja que la majoria de les vegades no ens ha donat temps i ja no complíem el cronograma, el que era  una entrada per a aquell dia passava a la setmana següent i s’ajuntava amb un altre mòdul, etc. Per això, si tal vegada es proposés menor quantitat d’aspectes a donar a una classe es respondria millor al ritme que convida a portar l’assignatura ja que hi ha molt de debat i discussió, aspectes que són importants i que crec que es veuen enfonsats per les presses que de vegades imposa el cronograma.

Aplaudeixo:

En general i com a cloenda, crec que  és una assignatura molt profitosa degut al treball mental que et suposa. És una tasca que hem de provocar ja que tal com estem veient a les escoles on fem les pràctiques hi ha una manca molt accentuada de reflexió, d’aturar-se a mirar el que fem, de posar-ho en entredit, de compartir amb la resta i així enriquir la nostra formació i, conseqüentment la nostra actuació com a docents.

Per tant, crec que és una assignatura que ens ha fet seure i pensar, cercar el fons de les coses i no quedar-nos amb la primera imatge. Personalment, m’ha incitat a cercar en la xarxa molt, a cercar fonaments teòrics així com experiències pràctiques en altres blogs.

També, agraeixo que se'ns hagin revisat els blogs dues vegades ja que això m'ha donat orientacions de com anava i què havia de millorar, del contrari no hauria tingut cap referència. 

El fet d’haver de pensar que hi ha darrera de cada entrada, de cada comentari per tal de posar, concretament, quina era la competència que estàvem treballant t’ajuda a prendre consciència del que fas, de saber què hi ha darrera del que estàs escrivint.

Pel que fa als seminaris d’Eivissa, estic molt satisfeta amb els resultats ja que així com hi havia classes per videoconferència en les quals m’he anat amb  una mica de decepció, de sentiment de no haver après res perquè entre els problemes que hi havia de connexió i els moments en què no s’escoltava res, no podia aprofitar aquests  dies (alguns); en canvi als seminaris, crec que tot el grup, ens hem sentit més escoltats, s’han provocat debats molt interessants i sí que considero que han estat classes en les quals l’assignatura ha guanyat molt. Per això animo a posar una professora a cada seu!

En quant a les videoconferències, tot i que un suggeriment era que es fes la classe presencial ja que crec que és una assignatura on el cara a cara, el poder escoltar i interactuar bé amb la tutora, és imprescindible, també opino que  gràcies a poder compartir la nostra experiència amb un nombre tan elevat de persones ha estat molt enriquidor ja que de forma contrària ens haguéssim quedat només amb les experiències d’Eivissa (tres centres diferents).

Per tant, aquesta experiència en gran grup m’ha permès compartir amb tots angoixes, veure com també hi havia altres que patien el mateix que jo, cercar solucions entre tots, enriquir-me amb els punts de vista dels altres i compartir entre tots una denúncia ètica cap a l’educació que estem vivint. 

Valoració de les competències assolides

Organitzar situacions d’aprenentatge

Punts forts: A partir de la pràctica assolida he passat d’aprofitar les situacions que es donaven per tractar els continguts a crear jo situacions, activitats que treballessin una sèrie d’objectius. En relació al cos humà, al principi vaig posar d’exemple “quan els infants miren un conte, juguen amb els animals, als metges, o a posar les parts de la cara a unes màscares que tenim, jo m’acosto per provocar que es treballi el que està programat fent-los verbalitzar determinats aspectes com ara, quin és el color de la cara? I que té al cap?, on li posarem això (mostrant els ulls o la boca)?”; ara, a més d’aprofitar aquests moments sóc jo qui planifica les activitats per exemple per treballar el cos humà he dedicat el tercer trimestre (un cop a la setmana) per treballar cadascuna de les parts del cos mitjançant el joc actiu dels infants. Un dia ens vàrem pintar els peus, un altre les panxes, l’esquena... És una forma que els infants aprenguin a partir de l’acció directa del seu cos sobre el seu cos, ja que eren ells qui es pintaven.

Per tant, ara ja tinc molta més experiència en crear dispositius i seqüències didàctiques, i he après a situar-me, evitant la mirada esperant accions i dedicant-me a les accions que es produeixen. Això m’ha ensenyat que no tot i que anem amb unes hipòtesis sobre què passarà, l’interessant és que sapiguem veure com aquestes hipòtesis es poden donar o no però sense que condicionin la nostra mirada, sinó per ajudar-nos a fer-nos preguntes i a analitzar el que ha passat.

Punts febles: 

Pel que fa a la implicació dels alumnes en activitats d’investigació, en projectes de coneixement, és un aspecte que no he aconseguit. Si entenem aquest punt com a el “treball per projectes” on els infants investiguen pel seu compte, i van creant el seu propi coneixement a partir dels dubtes que van sortint, que són els que guien aquest tipus de projectes, tot i que és cert que de vegades si que es pot fer qualque cosa com ara que algun infant veu un cargol i es demana perquè està amagat, tot i que pots intentar que els infants opinin, aquest interès acaba molt ràpid. Crec que en aquesta edat els infants no estan preparats encara per dur a terme un projecte de treball ja que a més de aquesta manca d’atenció, el que en un moment els interessa molt després ja tant els dóna, també hi ha la limitació del vocabulari. No és el mateix estar amb infants de quasi quatre anys, que et diuen hipòtesis que xerren entre ells que amb infants de dos i tres anys on molts no deien quasi cap paraula que fos entesa per la resta.

Per tant, al final, no se si perquè el fet que no es treballi així en aquest centre o perquè en cap centre facin projectes d’aquesta forma amb infants d’aquestes edats, no he après a fer-ho, suposo que l’any que ve si que aprendré ja que conec centres que treballen d’aquesta forma i m’interessa molt informar-me i aprendre com es fa.

Gestionar la progressió dels aprenentatges

Punts forts:

Vaig dir al principi que em costava adaptar-me a cada nen perquè hi havia molta diversitat a l’aula. Ara veig com aquest és un punt en el qual he progressat molt i crec que sempre començarà sent un punt feble fins que els conegui. Quan va passar poc temps i a base d’observar i de conversar amb la mestra ja que ella els coneixia molt millor que jo, vaig aprendre a arribar a tots. Per exemple a l’hora de contar un conte se que hi ha nens que necessiten que faci molts de gestos, altres que els agrada que incorpori alguna cançó, i altres estratègies que fan que una mateixa activitat incorpori els ítems que em permeten captar l’atenció de tot el grup. També quan he organitzat activitats he adaptat el nivell d’aquestes a tot el grup, per exemple a l’hora de posar pinzells oferia de dos mides (gruixuts i fins) ja que hi ha nens que tenen més i menys desenvolupada la motricitat fina.

Totes aquestes coses com ja he dit les he après a base de conèixer-los i tot i que al principi sembla que és molt estressant, que no arribes que has de tenir moltes coses en compte, al final, és com quan aprens a conduir, surt sol i ets capaç d’anar canviant les intervencions segons com estàs veient als alumnes i si estàs contant un compte en el que surten peixets i una part de la classe es despista perquè estan simulant que són lleons, doncs afegeixes aquests animals al compte i ja està!

En quant a la teoria sóc una persona que abans de programar qualsevol activitat o fer comentaris cerca les teories que la fonamenten, bé sigui a favor o en contra de la idea exposada ja que crec que l’experiència de totes aquestes persones em serveix a mi per pensar i criticar les meves pròpies idees. Per tant, aquest vincle entre teoria i pràctica és un ítem que he tingut molt en compte des del principi, tant en l’aula com a les assignatures teòriques.

Punt feble:

És una pena que hagin arribat el final de les pràctiques i continuï sense haver tingut un exemple d’avaluació. Tot i que quan he fet alguna activitat he elaborat una graella on anava apuntat el que veia, aquestes no tenien més profit del que els hi donava jo, ningú les utilitzava per veure els progressos, tothom es basa en l’observació i no dic que aquesta no estigui bé però no podem dependre de la nostra memòria, crec que és necessari enregistrar tot això i que puguem revisar-lo per adaptar les intervencions a les limitacions que presenten els infants ja que només així podrem situar-nos en la ZDP de la que parlava Vygotski i donar el suport necessari al nen perquè aprengui a fer-ho tot sol.

A pesar de què ho he intentant, el fet de no tenir unes referències d’avaluació, un exemple a seguir m’ha fet molt difícil aquest ítem i crec que és un aspecte del que no he après quasi res; esper que l’any que ve, a l’escola si pugui tenir una formació més específica en quant a aquest ítem ja que a nivell general veig  una manca de consciència de la importància d’avaluar i per això crec que és un punt en el que tots anem una mica perduts (això es veu en els projectes de millora on la majoria ni tan sols han proposat avaluar-lo).

Elaborar dispositius de diferenciació

Punts forts: El que al principi vaig comentar com a punt fort, és un aspecte que encara he reforçat més. Tot i que jo tenia molt clar que és necessari que els infants treballin junts ja que tot i que suposa un major esforç per part nostra, ja que moltes vegades el comportament disruptiu d’alguns és imitat pels altres fins que tota la classe acaba per fer una acció que no té cabuda en aquell  moment, crec que és bàsic que els infants hagin d’enfrontar-se a situacions en comunitat i dialogar i arribar a acords o, fins i tot, aprendre a imposar-se. Aquesta idea més teòrica que pràctica, l’he millorat molt, i els que més m’han ensenyat han estat els infants. Per exemple, durant el moment del menjar, el que va començar sent una lluita amb els nens perquè mengessin vaig convertir-lo en un espai de col·laboració, on els nens menjaven i ajudaven als altres (que no volien si se’l donava un adult).

També, amb el projecte de millora del pati hem intentat que aquestes situacions es donessin ja que com el material que hi havia al pati eren només motos, aquestes no afavorien el treball en grup, la col·laboració. Per això i gràcies als neumàtics que vàrem posar els infants cada dia més  juguen en grup, s’ajuden a traslladar les rodes o seuen per xerrar.  

En general és un aspecte al que dedico molt de temps ja que m’agrada veure com els infants s’ensenyen entre ells, com s’ajuden, i necessiten del nostre suport, d’estratègies i que estiguem atents per aprofitar les situacions que es donen. Per això hem de potenciar aquesta actitud de fixar-se en els companys, de què cadascú té coneixements valuosos que ensenyar i altres que encara li queden per aprendre. Un moment molt idoni és rentar-se les dents ja que pots aprofitar per parelles que un li expliqui com es renta les dents i l’altre com es tira l’aigua al lavabo, sense tragar-la; situacions en què els infants aprenen molt més que si ets tu qui indiques com es fa ja que es senten importants (perquè poden ensenyar als altres) i a la vegada són conscients de les seves limitacions (autoconcepte).

Punts febles: 

Tot i que com he comentat m’adapto bé a la heterogeneïtat del grup classe hi ha un nen en concret amb el qual no he acabat de saber tractar. És un nen de NEE amb trastorn en el aprenentatge no diagnosticat i la seva actitud és molt passiva, sembla que no escolti ni mostri interès per CAP activitat que es fa a classe, ni música, ni psicomotricitat, ni contes, ni experimentació... A més mai està assegut, camina per tota la classe i despista a la resta d’infants per la qual cosa és molt difícil portar al grup ja que si no estem una de nosaltres amb ell assegut ell es va i has d’anar a buscar-lo, cridar-lo perquè segui i els altres infants perden el fil del que estàvem fent o parlant. Per tant, quant a aquest infant en concret, crec que la pregunta que em vaig demanar al principi: “Sabré adaptar les meves activitats als diferents nivells de la classe, evitant que infants quedin fora del procés d’aprenentatge?” no l’he aconseguida gaire.

Tot i que al principi em passava amb altres infants a aquests si que m’he sabut adaptar i he après com cridar l’atenció o quines estratègies fer per desviar la seva atenció cap al que estàvem fent, però en el cas d’aquest nen, el fet que ni tan sols vegi com li fa cas als professionals que el tracten (PT i AL) m’ha impossibilitat tenir un exemple a seguir. L’únic que he pogut fer és donar-li molt d’afecte ja que conec la seva situació i suposo que ara mateix això és més important que aconseguir que m’escolti quan parlo.

Implicar als alumnes en els seus aprenentatges

Punts forts: Tal com vaig dir al principi, el fet d’arribar a acords i fer entendre als infants la necessitat d’establir unes normes per a la convivència ha continuat sent un punt fort per a mi. Han estat molts de moments en els quals he aconseguit que respectessin unes pautes fent-los entendre el perquè d’aquesta demanda. Per exemple a psicomotricitat, el fet de no saltar quan un altre està a la piscina perquè es fan mal els dos, al menjador no jugar al banc perquè poden caure cap enrere, anar caminant a l’estora i seure perquè si es llancen en “planxa” es fan mal, etc. Totes aquestes situacions he pogut veure com segons la forma en què ho facis els infants les acaben respectant sempre o només quan tu estàs. Per exemple a la classe del costat aquestes indicacions  es converteixen en ordres sense cap fonament és un NO es corre, es juga, es salta, etc. Per tant els infants ho continuen fent en la seva absència. Crec que això no és el que ens interessa ja que jo el que vull és que els nens ho facin perquè són conscients del que pot passar, no perquè ho digui jo. fonamentals perquè tots puguin jugar de forma tranquil·la i segura durant aquests moments.

A més un aspecte que no vaig comentar l’altra vegada en relació a aquest apartat és que a partir del viscut durant el segon trimestre, continguts treballats de presa, sense sentit, he pogut parlar amb la meva tutora i decidir que llevaríem certs aspectes per tal de dotar del temps necessari als que treballéssim. Entre totes dues hem cregut que val més que aprenguin poc però bé que intentar donar moltes coses i que al final no es quedin amb res. Per això vàrem decidir donar el cos humà amb més tranquil·litat ja que segons estava programat al principi no donava temps a dedicar una sessió per a cada part i com ho volíem fer de manera molt vivencial vàrem haver de llevar els oficis, ja que aquests no podíem treballar-los de forma molt significativa (degut als oficis dels pares de l’aula) i vàrem pensar que era més necessari organitzar-se atenent al ritme que marca el grup.

Punts febles: En quant a punt feble vull parlar sobre el que Perrenoud anomena Els drets imprescindibles de l’estudiant. Tot i que a partir d’una conversa amb la PT vaig conscienciar-me molt més amb aquest aspecte hi ha vegades en què m’adono d’aquesta actitud  que ens fa intentar tenir controlada la situació el 100% del dia. Per això hi ha vegades que els hi estic demanant que estiguin asseguts i no ho fan i mentre els hi dic que no m’agrada que no em facin cas, desprès o en el moment m’adono, perquè han de fer-ho? Si realment ens adaptem a les necessitats dels nens perquè estar asseguts en aquell moment precís? Això no es sempre hi ha vegades que és necessari estar assegut per posar-se els pitets o que un company ens conti una cosa però perquè tenim aquesta obsessió? El fet que no sigui justificable la fa inapropiada, ja que només es justifica per la necessitat que presentem en aquell moment de tenir-los a tots sota control ja que només volem que s’asseguin, sense cap fi concret; perquè els nens tenen el dret a moure’s, a no obeir constantment, perquè nosaltres que ja som adults i tenim aquests hàbits socials més assolits encara necessitem d’aquests drets. Només cal mirar-nos a nosaltres mateixos i després veure què estem demanant i a qui.

Treballar en equip

Punts forts: Vaig parlar en la primera reflexió sobre les competències sobre com el treball en equip, gràcies al pla d’estudis que he viscut, és un dels meus punts forts. Doncs bé vull explicar altra experiència que ha demostrat com la meva companya i jo hem assolit aquesta competència amb èxit durant la nostra estada a l’escoleta,és la creació del nostre projecte de millora.

El projecte de millora que ens va ser encomanat per l’escoleta de Can Cantó va ser el pati, degut a que és un espai molt ample i que ofereix moltes possibilitats educatives però que actualment no es troba totalment aprofitat.

Durant aquest procés na Tanit i jo hem debatut (dialogat) sobre cadascun dels materials elaborats ja que a l’hora de fer-ho havíem de saber si complia amb els objectius que ens havíem proposat (encara que es tractava d’hipòtesis ja que això el veurem una vegada presentem el nostre projecte als infants), si es tractava d’un material segur, si era adient per a qualsevol edat (ja que és un projecte que aprofitaran infants de 0 a 3 anys) o quins colors eren els més adients, ja que la qualitat estètica era un aspecte a cuidar molt.

Pel que fa a aquest darrer aspecte hem fet i desfet molts de materials, bé perquè ens adonàvem que la decoració no anava en la línia del que havíem fet fins el moment o perquè els colors seleccionats no oferien l’equilibri cromàtic que cercàvem.

Tots aquests moments ens han portat a reforçar una sèrie d’estratègies a fi d’abordar amb respecte aquesta relació de col·laboració que hem mantingut. Durant aquest període una de  les situacions que més s’ha produït ha estat la decisió davant dues propostes diferents; és a dir, que hi ha hagut molts de moments en què na Tanit i jo diferíem en la decoració o elaboració de tots aquests materials i ens havíem de decantar per una opció. En aquests moments la reflexió, la posada en comú del perquè beneficiaria o no una proposta ha estat molt enriquidora ja que poses en marxa un mecanisme d’autoaprenentatge en el qual has de agafar perspectiva i veure la teva proposta com una més, sabent acceptar i, fins i tot, explicitar les mancances que té i les possibilitats que ofereix l’altra alternativa.

Tot i que pensava que debatre cadascuna de les idees que posàvem sobre la taula ens faria tenir problemes a nivell de grup, m’he adonat de la gran capacitat que ambdues hem tingut a l’hora prendre aquestes decisions, de com hem sabut arribar a un punt on les dues estàvem d’acord. No obstant, he de dir que han estat molts els moments en què hem hagut d’acceptar aspectes en els quals no coincidíem però crec que aquest també és un bon aprenentatge quan treballes en grup i és que no sempre estaràs d’acord amb les decisions preses però quan una idea, per molt que no la comparteixis, està justificada i fonamentada has de saber acceptar-la.

En quant al temps dedicat, sempre hem fet el mateix nombre d’hores, fins i tot, quan una de les dues havia de preparar una activitat (aliena al projecte), l’altra li ajudava a preparar-la i després juntes continuaven el projecte. En aquest aspecte crec que hem portat molt bé la repartició de tasques ja que en veure que tot ho debatíem vàrem decidir que els materials, tot i que cadascuna anés fent un, es decidirien de forma conjunta, per així tenir les pautes baix les quals actuar. Amb això vull dir que si havíem de fer un túnel sensorial, primer reuníem les idees sobre els materials que composarien aquest i després cadascuna aniria elaborant un, sempre baix  la mirada atenta de l’altra durant tot el procés. El fet d’estar damunt del que feia l’altra ens feia millorar les propostes, l’elaboració dels materials; per exemple, mentre enrotllàvem els cartrons a fi de crear una espècie d’espirals li vaig recomenar a na Tanit que no posés cola fins al final del cartró ja que a mesura que anava donant-li voltes, la cola pujava i si la posava molt a la vorera sortiria pels costats. D’aquesta forma, gràcies al que apreníem a base de provar (dels nostres errors) podíem millorar les nostres estratègies i així obtenir uns millors resultats. Si no haguéssim fet aquest projecte de forma tan conjunta (repartint-nos les tasques de forma individual per exemple), no hauríem aprés tant ja que aquest procés de compartir experiències i errors s’hauria reduït a la pròpia experiència individual.

Cartró enrotllat, al de baix es veu com per posar la cola a l'extrem, aquesta ha tapat els forats 

A més del treball col·laboratiu entre nosaltres també hem tingut molt en compte les opinions de les altres companyes de pràctiques així com de les educadores i la directora. A aquesta darrera, sobretot, li demanàvem els aspectes més delicats com ara si podíem tallar  una tela del centre, el pressupost a gastar en pintura (així com el permís per pintar les parets) o aspectes sobre la seguretat de determinats materials; per exemple, volíem posar taps i li vam donar les mostres per tal que ens orientés sobre quina mida no li semblava adient pels infant.  

En quant a les tutores i les companyes de pràctiques, han tingut un paper més orientador en quant a solucions a dubtes o propostes de millora. Per exemple, la meva tutora ens va orientar sobre la decoració del túnel sensorial, la tutora de la classe del costat ens va suggerir una forma de subjectar el pal que faria de suport a la cortina de la cuina i les al·lotes de pràctiques ens van proposar altres materials sensorials ja que elles també estan fent una proposta sensorial.

Rotllo travessat d'una banda a l'altra, idea de Marga

Per tot això, puc dir que tot i que sobretot ha estat un procés de compartir i debatre per part de na Tanit i jo, també hem acudit moltes vegades al personal perquè ampliessin les nostres idees i aportessin millores al que estava fet. Tot i així tal com vàrem comentar al seminari no és un centre en el qual l’ambient sigui molt col·laboratiu, ni amb el nostre projecte ni fent altres projectes de forma conjunta.

El que he extret de tot aquest procés és que als centres hi ha una manca important de conscienciació pel bé comú, ja que les tutores només s’interessen per allò que repercuteix directament a la seva aula. A més, no se si casualitat o bagatge, les úniques persones que mantenen una actitud col·laborativa en quant a aspectes del centre en general  som na Tanit, la meva tutora i jo (ja que com he dit la meva companya i jo també ens ajudem mútuament en activitats que són alienes als nostres infants); això hem fa pensar que el fet que totes tres estiguem fent la carrera a la universitat ha influït molt en aquesta actitud que mostrem ja que constantment se’ns ha recordat la importància d’anar tots a una.  Això hem fa demanar-me quina implicació amb l’educació mantenen les altres educadores? Si una persona es sent realment lligada a aquesta tasca professional, no només l’associa amb un grup d’infants sinó que té un interès comú que s’estén més enllà de la seva classe, que arriba a tots els infants ja que TOTS són iguals en drets i necessiten de la col·laboració de tota la comunitat educativa per desenvolupar les seves potencialitats.

Participar en la gestió de l’escola

Punts forts: Al principi, vaig parlar sobre una participació aportant idees a nivell d’aula ja que no havia assistit a cap reunió. Doncs bé, ara que ja ho he fet he de dir que l’experiència ha estat molt gratificant. Per començar, a partir de la primera reunió, i veient la gran acceptació part de totes les mestres a les meves idees i aportacions vaig prendre més iniciativa a l’hora de fer activitats generals del centre. Durant aquesta reunió vaig aportar idees en relació a les altres aules, oferint activitats que jo havia fet, donant opcions per a la solució de conflictes que s’estaven produint a l’escola i oferint-me per la realització de determinats esdeveniments del centre com ara la festa de la primavera o la visita dels infants d’un altre centre on la directora ens va posar al càrrec del teatre que representaríem.

Per tant, tot i que al principi tenia por de com seria encarregar-se d’una cosa així m’he demostrat a mi mateixa que ho puc fer, i que l’esperit de superació que tinc m’ajudarà a combatre tot tipus de situació. 

Punt feble:

El fet que al final del trajecte hagi vist com el centre passava completament del nostre projecte ha fet que em desanimi molt. Sobretot quan vàrem treure tot el material al pati i vaig veure que a elles tant els  donava que els infants destrossessin el material. Aquest fet em va adoptar una actitud un tant d’indiferència a les qüestions del centre en general, és a dir, que com veia que ningú es preocupava pel que estàvem fent per millorar el centre, aspecte que ens havia demanat el propi centre, al final la meva companya i jo ens varem donar una mica per vençudes, ja que no paràvem de reparar i millorar els materials fins que va arribar un punt en què varem concloure “per a què fer-ho si en quant sortim per la porta ningú es farà càrrec ni de treure’l”.

Crec que quan t’impliques tant, com ho he fet, en la vida del centre i estàs constantment oferint la teva ajuda per fer els àlbums de les famílies, a la cuina, per organitzar les festes, les sortides, etc. i veus que després no hi ha resposta per part de ningú (excepte la meva tutora que sempre m’ha donat suport, valorant la meva tasca i ajudant-nos amb el nostre projecte) acabes amb certa tristesa i t’adones de com fa falta que els centres adoptin una postura més solidària, de col·laboració entre tots i no només a nivell d’aula.

Informar i implicar als pares

Punts forts: Pel que fa a la relació amb els pares ha estat excel·lent,  tot i que al principi no hi havia molta connexió aquesta la vaig guanyar ràpid i tot i que hi ha alguns amb els quals parlo més perquè em demanen coses sobre els seus fills, tots s’adrecen amb la mateixa afinitat que amb la tutora a mi perquè saben que tot el que sap l’una ho sap l’altra. Això també va ser fruit de la conversa que vàrem tenir a la reunió de pares on ella els va dir que confiava plenament en mi i que tot el que jo els transmetia havia estat parlat entre les dues. El fet que m’hagi donat aquesta imatge davant els pares i sempre m’hagi inclòs en totes les decisions crec que ha estat decisiu en aquesta bona relació que mantinc.

A més, i en relació a la reunió també vaig tenir un paper molt actiu i, tot i que era la tutora qui iniciava els punts a tractar, tal com aquesta em va dir abans de començar vaig aportar tot el que volia en relació als temes tractats. Fins i tot, al final els pares em comentaven dubtes sobre determinades qüestions i això em va demostrar què confien en la meva confidencialitat i en el treball que faig amb els seus fills.

Una mostra d’aquesta bona relació que hem establert ha estat el final de les meves pràctiques on les famílies m’han fet regals per acomiadar-me i, fins i tot, un diploma amb  una dedicatòria.

Punt feble:

No obstant, durant aquesta bona relació s’han donat moments en què no he sabut com reaccionar o què he volgut dir qualque cosa i al final he decidit que era millor no fer-ho. Per exemple, un nen que no menja sòlid a casa i el pare ens ho va comentar i malgrat els consells continua donant-li només galetes i purés o el fet que al vestuari de la piscina no es pugui menjar i els pares facin cas omís al que diem la tutora i jo. Són situacions en què t’agradaria dir, però no veus que estic cridant l’atenció a aquest nen perquè no mengi i tu estàs donant-li al teu fill davant seu? Moltes vegades em sembla que és  una forma de dir-te jo sóc el seu pare i faig el que vull i tampoc pots iniciar una batalla amb ells perquè si perds la bona relació amb ells ja no hi ha res a fer.

Tot i que jo els hi dic bé les coses, quan ja li has dit tres vegades i encara ho fa, ja no saps com fer-ho i això és frustrant. No obstant, ha arribat el final de les meves pràctiques i encara continuava cercant formes de transmetre el missatge a aquests pares fent ús d’altres estratègies com ara explicant a un nen que estigués molt al costat d’aquest pare perquè no es menjava al vestuari o la importància de menjar fruita.

Utilitzar les noves tecnologies

Punts forts: Tal com vaig dir en la primera reflexió, la utilització de les noves tecnologies no és un problema ja que des de que vàrem començar els estudis na Gemma ens ha insistit molt amb això i altres professors han col·laborat en el fet que nosaltres haguéssim d’utilitzar diferents recursos: Movie maker, PowerPoint, glogster, blogger...

Punts febles: Malgrat que és una competència que tinc molt assolida a nivell individual, he vist com amb infants tant petits aquests recursos no són gens eficaços. Per una banda, el que necessiten els nens en aquest moments és experimentar, poder tocar els elements i així conèixer-los, a través de la seva intervenció directa. Si oferim una pantalla, aquesta només ofereix un tipus de sensació, de textura, de temperatura i no la polisensorialitat a la què exposem als infants amb altre tipus de materials de la vida quotidiana. Per això, tot i que crec que és una eina molt útil per motivar a nens una mica més grans, opino que en aquesta edat no és gens recomanable.

A més, durant la meva experiència a les pràctiques les vegades que s’han utilitzat les TIC ha estat per fer el mateix i no per innovar, amb la qual cosa perden tota la seva funcionalitat.

Un exemple va ser quan vàrem anar a visitar un centre i varen posar un conte mitjançant un projector. Aquest era un conte estereotipat, on la bruixa ni tan sols tenia veu de dona i els infants estaven molt avorrits. Si aquestes mestres haguessin contat elles mateixes el conte segur que haurien cridat molt més l’atenció dels nens. Crec que manca una conscienciació sobre el bon ús d’aquests recursos perquè gastar-se els sous en uns aparells i utilitzar-los per continuar fent el mateix, per a mi no té sentit.

Afrontar els dilemes i els problemes ètics de la professió

Punts forts: Durant aquesta experiència m’he adonat de la importància de la transmissió de valors, no dic que no sigui important que aprenguin continguts, per suposat que sí, però crec que la base és donar exemple de persones solidàries, de fer-lo sentir responsables dels seus actes, de saber que allò que fan té unes conseqüències. Per això, el dia a dia, ha d’estar guiat per un diàleg democràtic on tots sentin que tenen opció a opinar i que aquestes valoracions són tingudes en compte.

Per tot això, l’establiment de normes i límits és essencial sempre que els entenem com a factors que ajudaran a la convivència. En molts de moments durant les converses t’adones que estàs sent massa autoritària que acapares molt la presa de la paraula i això ho he anat canviant, deixant que fossin els nens qui guiessin les converses i xerressin entre ells sobre perquè no fer o fer qualque cosa.

Com he dit anteriorment, insisteixo molt en la fonamentació de cada norma que indico i els explico el perquè s’ha de complir ja que crec que només així entenen realment la importància d’aquestes i després veus com són ells mateixos qui ho aconsellen als seus companys “no et posis de peus que pots caure i fer-te mal o no m’espitgis perquè cauré”. És una forma de fer-los responsables dels seus actes i que així ho sentin.

 Punts febles: El fet que cada vegada hagi conegut més als nens i actuat amb ells de forma més apropiada no ha llevat que hi hagi nens en concret o moments en què he hagut de castigar. No obstant vaig reduir bastant aquesta actuació degut a què crec que abans havia de provar de moltes altres formes. No obstant, he arribat a la conclusió que hi ha vegades que és inevitable que hagis d’apartar al nen del grup una estona, sense que aquesta sigui molt prolongada i anar a parlar amb ell per intentar que verbalitzi el perquè està en aquell lloc i les conseqüències de molestar, no fer cas, etc.

Organitzar la pròpia formació continua

Punts forts: El fet de ser una persona amb molta iniciativa i ganes d’aprendre  ha fet que contínuament cerqui fonts d’informació o parli amb altres professionals (EAP) per resoldre dubtes o obtenir altres opinions en relació a certs temes. Per tant, es pot dir que sempre cerco anar millorant la meva formació, ampliar-la a través de coneixements teòrics i d’experiències d’altres centres.

Punts febles: A pesar d’aquesta recerca personal a nivell de cursets o programes de formació no he assistit a cap. Per tant, és un aspecte que tot i que crec que em beneficiaria molt ja que és una altra forma d’enriquir-te a través d’altres professionals de l’educació i aprendre sobre determinats temes que em preocupen: atenció a la diversitat, solució de conflictes, llevar-se el bolquer, no he tingut l’oportunitat de fer. És una assignatura que em queda pendent.

Competències treballades:

He arribat a conclusions elaborades a partir de la contrastació de la informació recollida tant a la teoria com a la pràctica durant aquest semestre (1.4.). Per fer això, he identificat els punts forts i febles en quant a les competències analitzades (2.1.)

Valoració del blog

Aquesta eina la vaig començar a  utilitzar quan vaig començar aquests estudis i he de dir que em sembla molt profitosa per  uns estudis com els que estem impartint. Dic això perquè una tasca molt important a l’escola és compartir i reflexionar i els blogs permeten ambdues coses. És una forma de poder plasmar el teu procés, les teves experiències, compartir activitats i pensaments a gran escala, ja que qualsevol (si és públic) pot accedir. A més, et  permet presentar els continguts de forma molt visual, jugant amb la teva creativitat gràcies a programes com Glogster, scribd, PictureTrail i molts d’altres que et permeten jugar amb les imatges i vídeos, afegir eines dinàmiques com calendaris o rellotges, canviar el fons del blog, etc. a més de la possibilitat de pujar vídeos, fotos i moviemakers. 

És important que els mestres sapiguem utilitzar les noves Tecnologies de la Informació i la Comunicació ja que no només ens serviran per ampliar els nostres coneixements a nivell personal sinó que també per arribar a col·lectius com les famílies o altres escoles, tot mostrant el que fem a les aules. És una forma de donar visibilitat al que passa dins les aules, dins els centres d’educació i que tothom ho pugui comentar o visitar.

Crec que aquesta eina s’hauria de començar a utilitzar al primer any de carrera, com es fa a Eivissa ja que d’aquesta forma quan arribes a assignatures com aquesta que requereixen un ús més freqüent és molt més còmode i gaudeixes més si ja les saps utilitzar.

Per altra banda, el fet de disposar d’un espai on les nostres reflexions o comentaris es vagin guardant cronològicament fa que puguem tornar tantes vegades com volguem i ens possibilita prendre consciència dels nostres canvis ja que si fem una mirada a les primeres entrades ens adonem de com hem anat millorant en capacitat d’anàlisi, de reflexió, idees que abans ens semblaven adients i que ara posem en entredit... A la fi, una eina recomanable per tot aquell a qui li agradi compartir el que fa i enriquir-se del que la resta ens aporta! No és aquest el perfil d’un bon professional de l’Educació?

Enhorabona a tots i totes, heu fet un bon treball i heu aconseguit confeccionar blocs realment interessants!

Competències treballades: Per una banda, aquesta eina m’ha permès accedir i revisar altres blocs amb continguts que m’han ajudat a ampliar la pròpia formació (1.3.). Per tant, he accedit a dades i recursos existents a l’hora de resoldre les activitats, tasques i situacions que se’m plantejàvem tant al Pràcticum com a l’assignatura (1.1.). 

Aprenentatges en relació als treballs dels meus companys

Aquesta entrada resumeix els projectes de millora, documentals i bones pràctiques que s'han presentat per videoconferència i al seminari d'Eivissa. Inclouen les reflexions a les quals he arribat després d'aquesta tasca compartida. Durant les reflexions contesto preguntes com ara: 

• Quins aspectes m’han cridat més l’atenció?
• Quins objectius té?
• Quin tipus d’aprenentatge promou?
• Quina és la seva avaluació?
• Es podria incorporar al meu context de pràctiques? Com?
• Què  podria incorporar al meu repertori professional?
• Quines dificultats i obstacles hi veig? Què he après?

Aquesta posada en comú del que hem realitzat m’ha ajudat per una banda a adquirir coneixements teòrics portats a la pràctica en diferents centres (documentals), agafar idees sobre aspectes que es poden realitzar a la meva escoleta (bones pràctiques i projectes de millora) així com reflexionar què hi ha darrera de cada actuació que es fa. Per tant, ha estat un aprenentatge enriquidor que ha aportat noves experiències a la meva “motxilla” d’aprenentatge.

A més de què aquesta tasca afavoreixi la nostra futura tasca docent, crec que aquest procés de compartir és una bona idea que s’hauria d’expandir més a les escoles ja que encara hi ha una actitud d’egoisme i el que fa cada aula es queda allà i només l’aprofita el seu creador. El més important és que puguem utilitzar tota aquesta varietat de recursos en benefici dels infants,  ja que són aquests els protagonistes de la nostra professió. 

Aquí us deixo la meva opinió respecte els diferents treballs presentats:

Documental, el canvi de bolquers (Escola de Sencelles)

Com diu Godall (2012) en relació a aquest moment: “És un moment quotidià, repetit diverses vegades cada dia. Però més enllà de ser un tràmit, podem viure'l com un moment de diàleg i d'intercanvi amorós”.

Això és el que crec que ha reflectit aquest documental ja que el que ens ensenya és com un moment tant quotidià com aquest és de màxima importància pel seu profit pedagògic, ja que la relació que s’estableix entre l’adult i l’infant és de màxima proximitat. Per això crec que l’aprenentatge que promou és el de tractar aquest moment amb un temps adient i baix un clima relaxat i tranquil, considerant-lo com un moment d’intimitat, de respecte i no tan sols atentent-se als aspectes higiènics ja que això seria mecanitzar un procés i no veure les oportunitats educatives que aquest ofereix.

Un dels aspectes que més m’ha agradat ja que he vist moltes educadores que no ho fan són les estratègies de l’adult, ja que per tal que es produeixin tots aquests beneficis pedagògics (interacció, reforç del vincle, confiança, autonomia) a més de tenir en compte l’espai i el temps, s’han de dur a terme estratègies d’anticipació del que es farà així com les verbalitzacions durant el canvi; hi ha molta diferència entre agafar al nen i posar-lo al canviador o dir-li el que succeirà, que pugui ser ell qui s’apropi, també no és el mateix que durant el canvi estiguis pendent d’ell, ja que és un moment de molta intimitat i li facis determinats comentaris que el facin gaudir d’aquest moment o que sigui un moment de silenci, on la teva postura no sigui relaxada i estiguis més pendent dels altres, cridant l’atenció o parlant amb un altre infant o adult.

Per altra banda, i a pesar de la importància d’aquest moment no crec que la millor solució sigui reduir el temps del pati, o almenys no com a pauta per a tots els centres ja que tot i que hi ha alguns en què sí que es podria dur a terme ja que els infants romanen una gran part de la jornada escolar en aquest, hi ha altres que no surten molt per diferents motius. En aquest darrer cas, i tenint en compte que el pati també és un moment educatiu en el qual els infants desenvolupen moltes capacitats, crec que no estaríem sent coherents amb les possibilitats que aquest ofereix i, per tant, estaríem donant solució a una mancança creant una altra. Suposo que la solució és redistribuir equitativament els diferents moments segons les característiques de cada centre ja que en aquests casos no es pot generalitzar.

No obstant, sóc conscient de les dificultats que aquesta pràctica pot tenir en determinats moments o dies ja que hi ha vegades que fins i tot jo he hagut de dur a terme aquest moment molt de pressa perquè hem fet alguna activitat que s’ha allargat, arribava l’hora d’entrada dels pares i els infants havien d’estar canviats. També el fet d’estar tota sola a un aula amb 18 infants fa que moltes vegades no puguis estar totalment disponible per al nen que està al canviador; però per aquest motiu s’ha de pensar molt el lloc on es posa el canviador ja que si aquest el situem a un espai amb total visibilitat de l’aula, això ens permetrà tenir un control global i poder estar més tranquils durant aquest moment, transmetent aquesta seguretat al nen.

En definitiva, tot i que hi hagi alguns moments en què no és possible dedicar el temps suficient a aquest procés, és molt important que siguem conscients de tots els beneficis que aquest moment implica ja que només així serem coherents amb les nostres actuacions. Per això, i gràcies a aquest documental, he pogut refrescar tots aquests pensaments i reflexions al voltant del canvi de bolquers, d’aquí la importància de la formació permanent, de no deixar de llegir, de compartir experiències ja que només així no oblidarem l’après i podrem millorar-lo contínuament.

Bona pràctica: L’hort (Fort de l’Eau)

“Desde la perspectiva de la innovación educativa y de la educación ambiental, el “Huerto Escolar” como recurso educativo supone un instrumento de primer orden, puesto que permite poner en práctica un aprendizaje activo y cooperativo basado en la resolución planificada de problemas, así como un eficaz desarrollo de actitudes y valores conducentes a unos comportamientos más comprometidos con la conservación y mejora del entorno y con la utilización sostenible de los recursos ambientales.”

Naxio Oliveri Albisu

Aquest projecte té uns objectius molt valuosos en quant a la cura del medi ambient i l’aprofitament d’aquest en l’adquisició de coneixements.

Amb freqüència les escoles obliden les possibilitats d’apropar als infants a la natura i per això aquesta pràctica em sembla una molt bona oportunitat per ensenyar als infants a tractar un espai amb el qual molts d’ells no estan acostumats a interaccionar.

Des del meu punt de vista, l’hort que és una forma d’aprendre també no només dels recursos de la natura sinó també de l’esforç i constància personal com a mitjà per a la consecució d’objectius i del treball en equip. Per això, una de les mancances que li veig a aquest projecte és el fet que no es faci més sovint ja que si volem un aprenentatge real, els infants haurien de saber que el sembrat, per tal que no es mori s’ha de regar més sovint i no cada quinze dies. A més, ja que tenen aquest recurs el podrien aprofitar més.

En quant als agrupaments, tot i que està bé que hagin pensat en reduir el nombre d’infants crec que encara es podrien introduir altres millores com ara fer grups encara més petits ja que això permetria un treball més individualitzat, sobretot en tractar-se d’una tasca nova que requereix d’un temps específic per a cada infant. A més, ja que els criden d’un a un això faria que els altres no estiguessin allà sense fer res i dinamitzaria el procés. També, una alternativa a aquests grups seria fer-los heterogenis, compartint l’experiència amb els de dos i tres anys ja que el suport que reben els infants de menor edat els hi dóna l’oportunitat d’adquirir nous coneixements i habilitats que els ajudaran a avançar en el seu nivell de desenvolupament; al mateix temps, els més avançats tindran la possibilitat de reafirmar els seus coneixements i la seva autoestima al sentir-se útils per a la resta. També afavoreix a què aquests demostrin major capacitat de lideratge i manifestin actituds de sensibilitat i cooperació. 

Tot i així sóc conscient de la dificultat que per a molts de centres suposa fer aquests tipus d’agrupaments tan petits ja que per realitzar-lo s’ha de disposar de la presencia d’una altra educadora que es quedi amb la resta del grup classe.

A l’escola on jo faig les pràctiques, per exemple, quan encara no havíem arribat les practicants no hi havia mestres de suport i, per tant, aquesta pràctica era impossible. Crec que seria una molt bona idea poder incloure un hort al meu centre ja que disposem de l’espai però no de la conscienciació dels  beneficis que aquest comporta. També, i relacionat amb la importància de la continuïtat, crec que és important que com a mestres sapiguem mantenir aquesta constància ja que estem donant un model de treball als infants i si deixem de fer-ho per manca de temps o altres aspectes estarem transmetent una manca de perseverança, de ser constants amb el que iniciem.

Un dels aspectes que més m’ha cridat l’atenció és la participació de les famílies ja que crec que aquestes poden aportar molts de coneixements sobre aquest àmbit a les pròpies educadores.

En quant al treball dels aliments recollits dins l’aula, crec que una vegada identificada aquesta mancança podrien ser les companyes de Palma qui suggerissin activitats a la tutora en les quals els infants poguessin manipular i conèixer allò que han sembrat per tal de descobrir les característiques d’aquestes (color, olor, gust, nom, textura...).

Tot i que com ja he dit al meu centre no tenim hort, jo he preparat activitats que permetien als infants el descobriment de les característiques de fruites, verdures i hortalisses, les quals comptaven amb una part introductòria a l’assemblea on parlàvem d’aquestes i una altra d’experimentació.

Alguns exemples són:

 Proposta: llimones i dacses

Dues propostes: fruites i verdures primavera

Fins i tot, una activitat abans d’iniciar l’hort podria ser experimentar amb les pròpies llavors:

Bona pràctica: Racó del moc

“La autonomía es una de las cualidades humanas que nos ofrece la posibilidad de actuar por nosotros-as mismos-as y que, por tanto, convierte al ser humano en protagonista irrepetible de su vida”

(govern basc) 

El que més m’ha agradat és l’origen d’aquesta pràctica. El fet de passar a què un fet que repercuteix directament sobre l’infant sigui executat per una persona aliena a aquest (adult) a què el nen adquireixi un paper actiu. Moltes vegades parlem de la importància dels hàbits d’higiene però només fem menció a netejar-se les dents, anar al bany i rentar-se les mans i la boca. En canvi llevar-se els mocs és un tema que poques vegades es contempla com a acte que hagin de fer els nens. 

Suposo que aquesta actitud és fruit d’una creença arrelada als adults que considerem als infants com menys capaços de dur a terme aquest acte, és a dir, desvaloritzem la capacitat d’acció sobre el propi cos que pot exercir un infant. 

Crec que identificar un moment on es limitava el paper del nen i cercar una solució com aquesta és fruit d’un procés d’observació i reflexió molt enriquidor. A més, la resposta a aquesta necessitat no només ha contemplat el foment de l’autonomia del nen sinó també les estratègies perquè aquesta es pugués dur a terme com ara crear un espai determinat, que inciti als infants a utilitzar-lo (que els motivi) així com l’apropiació dels materials a les característiques dels infants. 

Per tot això crec que és un bon exemple de com l’observació, la focalització de la mirada en aspectes concrets i la posterior reflexió sobre com millorar el que veiem (retroalimentació) són processos imprescindibles si volem ser bones mestres i fer que les nostres actuacions s’adeqüin cada vegada més a la imatge d’Infància que defensem. 

A la meva aula, tot i que no tenim un racó concret, els infants estan avesats a anar al bany, agafar un tros de paper i tirar-ho a la paperera. Crec que també és una bona alternativa ja que a casa també disposen d’aquest espai i podran tenir una continuïtat entre el que fan a l’escola i amb les seves famílies. A més, a diferència de la pràctica proposada si que es fa a nivell de centre, ja que tots els infants fan ús del bany per netejar-se els mocs. Això és el que crec que li manca a aquesta pràctica ja que facilitaria que els infants poguessin ser autònoms a qualsevol banda del centre i no només a la seva aula.

Projectes pati

“La configuración del espacio es importante por ser portadora de un significado, ya que todo juego simbólico se significa en relación con una «escenografía» en evolución. De esta manera, el espacio induce a renovar y realizar continuamente nuevas experiencias e identificaciones como participación de una cultura lúdica, que no es sino aprender a vivir en relación a través del juego” (Abad, 2006)

“El pati permet traslladar als alumnes la idea d’espai comunitari de i per a tothom. Una de les idees més comunes sobre això és que el pati té la capacitat de simular en unes condicions excepcionals les característiques d’una comunitat. Un espai comú que no és de ningú, però que és de tots. Aquest fet facilita posar en marxa processos de coresponsabilització i participació” (Marín, 2010, 69). 

“El pati genera i potencia una sèrie d’accions o oportunitats d’actuació i d’aprenentatge als infants: és el que s’anomena potencialitat objectiva, la que ens mostra les funcions que l’infant pot desenvolupar a través del material. El pati té la funció de potenciar aspectes sensorials, aspectes psicomotrius, aspectes cognoscitius, emocionals i afectius” (Moreno i Noguera, 2011, 26)

El que he après dels projectes del pati, incloent el meu projecte és la necessitat de dotar aquests espais del valor educatiu que els hi pertoca. Ja que, “Quan es parla de l’ús més habitual dels espais exteriors d’una escola apareixen expressions  molt arrelades com «prendre l’aire», «desfogar-se, fer un pausa» -el «recreo»-, «un descans per als mestres»…, com si la vida al pati solament fos això. En coherència amb aquestes creences, els espais exteriors de les escoles semblen tots tallats pel mateix patró. Malgrat aquesta imatge generalitzada, avui hi ha molts equips de mestres i alguns ajuntaments que volen recuperar els espais exteriors com un lloc més en el qual s’ha de planificar i preveure el que es vol que passi, igual que es fa en els espais interiors de l’escola.” (Cols, 2007)

Aquesta visió del pati és la que hem compartit entre tots el que hem fet un projecte sobre aquest espai. A més, el que més m’ha cridat l’atenció és la quantitat d’idees en torn a aquest que s’han desenvolupat:

Panells de canals: Escola Infantil Fort de Leau (enllaç al projecte)

Utilitzar la verticalitat tot oferint una alternativa que permet veure les passes que segueix una determinada acció i que els fa conèixer les característiques dels materials presentats; ja que per exemple si fiquen aigua per un costat veuen com passa d’un lloc a un altre i com ho fa (va més ràpid per superfícies llises i més lenta per materials més rugosos i que es troben en posició horitzontal, etc.).

El pati: EI Es Pouet d’Alaior (enllaç al projecte)

En aquest projecte s'ha creat mobiliari (taula i banc), jardineres i un panell sonor. Per tant, shan tingut en compte activitats més tranquil·les, elaborant una zona de descans, una zona musical (panell) i una zona més natural (jardineres). El que més m'ha cridat l'atenció és la gran participació de pares i personal del centre en aquest projecte ja que, pràcticament han estat els protagonistes. Això és d'admirar ja que al meu centre els pares ni sabien de la proposta que estàvem realitzant i ningú ha col·laborat en la realització del material. També, el fet que un d'aquests materails (les jardineres) es puguin utilitzar fora del moment del pati, és molt positiu ja que en ser esl propis nens qui duguin a terme la plantació i cura d'aques espai farà que en sentir-lo seu ho respectin més. 

D’aquests dos projectes les dificultats que hi veig és l’escassetat de material, és a dir, crear per exemple un únic panell de canals o un únic panell sonor pot suposar un conflicte a l’hora d’utilitzar-lo ja que tot i que no se  quants d’infants surten de cop al pati, si això ho hagués de fer al meu seria punt de molts de conflictes ja que hi ha tres aules dins un mateix espai.

 El pati (centre Ses Païses).

Aquest projecte se’ns va presentar de forma molt visual i a més els materials encara no estaven terminats. Tot i que no vàrem tenir l’oportunitat de veure el resultat o objectius concrets que hi ha darrera aquesta feina la idea és que volien fer una zona més relaxant amb lones i una espècie de coixins fabricats per ells i una zona que permetés aprofitar aquest espai per a altres activitats com ara l’esmorzar a l’aire lliure, amb bancs i taules fetes també per ells i de material natural.

El que més valoro d’aquest projecte és el fet que hagin observat el joc dels infants durant aquest moment i, posteriorment, i dotant d’importància a les accions dels petits, hagin pensat un projecte i uns materials que donessin resposta a aquests. Aquest és un aspecte que podria incorporar a la meva formació ja que moltes vegades emprenem projectes sense veure quina demanda hi ha, quan, al cap i a la fi, els destinataris del mateix seran els propis nens i, per tant, ens hem d’adaptar al que necessiten.

Crec que, sobretot la zona de taules i cadires seria una proposta que es podria incorporar al meu centre, sobretot a  una zona del pati que es comunica amb el menjador, ja que els infants podrien aprofitar aquest espai per sortir a menjar els dies que fa bo. No obstant, i tot i que no ho varen dir, crec que a aquesta zona a l’aire lliure també haurien de contemplar posar unes lones ja que menjar a ple sol en estiu no és el més adient per a ningú.

El pati: un moment de joc: Escoleta Huialfàs de sa Pobla  (enllaç al projecte)

En quant a aquest projecte, tot i que no vàrem poder veure quasi resultts ja que encara no estava posat en marxa, crec que hi ha un bon procés de reflexió darrera ja que han vist les mancances concretes de cada pati per així oferir una proposta que la millori.

Un dels aspectes que m’ha sorprès de molts de projectes  és que no tenien avaluació. Aquest m’ha sorprès pel contrari ja que si que planteja com ho farà i de forma molt similar al meu projecte es tracta d’una avaluació de tres àmbits: què opinen les famílies i el personal del centre i els aprenentatges que duen a terme els infants a partir de l’observació de les creadores del projecte.

L’obstacle que li veig és que si encara no han fet el projecte tal vegada els serà molt difícil poder portar aquest procés d’avaluació de forma significativa, és a dir, que aquesta tingui uns resultats, una retroalimentació a fi de millorar el que no ha anat bé, ja que disposaran de poc temps per observar.

Aquest projecte, el que hauria de tenir molt en compte és l’objectiu de cura del material. Crec que s’hauria de dur a terme un treball inicial de contacte amb dits elements ja que de forma contrària els infants sortiran al pati, i com que no estan avesats a tenir contacte amb aquest tipus de propostes,  faran un ús del material poc respectuós.

Aquesta orientació crec que s’hauria de tenir en compte en tots els projectes de millora del pati ja que solen ser espais que actualment estan molt desaprofitats, sense propostes i el fet d’incorporar elements nous fa que els infants no tinguin una consigna, una orientació de quin ús fer. Per això la meva recomanació a partir de tot el viscut amb el meu projecte és que abans d’exposar-lo els infants tinguin un contacte amb ell, mitjançant converses, portant el material a l’aula i romanent amb els nens per orientar-los en la forma de jugar amb ell, etc.

La figura del mestre: rols i models d’actuació http://petjadespercreixer.blogspot.com.es/2013/05/projecte-de-millora.html (Escoleta Municipal d’Esporles)

Aquest projecte és una alternativa totalment diferent de les que hem vist amb els altres projectes de millora. Això crec que és molt positiu ja que el resultat és molt potent i, tot i que pot semblar que no hi ha un canvi físic, visible, el fet de crear  un ambient de reflexió entre l’equip educatiu ja és un pas molt important, sobretot actualment ja que això és el que manca en les escoles.

De la mateixa forma que hem va passar amb l’anàlisi d’aula i de centre, i amb les assignatures cursades durant aquest trimestre en general, m’ha aportat professionalment una actitud molt compromesa amb l’observació, la reflexió i el canvi. Es tracta de pensar en els beneficis que suposaria per l’educació en general, parar una mica d’atenció en analitzar les passes que donem; com diu González (2011):

“La reflexión de nuestra práctica es similar a ponernos frente a un espejo, ya que seremos capaces de observar cuál es nuestra imagen, cuál es la forma de trabajar, cuáles son los acertijos de la práctica, y hasta identificar los retos de la misma, pero a diferencia del espejo, por medio de la reflexión seremos capaces de cambiar el reflejo, hasta mejorarlo, para obtener óptimos resultados. Sí, la reflexión de la práctica docente nos prmite, como señala Freire, “repensar lo pensado” (...)”.

Crec que l’actitud del centre de proposar a unes persones que vénen de nou i que poden aportar una visió diferent més actualitzada tal vegada de l’educació, és molt valenta. Les dificultats que li veig a aquesta pràctica és que la decisió no sigui del tot acceptada per les persones que seran producte d’aquestes observacions ja que el fet que una persona que encara ni tan sols ha exercit com a mestra i que només té coneixements teòrics pot resultar incòmode o insultant.

No obstant, el que he après amb aquesta proposta és que no ens em de subestimar pel fet de ser estudiants perquè precisament la nostra pràctica rau de la teoria que tenim darrera, ja que això et crea una sèrie de creences que marquen la teva actuació. Per això, el fet que porten molt de temps no vol dir que sàpiguen més que nosaltres ja que a educació tot va evolucionant i qui millor que nosaltres, que ens trobem veient els canvis del moment per compartir-los amb unes docents que tal vegada estan poc actualitzades.

Crec que aquest projecte s’hauria d’incorporar a tots els centres on fem pràctiques ja que molts de nosaltres veiem aspectes que es troben totalment allunyats d’una educació de qualitat i fins i tot que traspassen la línia ètica i professional i només els denunciem entre nosaltres. Per això, crec que és molt enriquidor poder dur a terme aquest procés, sempre fent-lo com ho han fet aquestes companyes, amb diplomàcia i amb respecte dels docents observats.

El parc sonor http://paulareflexioinnovacio.blogspot.com.es/2013/05/el-parc-sonor.html (Escoleta de Cas Serres)

Ens diuen Monferrer i Pallerols (2009, 11) referint-se als materials estructurats que són tan abundants en els centres educatius actuals que:

“En aquesta mena de mal anomenades joguines, l’infant és un mer executor. No ofereixen la possibilitat de fer-les servir de cap més forma que la prevista pel fabricant [...]. Els nens i nenes s’interessen molt per aquells materials que, per la seva inespecificitat i polivalència, s’ajusten als diferents i canviants interessos i necessitats que cadascun d’ells manifesta”.

Aquest aspecte és el que m’ha agradat molt de la proposta, el fet d’oferir un material alternatiu als propis instruments que coneixem. A més, i tal com han reconegut els propis companys els objectius que s’havien proposat s’han vist alterats per una realitat que ha donat lloc a experiències que no s’havien imaginat com ara el joc simbòlic. És això el que precisament possibilita un material no estructurat, que els infants puguin fer d’ells l’ús que més s’adapti a les necessitats del moment.

Crec que els objectius d’aquest projecte si es continuen treballant són molt potents ja que el que es pretén és habilitar un espai on els infants puguin treballar la sonoritat de manera original, fugint d’uns instruments molt limitats que no donen quasi lloc a la imaginació dels mateixos.

Les dificultats o obstacles que li veig és la poca probabilitat que les mestres d’aquest centre ho continuïn ja que el fet d’haver de desmuntar tota la sala de psicomotricitat i després tornar-la a col·locar és una alternativa poc viable ja que moltes aules només compten amb la presència d’una única educadora i no crec que aquesta pugui dedicar el temps que necessita la proposta. Per això, crec que seria una idea molt atractiva per aplicar al meu centre però fent-ho a l’aula ja que és un espai que pots habilitar amb més facilitat ja que pots fer-ho al mateix temps que tens als infants controlats.

Darrera  d’aquest projecte hi ha un aprenentatge molt valuós i és com podem treure profit a materials reciclats, per obtenir així el que ens han presentat: una proposta original i econòmica que promou la curiositat cap a la manipulació de materials; fet que possibilitarà el coneixement a partir de l’acció directa de les característiques dels diferents materials (aquest fa un so agut, fort, greu, sona si el mous o si l’arrossegues...).

Projecte de millora “L’art a l’escola Infantil”

Víctor Lowerfeld y Lambert Brittain en su libro “El Desarrollo de la capacidad creadora”, dicen: “Aquellos que no son capaces de crear, que no encuentran satisfacción en construir algo, será más seguro que busquen destruir lo que los otros han construido. Puede existir mayor riesgo en observar pasivamente la vida, que en ser agresivo, dentro del papel que a cada uno le toca”.

Aquest projecte, en un inici sembla una proposta d’un centre molt sensibilitzat amb la importància de l’art a l’escola. Les activitats que proposa aquest grup són una manera important de potenciar la seva creativitat i la lliure expressió de cada nen. Cada infant té una forma d’interpretar el món , el seu entorn i, per tant, la seva forma d’expressar-se. Per això, a través de les activitats que han fet en relació amb aquest terme, els infants van descobrint poc a poc que a més del llenguatge oral, es poden expressar des de altra perspectiva.

No obstant, tot i que després de veure l’escola amb aquestes obres creades pels infants, fruit de l’esforç de les practicants, ens arriba una imatge d’escola molt conscienciada amb aquests beneficis, després, amb els comentaris de les companyes trobem que és només una imatge superficial, que realment és única i exclusivament esforç d’elles i que el centre no està gens implicat.

Tot i que m’ha semblat un bon projecte crec que el més enriquidor d’aquesta proposta és la conversa que ha provocat ja que d’aquesta hem extret l’actitud que hi ha a molts de centres, aquesta manca d’actitud de superació, el fet de no deixar-nos endur per la decoració d’un lloc ja que pot ser que com en aquest exemple només sigui fruit d’una experiència puntual que no té res a veure amb la vida quotidiana del centre.

L’obstacle que li veig al projecte és la manca de motivació de l’equip docent ja si continuen així després d’haver vist el que s’aconsegueix fent innovacions i obrint la mirada cap al canvi, serà molt probable que no continuïn el projecte, és una qüestió d’actitud.

Arrel de cercar informació sobre propostes d’art he trobat aquesta pàgina:

http://www.vitoria-gasteiz.org/wb021/http/contenidosEstaticos/adjuntos/es/25/32/42532.pdf

Crec que és interessant la forma d’enfocar l’art que tenen ja que ho utilitzen per transmetre valors, actituds i la pròpia cultura, sent creacions que inclouen a tota la col·lectivitat i, per tant, amb la qual tots es senten identificats.

Documental: “La vida a les parets” http://reflexioi.blogspot.com.es/2013/05/presentacio-documental-la-vida-en-les.html

“Documentar experiencias pedagógicas llevadas a cabo por docentes permite conocer lo que hay detrás de sus decisiones cuando enseña, sus puntos de vista, supuestos y proyecciones. Y también habilita la comunicación y circulación entre los docentes de ideas, saberes, innovaciones, proyectos que los interpelan en su profesionalidad y en su protagonismo como actores centrales de las tareas de enseñanza de la escuela. Documentar a través de relatos escritos por los mismos docentes implica recuperar y recrear reflexivamente lo que cotidianamente hacen, contar historias acerca de la enseñanza y del aprendizaje de los chicos. Supone, al mismo tiempo, reconocer el carácter cambiante y particular de las prácticas de enseñanza de acuerdo a los contextos en los que se desarrolla, así como atender las potencialidades de transferencia y adecuación de esas experiencias a otros contextos y situaciones escolares”. (Brito y Suárez)

He après que realitzar una bona documentació implica enregistrar mitjançant diferents formats, que possibilitin la recollida de comentaris dels infants i de la mestra o els processos de descoberta. Al meu centre, tot i que les mestres enregistren les activitats, després no hi ha un procés d’avaluació d’aquestes, la qual crec que és imprescindible per poder realitzar una documentació de qualitat que reflecteixi el procés d’ensenyament- aprenentatge viscut per cada infant.

Aquest documental, de la mateixa forma que l’assignatura Observació i Documentació m’ha fet que incorpori al meu bagatge que documentar no és qualsevol acte, sinó que s’ha de saber seleccionar, que no tot és vàlid ja que, per exemple a la meva escoleta pengen fotos i per a ells això és documentar.

Ha estat molt interessant la part inicial del documental en la qual diferents professionals indiquen el que per a ells suposa una paret, una idea original que mostra com un mateix objecte, habitual a les nostres vides, pot ser definit d’infinites formes. Ens recorda que les parets no només delimiten l’espai sinó que serveixen per comunicar, per donar visibilitat a la història del centre i poder-ho compartir amb les famílies i els infants.

Tot i que ja coneixia la filosofia i actuacions d’aquesta escola, ja que és un centre al qual he anat diverses vegades per fer treballs degut a què em fascina la visió de l’educació que tenen, crec que sempre és bo recordar aquests detalls que per a molts de llocs passen desapercebuts. Un exemple que és el que em crida més l’atenció d’aquesta concepció és la visió dels panells de documentació que donen, ja que va més enllà de què les famílies sàpiguen el que fan els seus fills a escola ja que també serveix com a sistema de reflexió per a les mestres, de posar paraula al que fem i com a forma de que els nens es sentin reconeguts i puguin tornar enrere i recordar el que han fet.

Un aspecte que la meva escoleta podria incloure és el fet de guardar la documentació o de mantenir alguns plafons d’un any cap a un altre, ja que a setembre tot es tira i les parets queden blanques, com si en aquest centre no hi hagués hagut ningú. Crec que mantenir determinats plafons ajuda als infants a que l’any següent vegin canvis en les seves habilitats i, també en l’aspecte físic, fent-los conscients així del pas del temps i a més dóna continuïtat a l’escolarització dels nens.

També, com a proposta a destacar, el fet que emmagatzemin la documentació a la biblioteca és una bona idea per tal de poder tenir-la a l’abast de qui vulgui. Per exemple, una mestra que fa una activitat de un aspecte determinat podria comparar documentacions d’altres aules que varen fer aquesta mateixa tasca per tal de reflexionar i millorar sobre determinats ítems.

Documental El bon dia (CEIP Molinar) http://poriolvolvol.wordpress.com/2013/05/09/presentacio-del-documental/

“Hay momentos en la jornada escolar y zonas en el aula de infantil que por su cotidianidad no reciben el reconocimiento que se merecen, ya que pasan inadvertidas las oportunidades que nos ofrecen. Nos referimos a la asamblea: en infantil constituye un momento de reunión entre el maestro/a y sus alumnos/as, en ella los niños expresan sus sentimientos, vivencias y gustos, se trabajan conocimientos, valores, hábitos, normas… Y lo más importante, se producen relaciones sociales entre el grupo de aula viviendo experiencias gratificantes y necesarias para el niño” (Ávila, 2008).

Tots hem viscut aquest moment de la jornada a l’escoleta però hi ha centres que no el consideren com l’espai educatiu que és i el fan com una rutina mecanitzada però sense saber el que comporta per als infants i la mestra. Els diferents moments que inclou l’assembla, com el bon dia, es repeteixen per tal que els infants adquireixin seguretat a l’aula i autonomia en la realització de la mateixa. En concret el bon dia és una activitat que fa que els infants es sentin protagonismes ja que s’utilitza el reconeixement lingüístic per a cada membre del grup.

El documental està plantejat amb una teoria molt vàlida que recolza aquest moment com un moment de reunió, de compartir amb el grup i a la vegada d’atendre a les individualitats de cadascun. No obstant, tal com he comentat a la videoconferència crec que no es realitza el moment complint els objectius que aquest té ja que s’ha vist que en algunes aules no hi havia un espai delimitat, sinó que els infants estaven al terra i alguns paraven atenció i altres no i les fotografies les posaven les mestres ja que l’alçada dels plafons era molt elevada.  Tot i que el centre ho fa per respectar la llibertat d’elecció de cada nen, crec que no s’ha confondre el respecte als infants amb que cada nen faci el que vulgui ja que si el centre realment veiés els beneficis que aquest moment té per a tots els nens entendria que el respecte es  té possibilitat que tots els nens formin part d’aquest moment, un moment que s’ha de crear entre tots ja que és un moment en què el grup està reunit.

Gràcies a poder veure exemples com aquests i debatre sobre la idonietat dels mateixos, surten alternatives com ara la que es fa a l’aula d’una companya de Menorca que és que els panells estan a l’alçada dels nens i després els aixequen per tal d’evitar el que les creadores del documental deien sobre que els infants llevessin les fotografies.

Al meu centre es podria incloure aquesta mentalitat sobre la importància del moment de la que parlaven les mestres on emfatitzaven en la importància d’avançar el que  es farà durant el dia o adequar la durada a les necessitats dels nens ja que hi ha aules que això no ho contemplen.

Documental necessitats especials

En quant a aquest documental em sembla un tema fonamental en quant a possibilitar l’educació inclusiva a les escoles. Aquest documental mostra com els infants no només estan presents en la vida quotidiana sinó que com la resta també participen i progressen.

He après com la teoria donada a assignatures com educació inclusiva o trastorns del desenvolupament també és respectada en alguns centres. És un documental que promou la flexibilitat i adaptació a la realitat que vivim, amb un transfons de conscienciació i voluntat de tota la comunitat educativa.

Les limitacions que li veig a aquesta pràctica és el fet de la poca quantitat de recursos en alguns casos i de la manca d’aprofitament d’aquestos en altres perquè si bé es cert que hi ha centres que no disposen de personal que pugui atendre les individualitats d’aquests nens com caldria, hi ha altres que sí que en disposen i en comptes d’aprofitar a aquestes persones com a suports a l’aula, se’n porten els infants fora, sols. Això, tal com ens va explicar el professor d’Educació Inclusiva és contraproduent ja que aquesta persona podria ajudar no només amb un infant sinó amb altres nens també.

A més, moltes vegades les limitacions no venen donades per manca de recursos sinó d’actitud per part dels professionals.

Crec que tota aquesta conscienciació sobre l’actuació amb infants amb NEE es podria aplicar sencer al meu centre ja que  hi ha una manca molt marcada de coneixement i formació en quant a aquest tema i les mestres no apliquen cap modificació respecte als nens que requereixen d’aquestes.

Documental treball per projectes

Aquest centre és conegut en Eivissa per la seva forma de treballar, allunyada de la utilitzada per altres escoles ja que no requereix de llibres de text sinó de tot tipus de fonts d’informació.

Els obstacles que li veig a què altres escoles utilitzin el treball per projectes és que crec que encara no entenen que no és un mètode de treball, sinó una manera d’entendre l’aprenentatge. Per tant, es pot considerar com una concepció de l’educació on tot es relaciona, que parteix d’una experiència on hi ha interaccions. Una manera d’aprendre que tal com s’indica al documental inclou les relacions entre: subjectes, coneixements i experiències.

El que  més em crida l’atenció és la capacitat d’aprofitament de les situacions, com l’elecció del tema a estudiar parteix d’un tema que ha interessat als infants i per tant, requereix una escolta activa i, com he dit, requereix de la competència del mestre per   aprofitar les situacions que es donen (observació) ja que el tema d’interès pels infants  pot ser explícitament comunicat per aquests o per l’observació del docent d’activitats que els infants fan lliurement (exemple de la lectura “on són les formigues del nostre pati?”).

A més, un altre aspecte a incorporar al meu repertori professional és la importància de què siguin els infants qui donin les respostes ja que això crea un esperit crític. Per tant, l’objectiu d’aquest mètode de treball, que és el que hauria de tenir qualsevol procés d’ensenyament, és que els infants aprenguin a aprendre, és a dir, que els hem d’ajudar a disposar d’eines que li permetin donar resposta a diferents situacions; donant més importància als procediments i actituds que als conceptes. Evidentment els infants acabaran aprendre conceptes però com que hauran estat descoberts per ells aquests s’incorporaran a la seva memòria d’una forma més fixa ja que tal com diu Jose M. Esteve (2003): “No tiene sentido dar respuestas a quienes no se han planteado la pregunta”.

Per últim, un dels temes que ha sortit és quan la mestra del vídeo deia que no tot havia de tenir una resposta. Això és  un aspecte que tots els centres haurien de tenir molt en compte ja que davant la gran quantitat de preguntes que els infants tenen producte de la seva curiositat innata, nosaltres, els adults hem de superar el prejudici de què ho sabem tot i transmetre als infants que hi ha preguntes que no tenen resposta immediata o altres que no tenen resposta. En el primer cas, la resposta pot requerir una recerca d’informació per poder contestar-la o la respondrà quan tingui els coneixements necessaris, per tant, es pot allargar en el temps. Per exemple, quan el nen ens pregunta perquè el blau és blau, li podem explicar que això ho sabrà quan avanci en els cursos perquè requereix coneixements sobre química. En el cas de les preguntes que no tenen resposta, com: existeix Déu? El món és finit o infinit? Cadascú tindrà la seva resposta i nosaltres només els podem informar sobre les diferents opinions que existeixen sobre el tema.

Del que es tracta és de no respondre una pregunta amb informació errònia si no sabem la resposta, sinó en aquests casos respondre contingentment com ara: “no ho sé, però ho cercaré i demà et diré què he trobat”, i és d’aquí d’on surten projectes d’investigació.

En general és un bon documental que ens fa conscients de la millor forma de donar els continguts, de reflexionar sobre què volem que aprenguin i què volen aprendre ells; amb això no ens hem de quedar amb la idea que els infants només aprenen el que volen sinó que ens serveix per saber que hem de saber adoptar estratègies metodològiques que facin que vulguin aprendre, que tinguin curiositat pels aspectes que saben els seran necessaris per a la seva vida.

Documental: l’espai d’Eivissa.

Aquest vídeo mostra una alternativa a l’escola formal. És un documental que et fa pensar i del qual extreus una doble moral. Per un costat estic molt d’acord amb la filosofia que plantegen sobre el respecte dels infants però sempre acompanyant aquest respecte de llibertat amb uns límits que possibilitin la convivència. Això es podria incorporar a la meva escoleta, el fet que els infants entenguin que “Tiene que haber disciplina porque sin ella no se puede estudiar y no se puede convivir. No es un capricho de la autoridad. No es un antojo del profesorado. Como consecuencia lógica de lo que se pretende conseguir en la escuela, surge la necesidad de la disciplina”.

A més d’aquests aspecte l’altre que m’ha cridat més l’atenció és la importància que li donen a l’educació emocional ja que és un contingut oblidat a les nostres escoles.

A pesar d’això, aquest plantejament és el mateix que ara s’està intentant promoure a les nostres escoles. Per tant, crec que aquest nou espai encara viu i considera l’educació com la que hi havia abans i d’aquí la seva disconformitat. A més hi ha plantejaments que  no considero que responguin al que pretenen com ara el fet de jugar per jugar, ja que això no és un aprenentatge significatiu.

En quant a les altres alternatives que proposa com qüestionar el que s’ensenya a les escoles (el que marquen els llibres de text) o acompanyar els infants en el seu procés, crec que són idees com les que nosaltres estem estudiant a la carrera i que ajuden a tenir una visió d’infància molt més respectuosa amb dits subjectes. També el cas que es va exposar a classe, que un infant digui jo no em vaig d’aquí, no vull fer res, quina resposta educativa donem a això, com actuem, ja que hi ha un altre grup que també hem de vigilar i si cadascú està per on vol això serà impossible si no es disposa d’un adult per a cada nen.

Competències treballades:

Per una banda, el fet de què els companys exposessin públicament els seus treballs ha fet que pugui ampliar la meva formació (1.3.). A més, de forma individual he accedit a tots aquests blogs per tal de parar més atenció als detalls ja que hi ha coses que s’escapen a la qualitat sonora de la videoconferència. No només ho he fet per realitzar aquestes reflexions sinó que també he visitat altres projectes que no s’han exposat per ampliar els meus coneixements i agafar noves idees que pogués aplicar al centre on faig les pràctiques.

Per altra banda, he cercat informació complementària respecte els diferents projectes de millora per tal de fonamentar les meves opinions mitjançant referències bibliogràfiques (5.3) i he exposat les possibles resistències i obstacles en l’aplicació dels diversos projectes presentats.

REFERÈNCIES:

ABAD, J. (2011). El juego simbólico. Cap: espacios para el juego simbólico. Barcelona: Graó.

BRITO, A. I SUÁREZ, D. (2001). Documentar la enseñanza. Revista El Monitor, 4, 8-11. Buenos Aires: Ministerio de Educación

GODALL CASTELL, T. (2012). El canvi de bolquer: molt més que una rutina! Revista Viure en família, 044.

GONZÁLEZ PULGARÓN, M.J. (2011). Importancia de la reflexión sobre la práctica. URL: http://educacion.tamaulipas.gob.mx/formacion/cursos_2011/No2/reflexi%F3n%20sobre%20la%20pr%E1ctica.pdf

MARÍN, I. (2010). Els patis de les escoles: espais d'oportunitats educatives. Barcelona: Fundació Jaume Bofill.

MONFERRER, O. i PALLEROLS, M. (2009). Transformar materials, construir elements de joc. Revista in-fan-ci-a, 166, 11-17.

MORENO E. i NOGUERA, G. (2011). El pati de l’escola, un projecte en marxa. Revista In-fàn-ci-a, 178, 22-26