martes, 23 de abril de 2013

Una bona pràctica al meu centre de pràctiques


El moment del dinar més enllà d’una rutina

Durant el moment d’esmorzar i dinar, els infants de les aules de Grossos 1 i 2 (infants de 2 i 3 anys) i l’aula de petits (1-2 anys) es reuneixen al menjador de l’escola. Tots s’apropen a aquest espai fent un tren des de l’aula que els hi correspon. Una vegada al menjador els infants seuen als bancs que hi ha al voltant de les taules i esperen a agafar el seu pitet. La mestra deixa els pitets damunt de la taula i cada infant agafa un; depenent de si es corden o si es fiquen directament pel cap, els infants se’ls posen tots sols (els que només s’han de ficar pel cap) o esperen a què sigui la mestra qui se’ls cordi. A més, cada educadora recorda a una taula (hi ha quatre taules en total) que s’han de pujar les mànigues per no embrutar-se-les.

En el moment en què tots els infants estan preparats som nosaltres qui ens encarreguem de servir a cada infant el seu plat. No obstant, quan els infants s’acaben els plats, cadascú s’aixeca per posar-lo al carro i la cullera o forquilla al compartiment que hi ha destinat als coberts. En el cas dels postres, quan hi ha iogurt el fiquen al cub de reciclatge del plàstic.

Durant aquest moment cadascuna de nosaltres s’asseu a una taula per ajudar i compartir aquest moment amb un grup. Durant aquest moment a més de conversar amb els infants, també observem les seves accions, prenent constància així de la seva motricitat fina, el nivell de llenguatge o els seus gustos.



Una vegada hi ha uns quants infants que han terminat, cridem a uns quatre o cinc i aquests es lleven els pitets, els posen a la cistella i se’n van cap a classe a rentar-se les mans i la boca. El motiu pel qual només acudeix un nombre reduït de nens és perquè els dos grups de Grossos comparteixen bany i només hi ha quatre lavabos. Així mentre un adult acompanya durant aquest moment al petit grup, els quals es posen sabó, es netegen les mans i la boca i s’eixuguen amb les tovalloles, un altre està al menjador acompanyant al grup que encara no ha terminat.

Tot aquest procés és visible a un panell de l’aula, on els pares poden veure si els seus fills han esmorzat o dinat; és a dir, hi ha un plafó que dóna constància del que mengen els infants.

Els principals objectius que per la meva experiència suposo que té l’escola en relació a aquest moment són:
  • Fomentar l’autonomia i participació dels infants, fent-los subjectes actius d’aquest procés.
  • Desenvolupar habilitats comunicatives i de socialització, la qual cosa implica conèixer i respectar els hàbits de convivència.
  • Augmentar progressivament la motricitat fina dels infants.
  • Assimilar y desenvolupar hàbits de salut, alimentació i higiene com són provar tots els aliments, netejar-se les mans abans i després de dinar o utilitzar adientment els utensilis de menjar.

Tot i que per a mi aquest moment es pot considerar una bona pràctica, algunes propostes de millora serien:
  • Si en comptes de ser nosaltres qui repartissin els plats fossin dos o tres nens qui de forma rotativa anessin adoptant el paper d’encarregat de repartir els plats, ja que a més d’estar treballant l’autonomia, se’ls està donant una responsabilitat que crec que afavoreix la motivació cap a aquest moment, un sentiment de protanisme per un moment que està plenament dedicat a ells.
  • Que els infants després de menjar, tinguessin un drap amb el qual netejar el seu tros de taula, en comptes de ser les educadores qui quan se’n van netegin la zona.

Puc dir, que després d’haver parlat sobre aquesta proposta de millora al seminari i de proposar-la al meu centre, hem tallat trossos petits de Vileda i ara són els infants els que abans d’anar cap a classe netegen la seva taula. A més de ser un hàbit que els ensenya que han de netejar el que embruten, és una forma de motivar-los a menjar ja que fins que no acaben no poden agafar el drap (en aquesta etapa els fa molta il·lusió netejar).

En quant als fonaments teòrics que hi ha darrera d’aquesta pràctica començaré per un aspecte molt comentat i valorat d’aquest moment: l’autonomia. El fet que el centre doni tanta importància a què els infants siguin subjectes actius d’aquest moment, ja que tal com diu Thió (2011, 44) “(...) hem de prioritzar l’autonomia per sobre de la correcció i la netedat (adaptat a l’edat). El primer objectiu és que mengin a gust, amb ganes i, per aconseguir-ho l’autonomia és un factor importantíssim”. A més, al currículum d’Educació Infantil es percep com a objectiu “Adquirir progressivament autonomia en les activitats habituals i en l’organització de les seqüències temporals i espacials quotidianes” (Decret .71/2008, de 27 de juny, pel qual s’estableix el currículum de l’educació infantil a les Illes Balears).

Si com a mestres promovem la iniciativa dels infants i els hi proporcionem un espai perquè aquesta sigui possible, podrem aprofitar aquesta activitat que sorgeix de l’interès del nen com a font de múltiples aprenentatges que es va retroalimentant, sense necessitat de reforçadors externs.

Un altre fonament molt relacionat amb l’autonomia seria la seguretat afectiva ja que per avançar en el seu desenvolupament, necessita sentir-se segur, i aquesta seguretat se l’ha de proporcionar l’adult; aquest sentiment proporcionarà al nen la motivació necessària per continuar avançant. Com diu Vicens Arnaiz (1993):
 “El niño, como cualquier persona, necesita del marco el grupo humano para sentirse seguro, de la misma manera que necesita del reconocimiento en el seno de dicha comunidad para no sentirse absorbido, disuelto, perdido o confuso en el entramado relacional del grupo. [...]Esta autoafirmación, la constitución del yo, estará especialmente influida por las actitudes y el reconocimiento del adulto frente al niño”.
És per això que el fet de seure a la taula, fa que ens estiguem mostrant propers, disponibles, per tal que les respostes a les accions realitzades dels infants li serveixin per prendre consciència dels seus assoliments, tot reforçant el seu sentiment de competència (autoestima); com diuen Arnaiz, Mesquida i Pons (1998, ) “hom només es pot expressar si hi ha algú que l’escolta”.

Aquesta interacció ens porta cap a un altre fonament teòric, la comunicació. Amb això faig menció tant a la mirada, com als gestos, és a dir que no només es refereix al llenguatge verbal ja que és important estar atents a les senyals que els infants ens mostren, d’aquí la importància d’observar i escoltar. Si ho fem podrem obtenir informació sobre el moment evolutiu en què es troben, coneixerem les seves necessitats, interessos...

Per tant, i en relació amb la seguretat afectiva, és a través del diàleg verbal i no verbal que l’adult anticipa als infants les accions i tasques, la qual cosa els fa sentir que els tenim en compte que poden confiar en nosaltres. Per això, és important que com es fa al centre on estic es compleixin les promeses que es fan; si es diu a un infant que no vol menjar un aliment que només ha de tastar-lo i si no li agrada no se’l menjarà, hem de complir-ho i retirar el plat si aquest així ho desitja.

També, i seguint amb el cas del centre on faig les pràctiques, el fet d’estar asseguts amb ells proporcionant ajuda en moments puntuals o dient-los que sabem que ells ho poden fer sols, és una forma de transmetre la confiança que tenim en la seva capacitat de realitzar l’acció per ells mateixos.

Per últim, i com a aspecte molt important és el respecte de la individualitat de cada nen. Com he dit hi ha infants que acaben abans de menjar i tot i que han d’esperar a què almenys cinc més hagin acabat per anar a classe, és una forma de respectar que hi ha infants que mengen més ràpid i altres que necessiten més temps. També, a l’hora d’oferir ajuda tenim en compte el desenvolupament motriu de cada nen, sabent que hi ha infants que necessiten més ajuda per agafar els estris que altres.

Aquest respecte a les característiques personals de cadascun, creant un clima de seguretat i confiança, oferint les condicions i situacions necessàries per tal que desenvolupi les seves capacitats tot respectant el ritme individual de cadascun, són aspectes que podem considerar com a ingredients bàsics per a una bona pràctica educativa.

En definitiva, els ítems que hauria de contemplar qualsevol pràctica que es consideri com a adequada dins l’àmbit de l’educació són:
  • Respectar les característiques de cada infant (ritmes, personalitat).
  • L’autoavaluació i avaluació de les pràctiques, la qual cosa implica a tots agents educatius (infants i educadors).
  • La planificació dels  moments, ja que tal com he dit per tal que es desenvolupi tot el mencionat l’adult ha d’haver-lo previst (posant els materials a la seva disposició per exemple). Aquesta inclou partir de les necessitats dels infants i ser flexible davant situacions imprevistes.
  • La continuïtat. Es pot considerar una bona pràctica aquella que roman fixa en el temps.
(cliqueu damunt de la imatge)

Competències treballades
Aquesta exposició d’una bona pràctica educativa al centre on faig pràctiques, m’ha servit per extreure els criteris que hi ha darrera d’aquesta i de les exposades pels meus companys a classe. Per tant, la competència que més he treballat ha estat el fet d’identificar els marcs teòrics que hem fan considerar la pràctica seleccionada, una bona pràctica.

Referències
ARNAIZ, V. (1993). El profesor y la seguridad afectiva en Educación Infantil. Revista Aula de Innovación Educativa, 21.

ARNAIZ, V; PONS, E.; MESQUIDA, M.; PONS, S. (1998). Els ulls de la mestra, un mirall per l’infant.  Revista In-fan-cia, 105, 33- 35

Decret .71/2008, de 27 de juny, pel qual s’estableix el currículum de l’educació infantil a les Illes Balears

THIÓ, C. (2011). El menjar més enllà de la nutrició; autonomia, autoestima, responsabilitat. Revista Guix d’Infantil, 59, 44-45. 

1 comentario:

  1. Úrsula, me parece muy interesante esta entrada ya que a menudo olvidamos que los niños aprenden en cualquier situación, es decir, que hay que aprovechar todos los momentos y considerarlos como educativos. Otro aspecto que veo muy acertado, es el hecho de que comentes que todos los niños necesitan un tiempo determinado para comer. Durante los estudios de grado, hemos visto como cada niño necesita su tiempo para aprender, su tiempo para acostumbrarse a un cierto contexto, y el momento de la comida, no va a ser menos. Muy buena reflexión. Un saludo

    ResponderEliminar