En moltes
ocasions hem parlat sobre la importància del període d’adaptació quan els infants arriben per primera vegada a un
centre educatiu. Aquesta reflexió es concentra en l’etapa 0-3, per ser aquesta
la primera vegada que els infants poden assistir a una escoleta. No obstant, si
la primera escolarització ha de ser curada no podem ignorar les dificultats que
es poden presentar en canviar de centre als tres anys; sense oblidar que molts
infants s’escolaritzen a l’edat dels tres anys.
Per això, i
partint de què es tracta d’un moment molt important en la vida d’un infant, ja
que és l’entrada a un món aliè a la
família i, com tots els canvis
importats de la vida requereix un temps d’elaboració perquè alhora hem d’anar canviant nosaltres també.
Els infants
no poden deixar-se anar dels seus pares i mares o del seu antic centre sense
agafar-se a un altre lloc; per això és molt important que abans d’anar a
l’escola algun familiar hagi impregnat amb la seva presència tots els espais de
la classe i que hagi pogut conèixer al mestre, veure l’escola i jugar en els
seus espais.
A pesar
d’això, i tal com es planteja en aquest projecte de millora, no només hem de
tenir en compte als infants sinó també a les seves famílies ja que tal com diu
Cristóbal Gómez: “tan
important és l’elaboració de la separació per als infants com per als seus
familiars.
L’angoixa que provoca als pares i les mares la separació es transmet als fills.
Per això, en les primeres trobades no formals que es tinguin amb la família, és
imprescindible donar confiança i parlar d’aquesta angoixa”.
Amb la
manera de planificar les aules, els primers dies de classe, i en definitiva, la
manera com un centre estigui organitzat estarem transmetent una confiança als
infants que, indirectament, transmetrem a les famílies a través d’aquests.
Un dels
aspectes que m’agrada sobre aquest projecte és la relació que estableix entre
l’adaptació a l’escoleta i l’escola, ja que si la primera escolarització (0-3
anys) es treballa d’una forma adequada facilitarem que, després, quan el nen o
la nena tingui que tornar a adaptar-se a l’escola infantil no li suposi cap
neguit ja que recordarà l’etapa d’adaptació com una etapa satisfactòria; per
això, com diu Vicenç Arnaiz “ens hem d’afanyar a dissenyar una
estratègia que permeti l’accés a la separació de l’infant com una conquesta
d’aquest i no com l ‘acceptació amb més o menys resignació d’una distància
imposada”.
Amb
les propostes per facilitar aquesta
transició que es presenten a
l’enllaç, es deixa constància de la importància de què els mestres siguin
conscients que una adaptació ben feta exigeix una preparació que implica
aspectes molts diversos i comença abans que els infants comencin l’escola.
De forma
complementària a aquestes propostes, en Vicenç Arnaiz, al seu article “la
conquesta de la classe i l’adaptació dels infants i les seves famílies a les
escoletes de Menorca” també suggereix altres alternatives
classificades segons a qui van adreçades (família, mestres o infants) com ara
que les escoles disposin d’àlbums sobre totes les escoles on els infants aniran
(que incloguin fotos d’espais i de personal) o fer una maleta com a
acomiadament de l’escoleta, en la qual van elaborant records de l’escoleta
(casset de cançons, fotos del grup…) i també hi posen algun regal per als que
els han de rebre. En aquest darrer cas, em sembla molt bona proposta ja que els
infants porten la seva motxilla, amb les seves experiències a la nova escola i
accepten les vivències dels altres nens. A més, pot ser un bon recurs per a la
nova tutora, la qual pot utilitzar tots aquests elements per donar continuïtat
a aquest canvi, per exemple utilitzant les cançons conegudes.
Per tot
això, crec que és un bon projecte de millora, perquè a pesar d’estar contemplat
al centre proposa uns aspectes innovadors que podrien enriquir el procés que es duu a terme actualment.
En aquest
cas, l’Escola bressol Gespa ens mostra un projecte de millora relacionat amb el
moment del menjador, en el qual es pretén enriquir aquest moment, mitjançant
l’assignació d’un paper més actiu als infants.
Algunes
propostes innovadores d’aquest projecte són:
Al grup de 2 a 3 anys:
Cada dia hi
ha dos encarregats d’anar a la cuinera i aquesta els explica que hi haurà per
dinar. Després aquests ho han d’explicar als seus companys. A poc a poc, al
segon trimestre, aquest grup ajudarà a les mestres a parar taula (fent torns).
Les mestres
serveixen el primer plat a cada infant i després al segon plat el
posen enmig de la taula i cada infant agafa la quantitat que vol menjar. Quan
acaben, són els mateixos infants qui lleven la taula.
Al grup de 1 a 2 anys:
Cap al segon
trimestre, també comencen a anar a la cuina a agafar el carro del menjar i a
parar taula.
Un
encarregat reparteix els baveralls i un altre les culleres. La tutora passa una
palangana amb els tassons i cada infant n’agafa un. Després també ajuden a
arreplegar la taula.
Els nadons:
Seuen tots a
la taula i la tutora els va repartint els baveralls i el plat amb el menjar.
Alguns comencen a menjar sols i altres és la tutora que els ho dona. Aquests
infants també tenen els plats i tassons de vidre per tal de veure el que mengen.
En quant als materials que s’utilitzen al menjador no són de plàstic sinó que
són de vidre transparent per tal que els infants puguin veure el que hi ha
dins. A més, les gerres i els tassons estan adaptats a cada grup d’infants per
tal de fer-los més autònoms.
Aquesta proposta em va semblar molt bona i em va fer pensar sobre la bona
pràctica que vaig exposar sobre l’escoleta on faig les pràctiques (enllaç de la
bona pràctica). Experiències així et fan veure com el que per a tu eren
propostes molt innovadores, són millorades per altres que inclouen aspectes en
els quals jo ni havia parat atenció. Per exemple, el fet que els nadons també
tinguin un espai al menjador o que els infants puguin decidir la quantitat de
menjar que menjaran.
En el cas
dels materials, crec que els centres, per manca de confiança en els nens continuen posant plàstic per evitar que
els infants el puguin trencar. Això hem recorda a una proposta que vaig fer a
la meva aula on vaig fer un racó de la natura que inclou pedres. Al principi la
tutora em va dir que se les tirarien per damunt però li vaig explicar que si
aprenien (amb la nostra ajuda) a fer un ús adient d’aquests materials, ho farien servir com a qualsevol altre, sent conscients
de les seves característiques i del que això implica. Per això crec que si des
d’un principi se’ls acostuma a tractar amb materials, sent conscients de les normes que aquests impliquen no hi haurà cap problema, i no realitzaran accions
que ara fan amb els gots de plàstic com ara copejar-los amb la taula o
llençar-los, ja que saben que no passa res per fer-ho.
Considero,
que aquesta pràctica és un molt bon exemple de concepció d’infant com a capaç i
que reflecteix una reflexió prèvia al procés de decisió que fa referència a la
manera d’entendre i de considerar aspectes tals com: Quin lloc ocupa i on
situem l’individu i el grup? Quina confiança i quines possibilitats atorguem
als nens i nenes? Quin valor donem als contextos físics i relacionals? Aprenem
sols o juntament amb altres persones? Quines possibilitats d’acció oferim? Quina
connexió existeix entre els distints contextos vitals? Quins valors volem
propiciar (respecte, solidaritat, cooperació, capacitat crítica, curiositat,
autonomia...)? Com els vivim en la comunitat educativa? (Blasi, 2003, 5). Es
tracta, d’un seguit de qüestions que ens fan pensar si allò que fem està donant
resposta al que pretenem; es tracta de la importància del COM ho fem.
En primer
lloc, dir que crec que en trets generals, la pràctica realitzada per aquest
centre és un bon exemple de intenció de millora, donat que fan un anàlisi en general sobre diferents aspectes relatius a
l’escola per després seleccionar el
que més rellevància té i millorar-lo. Fins aquí, és un bon procés per detectar
el pla de millora ja que parteix d’una mancança i arrel d’aquesta l’escola
planifica un procés de millora en l’àmbit educatiu, en aquest cas,
l’estimulació primerenca.
En canvi, si
observem alguns dels objectius que proposen, com ara: afavorir l’educació integral
dels alumnes o avaluar les dificultats d’aprenentatge a través de l’avaluació
inicial i continua, podem veure com aquests són aspectes que qualsevol centre
considerat com educatiu hauria de contemplar en qualsevol situació. Per això,
tot i que aquest pla és molt adient perquè són aspectes bàsics en l’educació de
qualsevol infant, crec que tots els centres haurien de comtemplar-lo com una
forma adequada de treballar, en la qual tal com diu el currículum es respectin
els ritmes i necessitats de cada infant.
Malgrat que
penso que aquest pla no hauria d’arribar a ser contemplat com a millora sinó
que els centres haurien de treballar sobre una concepció que inclogui els principis que aquest projecte
planteja com a nous, crec que arrel
d’aquest anàlisi el centre haurà pogut canviar la metodologia sota la qual
basava les seves actuacions per adaptar-la a una concepció més actualitzada i
realista sobre la infància. Un dubte que em sorgeix arrel d’aquest pla és, quan
parlen de programes d’estimulació, fan referència a programes que s’aplicaran
en determinades situacions o a documents que guiaran les seves actuacions en el
dia a dia? En cas de ser la primera opció, penseu que basta adaptar activitats
només en determinades situacions? Què passa amb la resta de moments? Crec que
estaríem davant d’una errada molt comuna als centres, on professionals pensen
que pintar una paloma el dia de la pau, suposa que els infants assoleixin un
valor bàsic, la solidaritat.
En
definitiva, puc dir que a pesar de què pensi que molts dels plans de millora
haurien de ser bones pràctiques que realitzés qualsevol centre, he de dir que
el fet que un centre sigui capaç de detectar aquestes mancances i exposar-les amb claredat a
fi de millorar-les diu
molt de l’esperit de superació d’aquests professionals. Actualment, des del meu
punt de vista, els centres tenen una manca molt considerable de processos
de reflexió; acostumem a realitzar accions que queden en el buit perquè
directament les considerem com a bones, sense agafar distància, sense dedicar
un temps de la jornada escolar a analitzar si allò que fem veritablement
s’adapta a la nostra idea d’Infància, als objectius que volem assolir.
Referències:
GOMEZ
MAYORGA, C. (2003): La conquesta de la classe.
El període d'adaptació. En in-fan-ci-a, n° 131.
ARNAIZ, V.
(2006). L’adaptació dels infants i les seves famílies a les
escoletes de Menorca. Anuari de l’Educació de les Illes Balears,
Fundació G.Cifre de Colonya.
BLASI, M.
(2003). La vida quotidiana de zero a sis anys. Revista
Guix d’Infantil, 11, 5-10.
Competències treballades:
Un projecte
de millora implica una sèrie d’actuacions per part dels professionals que
consideren necessari un canvi en el seu centre, per això, de forma inevitable
he reflexionat sobre aquests
elements o actituds que porten a una bona actuació professional (1.2.).
Per altra
banda, per fer aquest anàlisi he hagut de cercar informació en altres blogs i fonts que m’han servit per agafar idees tant teòriques com
pràctiques que amplien la meva formació. Fins i tot, en un cas concret (el
menjador) he pogut veure com els coneixements que jo tenia sobre el que per a
mi era una bona pràctica, es veien millorats per una altra experiència que m’ha
servit d’exemple a seguir (1.3.).
Per últim,
de cada projecte trobat he cercat
informació complementària que
m’ajudés a veure les debilitats i fortaleses de cadascun, recorrent a les
referències bibliogràfiques citades i a coneixements adquirits al llarg de la
carrera (5.3.).
No hay comentarios:
Publicar un comentario