Reflexió autovalorativa: Quines millores podríem incloure en el nostre projecte?

I aquest és el nostre projecte! 




Una vegada finalitzat el nostre projecte de millora podem dir que ha estat una gran oportunitat d'aprenentatge, ja que hem tingut l'oportunitat no només de ser les creadores d'una proposta tan important com és la millora d'un espai educatiu com és el pati sinó també hem pogut observar els resultats que aquest ha tingut i com els infants han gaudit amb aquesta nova experiència de joc que els hem proporcionat.

Tot això fa que haguem dut a terme processos molt enriquidors en quant a la nostra formació ja que hem hagut d'elaborar un pla de treball per tal d'organitzar-nos, documentar-nos visitant pàgines a la xarxa i llibres que ens servien d'inspiració i model de referència, fet que dota al nostre projecte d'uns fonaments i una coherència educativa. També ens ha servit per aprendre a treballar en grup, aprenent de les idees que aporten les companyes i a sotmetre a una mirada crítica les nostres propostes.

Relacionat amb aquesta capacitat per autovalorar-nos, algunes propostes de millora que considerem que s'haurien de realitzar en quant al nostre projecte són:

• Dedicar més temps a conscienciar als infants sobre el tracte que havien de dispensar al material proposat. Després d'haver vist la dinàmica de joc que s'ha desenvolupat amb el material ofert, ens hem adonat que els nens encara no estaven preparats per tenir  un contacte tan lliure amb aquest tipus de material; això ens fa adonar-nos que hauríem d'haver dedicat un major nombre de sessions a preparar als infants per a aquesta nova proposta que es trobarien al pati.

• Major participació per part dels infants. Tot i que des d'un principi contemplarem la idea que els infants participessin en el procés d'elaboració del material, la manca de temps i disponibilitat dels infants que tenien un calendari molt ajustat a les programacions d'activitats, ens han impedit que els nens i nenes de l'Escola fossin també part creadora d'aquest projecte. Tal vegada, si des d'un principi s'hagués implicat als infants en el projecte, convertint-los en peces clau del procés de creació de material, haguéssim aconseguit que els infants mostressin una actitud de major respecte envers el material ja que sentirien com una creació pròpia els materials de joc del projecte.

• Documentar el procés de transformació del pati de l'Escoleta. Hauria estat positiu realitzar diferent material de documentació per tal de donar visibilitat al treball realitzat en aquest espai però finalment, per motius de temps, en aquests últims dies ens ha estat impossible realitzar aquesta tasca. Pensem que mostrant amb fotografies i explicant tot el procés de treball desenvolupat des de la planificació inicial fins a la realització de les obres del pati i la presentació del material, haguéssim aconseguit, tant per part de l'equip educatiu com per part de les famílies, una major valoració de les millores realitzades així com, una major comprensió de l'esforç i la implicació personal que ens ha suposat aquest projecte al qual hem dedicat molt de temps fora del nostre horari lectiu.

A més d'això les limitacions o obstacles que han repercutit negativament a l'hora de desenvolupar el nostre treball han estat la manca d'implicació i conscienciació de les possibilitats del nostre treball per part de les educadores del centre així com l'escàs seguiment del que anàvem fent. Aquest darrer punt ha fet que no tinguem cap referència en quant a les expectatives que havien dipositat en el nostre pla de millora ja que això ens hagués servit d'ajuda per orientar-nos.

A més, en lloc de trobar recolzament i paraules d'ànim per la seva part pel treball que estaven realitzant ens vàrem trobar comentaris referits a la poca durabilitat d'aquest material. Aquesta actitud ens sembla desconcertant ja que va ser la pròpia directora qui ens va proposar aquest material per realitzar la proposta degut a les seves característiques (segur, econòmic, a l'abast, reciclat...). Si des del principi pensava això hauria d'haver-ho expressat ja que tot i que nosaltres sabíem de la fragilitat del mateix, en haver escoltat aquestes opinions hauríem previst que no comptaríem amb el suport de l'equip del centre.

Les educadores del centre també han actuat de la mateixa manera, quedant-se completament al marge de l'evolució del nostre projecte. Com a excepció, una de les educadores ens va oferir la seva ajuda i vam realitzar conjuntament millores en el pati, ens va aportar idees i es va mostrar oberta a realitzar qualsevol tasca de millora en aquest espai. La resta, es limitaven a realitzar comentaris poc alentidors quan ens veien treballant amb el cartró en quant a la fragilitat del material i el poc respecte que mostrarien els infants, fet que ens fa deduir, la manca de confiança en els propis infants. Nosaltres, tot i que teníem en compte les característiques del cartró i les limitacions en quant a la seva durabilitat, confiàvem que els infants oferirien un tracte més respectuós a aquest material. Però òbviament, amb allò que no comptàvem és amb la nul·la col·laboració que mostrarien les nostres companyes per tal que els infants tinguessin cura del material ja que estant elles presents en el moment de la proposta, estaven xerrant entre elles i es mostraven completament al marge de les accions que realitzaven els nens respecte al material. El resultat d'aquesta manca d'atenció per la seva part va provocar que en un moment que ens vam haver d'absentar del pati, els infants fessin mal bé tot el material, sense que elles mostressin cap tipus de reacció.

Després d'haver pogut observar les seves reaccions i l'actitud mostrada davant del nostre projecte, considerem que l'elecció del material ofert no va ser encertada ja que nosaltres pensàvem que comptaríem amb una major implicació en tots els sentits per parts de l'equip educatiu del centre, i ens hem trobat que no ha estat així. Hauríem d'haver optat per materials més durs i menys fràgils que no  precisaren molta atenció ni supervisió a l'hora que els infants els manipulessin. Seguim pensant que el material utilitzat és una bona opció ja que ofereix moltes possibilitats creatives, manipulatives i sensorials, no obstant, és una proposta arriscada quan s'ofereix a infants tan petits i és imprescindible comptar amb la complicitat de totes les educadores per tal que els nens fessin un bon ús del material.

En el nostre cas, malgrat que ens hem sentit molt afortunades per poder realitzar aquest projecte i com hem dit,  valorem molt positivament aquesta experiència, el sentiment que ens ha despertat el desenvolupament final del projecte ha estat de decepció i frustració ja que hem vist com la tasca realitzada no ha pogut tenir una continuïtat i l'esforç que ens ha suposat la consecució del projecte no s'ha vist reconegut per les nostres companyes. De fet, la directora ni tan sols va observar com oferíem el nou material als infants ni com els nens jugaven al nou pati. Això, ens demostra una manca total d'interés per la seva part i ens fa pensar que realment no hi havia una vertadera intenció per la seva part de millorar l'espai exterior i convertir el pati en un espai educatiu.

Malgrat que el nostre treball va acabar al fems el mateix dia que el vam oferir com a proposta de joc als infants ens trobem satisfetes a nivell personal amb el treball realitzat ja que hem treballat molt dur i moltes hores per a crear el material i millorar les instal·lacions exteriors i pensem que podem estar orgulloses amb el resultat de la nostra feina. Com tot projecte han hagut aspectes que es podrien millorar i precisament aquestes propostes i aquesta autocrítica que estem realitzant ens ajudarà en un futur a realitzar un projecte més realista i que contempli tots els aspectes que hem mencionat amb anterioritat.

Competències treballades: 

En aquesta entrada hem arribat a conclusions elaborades sobre les possibles millores del nostre projecte gràcies a la informació recollida arrel de les observacions de la nostra pràctica (1.4.). A més, hem reflexionat sobre els obstacles i resistències que ens hem trobat i les causes de dits entrebancs (5.4.)

Projecte de millora: Un món de cartró

Amb la realització d'aquesta presentació les competències que he treballat són la justificació i contextualització del projecte de millora a partir de l'anàlisi de necessitats d'aquest centre, en concret de l'espai del pati (5.2.) i he cercat informació en relació al nostre projecte, tot aportant referències bibliogràfiques (5.3.)

Comentant bones pràctiques proposades als blogs dels meus companys

Després de visitar una gran quantitat de blogs, he comentat les bones pràctiques dels tres següents: 

• Parlem de la col·laboració de les famílies:  "Els curiosos" 
• Parlem de grups heterogenis: "Innovando y reflexionando"
• Parlem d'autonomia: "El viatge més bonic del món"

Les competències que he treballat a l'hora de comentar aquesta selecció han estat la 1.3., ja que he accedit i revisat els blogs dels meus companys a fi d'ampliar la meva formació gràcies a experiències proposades que et fan reflexionar i trobar idees per aplicar a la meva escoleta o en el futur. 

També, aquesta selecció ha implicat que identifiqui el que per a mi eren les millors bones pràctiques i les pugui comparar amb altres pràctiques que jo he viscut (4.2.). Per últim, i a fi de justificar aquesta elecció  he cercat els fonaments teòrics que justificaven les pràctiques seleccionades (4.1.). 

Una bona pràctica al meu centre de pràctiques

El moment del dinar més enllà d’una rutina

Durant el moment d’esmorzar i dinar, els infants de les aules de Grossos 1 i 2 (infants de 2 i 3 anys) i l’aula de petits (1-2 anys) es reuneixen al menjador de l’escola. Tots s’apropen a aquest espai fent un tren des de l’aula que els hi correspon. Una vegada al menjador els infants seuen als bancs que hi ha al voltant de les taules i esperen a agafar el seu pitet. La mestra deixa els pitets damunt de la taula i cada infant agafa un; depenent de si es corden o si es fiquen directament pel cap, els infants se’ls posen tots sols (els que només s’han de ficar pel cap) o esperen a què sigui la mestra qui se’ls cordi. A més, cada educadora recorda a una taula (hi ha quatre taules en total) que s’han de pujar les mànigues per no embrutar-se-les.

En el moment en què tots els infants estan preparats som nosaltres qui ens encarreguem de servir a cada infant el seu plat. No obstant, quan els infants s’acaben els plats, cadascú s’aixeca per posar-lo al carro i la cullera o forquilla al compartiment que hi ha destinat als coberts. En el cas dels postres, quan hi ha iogurt el fiquen al cub de reciclatge del plàstic.

Durant aquest moment cadascuna de nosaltres s’asseu a una taula per ajudar i compartir aquest moment amb un grup. Durant aquest moment a més de conversar amb els infants, també observem les seves accions, prenent constància així de la seva motricitat fina, el nivell de llenguatge o els seus gustos.

Una vegada hi ha uns quants infants que han terminat, cridem a uns quatre o cinc i aquests es lleven els pitets, els posen a la cistella i se’n van cap a classe a rentar-se les mans i la boca. El motiu pel qual només acudeix un nombre reduït de nens és perquè els dos grups de Grossos comparteixen bany i només hi ha quatre lavabos. Així mentre un adult acompanya durant aquest moment al petit grup, els quals es posen sabó, es netegen les mans i la boca i s’eixuguen amb les tovalloles, un altre està al menjador acompanyant al grup que encara no ha terminat.

Tot aquest procés és visible a un panell de l’aula, on els pares poden veure si els seus fills han esmorzat o dinat; és a dir, hi ha un plafó que dóna constància del que mengen els infants.

Els principals objectius que per la meva experiència suposo que té l’escola en relació a aquest moment són:

• Fomentar l’autonomia i participació dels infants, fent-los subjectes actius d’aquest procés.
• Desenvolupar habilitats comunicatives i de socialització, la qual cosa implica conèixer i respectar els hàbits de convivència.
• Augmentar progressivament la motricitat fina dels infants.
• Assimilar y desenvolupar hàbits de salut, alimentació i higiene com són provar tots els aliments, netejar-se les mans abans i després de dinar o utilitzar adientment els utensilis de menjar.

Tot i que per a mi aquest moment es pot considerar una bona pràctica, algunes propostes de millora serien:

• Si en comptes de ser nosaltres qui repartissin els plats fossin dos o tres nens qui de forma rotativa anessin adoptant el paper d’encarregat de repartir els plats, ja que a més d’estar treballant l’autonomia, se’ls està donant una responsabilitat que crec que afavoreix la motivació cap a aquest moment, un sentiment de protanisme per un moment que està plenament dedicat a ells.

• Que els infants després de menjar, tinguessin un drap amb el qual netejar el seu tros de taula, en comptes de ser les educadores qui quan se’n van netegin la zona.

Puc dir, que després d’haver parlat sobre aquesta proposta de millora al seminari i de proposar-la al meu centre, hem tallat trossos petits de Vileda i ara són els infants els que abans d’anar cap a classe netegen la seva taula. A més de ser un hàbit que els ensenya que han de netejar el que embruten, és una forma de motivar-los a menjar ja que fins que no acaben no poden agafar el drap (en aquesta etapa els fa molta il·lusió netejar).

En quant als fonaments teòrics que hi ha darrera d’aquesta pràctica començaré per un aspecte molt comentat i valorat d’aquest moment: l’autonomia. El fet que el centre doni tanta importància a què els infants siguin subjectes actius d’aquest moment, ja que tal com diu Thió (2011, 44) “(...) hem de prioritzar l’autonomia per sobre de la correcció i la netedat (adaptat a l’edat). El primer objectiu és que mengin a gust, amb ganes i, per aconseguir-ho l’autonomia és un factor importantíssim”. A més, al currículum d’Educació Infantil es percep com a objectiu “Adquirir progressivament autonomia en les activitats habituals i en l’organització de les seqüències temporals i espacials quotidianes” (Decret .71/2008, de 27 de juny, pel qual s’estableix el currículum de l’educació infantil a les Illes Balears).

Si com a mestres promovem la iniciativa dels infants i els hi proporcionem un espai perquè aquesta sigui possible, podrem aprofitar aquesta activitat que sorgeix de l’interès del nen com a font de múltiples aprenentatges que es va retroalimentant, sense necessitat de reforçadors externs.

Un altre fonament molt relacionat amb l’autonomia seria la seguretat afectiva ja que per avançar en el seu desenvolupament, necessita sentir-se segur, i aquesta seguretat se l’ha de proporcionar l’adult; aquest sentiment proporcionarà al nen la motivació necessària per continuar avançant. Com diu Vicens Arnaiz (1993):

 “El niño, como cualquier persona, necesita del marco el grupo humano para sentirse seguro, de la misma manera que necesita del reconocimiento en el seno de dicha comunidad para no sentirse absorbido, disuelto, perdido o confuso en el entramado relacional del grupo. [...]Esta autoafirmación, la constitución del yo, estará especialmente influida por las actitudes y el reconocimiento del adulto frente al niño”.

És per això que el fet de seure a la taula, fa que ens estiguem mostrant propers, disponibles, per tal que les respostes a les accions realitzades dels infants li serveixin per prendre consciència dels seus assoliments, tot reforçant el seu sentiment de competència (autoestima); com diuen Arnaiz, Mesquida i Pons (1998, ) “hom només es pot expressar si hi ha algú que l’escolta”.

Aquesta interacció ens porta cap a un altre fonament teòric, la comunicació. Amb això faig menció tant a la mirada, com als gestos, és a dir que no només es refereix al llenguatge verbal ja que és important estar atents a les senyals que els infants ens mostren, d’aquí la importància d’observar i escoltar. Si ho fem podrem obtenir informació sobre el moment evolutiu en què es troben, coneixerem les seves necessitats, interessos...

Per tant, i en relació amb la seguretat afectiva, és a través del diàleg verbal i no verbal que l’adult anticipa als infants les accions i tasques, la qual cosa els fa sentir que els tenim en compte que poden confiar en nosaltres. Per això, és important que com es fa al centre on estic es compleixin les promeses que es fan; si es diu a un infant que no vol menjar un aliment que només ha de tastar-lo i si no li agrada no se’l menjarà, hem de complir-ho i retirar el plat si aquest així ho desitja.

També, i seguint amb el cas del centre on faig les pràctiques, el fet d’estar asseguts amb ells proporcionant ajuda en moments puntuals o dient-los que sabem que ells ho poden fer sols, és una forma de transmetre la confiança que tenim en la seva capacitat de realitzar l’acció per ells mateixos.

Per últim, i com a aspecte molt important és el respecte de la individualitat de cada nen. Com he dit hi ha infants que acaben abans de menjar i tot i que han d’esperar a què almenys cinc més hagin acabat per anar a classe, és una forma de respectar que hi ha infants que mengen més ràpid i altres que necessiten més temps. També, a l’hora d’oferir ajuda tenim en compte el desenvolupament motriu de cada nen, sabent que hi ha infants que necessiten més ajuda per agafar els estris que altres.

Aquest respecte a les característiques personals de cadascun, creant un clima de seguretat i confiança, oferint les condicions i situacions necessàries per tal que desenvolupi les seves capacitats tot respectant el ritme individual de cadascun, són aspectes que podem considerar com a ingredients bàsics per a una bona pràctica educativa.

En definitiva, els ítems que hauria de contemplar qualsevol pràctica que es consideri com a adequada dins l’àmbit de l’educació són:

• Respectar les característiques de cada infant (ritmes, personalitat).
• L’autoavaluació i avaluació de les pràctiques, la qual cosa implica a tots agents educatius (infants i educadors).
• La planificació dels  moments, ja que tal com he dit per tal que es desenvolupi tot el mencionat l’adult ha d’haver-lo previst (posant els materials a la seva disposició per exemple). Aquesta inclou partir de les necessitats dels infants i ser flexible davant situacions imprevistes.
• La continuïtat. Es pot considerar una bona pràctica aquella que roman fixa en el temps.

(cliqueu damunt de la imatge)

Competències treballades

Aquesta exposició d’una bona pràctica educativa al centre on faig pràctiques, m’ha servit per extreure els criteris que hi ha darrera d’aquesta i de les exposades pels meus companys a classe. Per tant, la competència que més he treballat ha estat el fet d’identificar els marcs teòrics que hem fan considerar la pràctica seleccionada, una bona pràctica.

Referències

ARNAIZ, V. (1993). El profesor y la seguridad afectiva en Educación Infantil. Revista Aula de Innovación Educativa, 21.

ARNAIZ, V; PONS, E.; MESQUIDA, M.; PONS, S. (1998). Els ulls de la mestra, un mirall per l’infant.  Revista In-fan-cia, 105, 33- 35

Decret .71/2008, de 27 de juny, pel qual s’estableix el currículum de l’educació infantil a les Illes Balears

THIÓ, C. (2011). El menjar més enllà de la nutrició; autonomia, autoestima, responsabilitat. Revista Guix d’Infantil, 59, 44-45. 

Selecció de bones pràctiques (0-3)

Després d’haver visitat i reflexionat sobre la llista de bones pràctiques, ha arribat el moment de seleccionar les tres que més m’agradaven. Aquesta tasca no ha estat gens fàcil perquè  totes les propostes mostraven bones actuacions. És per aquest motiu que he decidit triar tres bones pràctiques que incloguessin la resta, tenint en compte la idea que hi ha de fons a cadascuna i que les altres també comparteixen.

Els ingredients que es mostren en aquestes bones pràctiques i que crec que hauria de contemplar qualsevol altra són: una observació i escolta que permeti la planificació acurada dels ambients d’aprenentatge (incloent l’espai i el temps) a fi d’oferir unes propostes concretes que treballin uns objectius extrets de la intenció de donar resposta a les necessitats dels infants, tot potenciant les seves capacitats.

Les propostes triades de la web El Safareig, mostren la imatge d’infància que tenen, la qual percep als infants com a actius, constructors del seu aprenentatge i capaços; per ser coherents amb aquesta imatge no hem d’oblidar el nostre paper ja que som els encarregats d’oferir els moments que donin resposta a aquest fet. Aquí rau la importància del docent, qui ha d’observar i escoltar atentament tot el que passa al seu voltant a fi de guiar les seves actuacions en la direcció que els infants indiquen.

Autonomia

Un bon exemple d’aquesta pràctica ens ho mostra la pràctica “poder anar a beure aigua” on la mestra ha modificat una pràctica que feia a partir de les demandes que implícitament els infants feien amb les seves actuacions i comentaris. L’elecció d’aquesta pràctica doncs es justifica per la capacitat d’aquesta mestra d’adonar-se dels aspectes a millorar a la seva pràctica on ha entès que “Alimentarse es algo más que satisfacer una necesidad fisiológica para facilitar el desarrollo físico del ser humano, es el momento donde las relaciones interactivas son inevitables y dónde la adquisición y el desarrollo de hábitos sociales, culturales, etc., pueden ser incorporados por los/las niños/as” (Marchamalo,2007). Aquest fet ha suposat  un canvi en el treball de l’autonomia dels infants on ara són aquests qui decideixen quan beuen en funció de la seva necessitat i els responsables d’aquest acte, la qual cosa els transmet un missatge de confiança en les seves capacitats per part de l’adult. Com diu Hebe (2010, 12): 

“Al llarg de l‘activitat autònoma, el nen s‘agrega al plaer de dominar l‘acte motor, al plaer de dominar l‘activitat mental, que no remet solament a apropiar-se de la realitat externa, sinó, sobretot, de la seva realitat interna: el plaer de ser ell mateix, autor i protagonista en la seva vida quotidiana, no solament en el pla motor, sinó també en l‘emocional, el cognitiu i el relacional”.

Ambientació

Les altres dues pràctiques estan íntimament relacionades ja que suposen la cura dels espais i materials i que reflecteixen la idea d’ambient com a tercer educador que ens proposa Malaguzzi. La proposta “Fer d’observadors de l’ambient” l’he seleccionada perquè mostra la importància de la preparació acurada de tots els ambients de l’escola ja que aquests conviden a les persones a realitzar determinades accions, mostra la idea “d’un ambient polisèmic des del punt de vista sensorial i perceptiu, oferint una major diversitat d’olors, colors, sons i textures que donin major riquesa a les vivències sensorials dels infants” (Riera, 2005, 33).

A més, contempla les parets, ja que aquestes parlen del que es viu a l’escola, i altres aspectes menys tangibles com el clima. Aquesta proposta inclou també la importància dels materials, proposant materials de la vida quotidiana, materials naturals que en moltes escoles estan sent obviats i substituïts per les anomenades joguines pedagògiques, les quals, tal com diuen Olga Monferrer i Montse Pallerols (2009, 11) “en aquesta mena de mal anomenades joguines, l’infant és un mer executor. No ofereixen la possibilitat de fer-les servir de cap més forma que la prevista pel fabricant [...]. Els nens i nenes s’interessen molt per aquells materials que, per la seva inespecificitat i polivalència, s’ajusten als diferents i canviants interessos i necessitats que cadacun d’ells manifesta”.

La tria d’aquesta proposta, és fruit de la necessitat de què com a mestres parem atenció en tots els detalls que influiran en el procés d’aprenentatge dels infants, si preparem una activitat amb moltes possibilitats però deixem de banda tots aquests aspectes estètics estarem descuidant un aspecte fonamental, cridar l’atenció dels nens cap a la tasca.

Materials naturals

A partir d’aquesta selecció de materials, espais i condicions ambientals, trobem la darrera bona pràctica triada, “La fira de la tardor”, aquesta proposta, de la mateixa manera que altres com l’activitat amb magranes o farina i arròs, l’he triada pel màxim profit que li treuen a una idea, en aquest cas el treball de la tardor.  Durant aquesta experiència, es presenten als infants un seguit de recursos, totes amb la tardor com a fil conductor, que permeten als infants el treball d’una estació a partir de l’experiència directa amb els elements que la identifiquen. Això, permet que per una banda els infants treballin el seu desenvolupament motriu (agafar, deixar, moure’s), cognitiu (classificacions, seriacions), social (compartir, respectar) i emocional (el plaer de fer); aspectes que deixen constància del respecte dels mestres a la forma que tenen els infants d’aprendre: aprenentatge per descobriment.

A partir de l’experiència que estic vivint amb les pràctiques meves i dels meus companys he pogut veure com hi ha centres que tot i que pensen que són molt coherents amb aquest tipus d’aprenentatge perquè fan moltes activitats d’experimentació i de manipulació, els hi manca aquest fil conductor, ja que fan activitats a l’atzar sense una temàtica comuna que les uneixi i doni sentit al que s’està fent. Per tant, són activitats inconnexes que els infants fan sense aprofundir més, sense crear un aprenentatge significatiu.

En aquesta proposta de la Tardor, es veuen reflectits els altres trets tractats com són l’observació de les situacions que succeeixen a l’aula i la preocupació estètica per la proposta, la qual utilitza elements contenidors i colors propis d’aquesta estació. També, es veu el grau de profunditat en què es treballen les propostes tractades, com quan treballen amb les pomesm les quals es tracten primer de forma sencera per poder veure el color i forma d’aquesta; després llevant-les la pell i per últim obrint-les i descobrint les seves llavors (la qual inclou la plasmació d’aquestes amb pintura).

A la fi, com ja he dit anteriorment, la base està en tenir una imatge d’infància ajustada a la realitat, que ens permeti veure les necessitats d’aquests i actuar en coherència, ja que només així podrem fer activitats com les proposades que treguin el màxim profit a les capacitats i habilitats dels nens i nenes de l’escola.

Competències treballades:

En la justificació de la meva elecció he identificat les que per a mi eren les tres millors pràctiques, comparant-les amb la realitat que ens envolta (4.2.) tot fonamentant les meves aportacions teòricament tant per recolzar les bones pràctiques seleccionades com per qüestionar altres pràctiques que es duen a terme en diferents centres (4.1.). 

Referències:

HEBE CHOKLER, M. (2010). El concepte d‘autonomia en el desenvolupament infantil primerenc. Coherència entre la teoria i la pràctica. Revista Guix d’Infàntil, 53, 9-13

MARCHAMALO HERNÁNDEZ, G. (2007). A la hora de comer. URL: http://www.omep-spain.es/Documentos/Experiencias%20Educativas/03-Hora%20Comer.pdf

Comparació de jornades escolars.

Per realitzar aquesta aquest anàlisi de jornades escolars, els meus companys i jo vàrem decidir que tots ho faríem del dia en què a l’escoleta es fa psicomotricitat (clic per veure la descripció de la meva jornada) , sense obviar els altres moments que es produeixen durant aquest dia. Per tant, aquesta reflexió és fruit de la comparació amb les jornades de tots els estudiants del grup d’Eivissa que estan fent pràctiques amb infants entre 2-3 anys d’edat.

El primer moment de la jornada a analitzar és el moment de l’assemblea. En totes les jornades revisades el procés a seguir és el mateix que a la meva aula i l’única assemblea que  es realitza és la de primera hora on es fan les rutines (passar llista, mirar el temps...). Per tant, el primer aspecte a millorar tant de la meva jornada com de les altres és aquest, ja que tal com diu Concepció Sànchez (2006, 7):

“No podem permetre que les assemblees acabin convertides en moments de la vida de la classe amb escassa transcendència en aquesta. Igualment, hem d’anar més enllà d’utilitzar-les exclusivament per a certes tasques rutinitzades [...].Enfront de la situació descrita, el professorat d’educació infantil s’hauria d’aturar a analitzar si hi ha espai en aquestes assemblees per discutir i consensuar normes, per dissenyar i organitzar col·lectivament activitats escolars amb els nens i les nenes, per cercar solucions a problemes socials quotidians de l’aula”.

Amb això el que vull reflectir és que hi ha altres aspectes de l’aula que es poden treballar col·lectivament a l’assemblea i que tot i que alguns si que es poden preveure, per exemple parlar dels racons que volen que afegim a l’aula, també poden ser situacions imprevistes com un conflicte sorgit entre dos alumnes al pati.

Per altra banda, i començant amb l’activitat analitzada: psicomotricitat, trobem el temps de llevar-se les sabates i els mitjons.

En primer lloc, i en referència al moment de llevar-se les sabates per anar a psicomotricitat he identificat un aspecte a incloure a la meva jornada: col·locar les sabates damunt de les seves fotos. Crec que tenir un plafó amb les seves fotografies al terra i haver de posar les sabates damunt de la fotografia, és una forma de treballar la pròpia identitat “aquest sóc jo i aquestes són les meves sabates”. A més seria fàcil d’incorporar perquè només s’han d’imprimir fotografies de mida gran i aferrar-les al terra o aprofitant les fotografies que tenim a l’aula de les emocions (les cares dels infants de l’aula mostrant una emoció), també les podríem posar al terra quan arribés el moment i que els nens col·loquessin les sabates sobre aquestes. Tot i així trobo que la forma com es fa al meu centre també està molt bé perquè en haver-les de posar a un lloc concret és una forma de recollir i això els ajuda a assolir el concepte d’ordre.

En quant al moment de posar-se els mitjons per anar a psicomotricitat. He trobat que a una de les jornades és la tutora la que posa els mitjons als infants, i la noia de pràctiques explica que no dóna temps als nens que tarden més a posar-se’ls ja que comença a cridar-los per fer un tren. Per tant, en aquest cas no he trobat un tret a canviar a la meva jornada sinó per reflexionar sobre la jornada d’una companya.

En primer lloc trobem que no s’està respectant l’objectiu del Currículum d’Educació Infantil que diu “Adquirir progressivament autonomia en les activitats habituals i en l’organització de les seqüències temporals i espacials quotidianes”. Tal com diu Hebe (2010, 10) “Quan es permet a un nen emprendre una activitat per la seva pròpia iniciativa i dur-la a terme fins que s‘acaba, es poden percebre i captar els seus instruments, les seves habilitats, els seus interessos i comprendre la direccionalitat, el «sentit» i la significació de la seva acció”. Amb la seva actuació està transmetent una imatge d’infant no capaç i està mecanitzant un procés que tal com he citat podria aprofitar per observar i avaluar els procés d’aprenentatge dels infants.

A més, hi ha un altre aspecte que no s’està respectant que és el ritme de cada infant. Com ja he dit l’alumna de pràctiques descrivia que quan pretenia que una nena es posés el mitjó la mestra ja els va dir que s’havien d’anar. Per tant, trobem una contradicció amb la pròpia educació ja que tal com reflectia Joan Domènec al seu llibre Elogi a l’Educació lenta, l’educació és un procés lent i per aprendre una cosa, de forma significativa, necessitem el nostre temps. Per tant, si l’educació en sí mateixa és un procés lent, aprendre suposa un temps, perquè aquesta educadora no ho respecta? Tornem a trobar un dèficit d’anàlisi de les pròpies actuacions docents (autoavaluació del procés d’ensenyament). El perquè de canviar aquesta actuació es podria justificar a través de les paraules de Salas i Solozabal (2003, 11) que ens diuen:

“Els nens i les nenes necessiten temps per preparar-se per a cadascuna de les accions que es realitzen a l’escola. A més de donar-los temps, cal avisar-los cada vegada que canviem d’activitat, hem de respectar al màxim el ritme de cadascun i donar-los temps als que triguen més, és una manera de fer-los partícips del seu propi fer a l’escola fins que puguin arribar a actuar per si mateixos”. 

Respecte al moment en què els infants arriben a la sala de psicomotricitat, he vist com a la mateixa aula on no es fan assemblees i és l’educadora qui posa els mitjons abans de la sessió i els lleven les sabates després, quan els infants han de situar-se a la zona de la sala de psicomotricitat on es fa el ritual d’entrada i sortida, uns es queden de peu i altres asseguts, és a dir que no hi ha una pauta, cadascun fa el que vol. Crec que és important establir una norma per a aquest moment perquè si ja des de l’inici no es respecten les normes de la sala, com es pretén que desprès es compleixen altres normes més importants durant el moment d’expressivitat motriu com són tenir cura del material i dels companys? Si aquesta llibertat d’acció en quant al respecte de normes és així constantment (es deixa que cadascú faci el que li sembli) és normal que al moment de l’assemblea els infants no tinguin assolit l’hàbit i no siguin capaços d’estar tots asseguts i escoltant-se uns als altres.  

Crec que la tutora d’aquest grup, a partir del que he vist descrit a la jornada d’aquesta companya, hauria de reflexionar sobre què està aconseguint deixant que els infants facin això, perque el que estan aprenent és que a cada moment poden fer el que vulguin i quan hi ha alguna cosa que no els agrada fer, com asseure al moment de l’assemblea, només han de fer el contrari i al final la mestra acabarà per ometre-ho de la programació a l’aula (com ja ha fet).

Si l’educadora els acostumés a què es respectessin les diferents normes que hi ha per a cada moment, no tindria tants de problemes conductuals en determinants moments, per tant, el que hi ha és una manca de reflexió sobre la pròpia pràctica educativa i les conseqüències que aquesta està tenint en els diferents moments de la jornada.

El moment de la representació és una altra manera que tenen els infants d’expressar-se però sense moviment (Aucouturier) ; és molt important perquè possibilita al nen prendre distància de la seva expressivitat motriu per traslladar-la a nivells més cognitius. Ausubel ja plantejava la importància d’aquests tipus d’activitats quan deia que els infants no només eren actius mentre es movien, fent al·lusió al moviment mental.

En quant a aquest moment, tot i que són diverses les escoletes que la realitzen trobo que manca el veritable sentit d’aquest moment que és traslladar l’activitat motriu a un altre nivell, el cognitiu. La majoria de centres, inclòs el meu, no relaciona aquest moment amb el d’expressivitat motriu ja que només proposen uns materials però sense dir als nens que dibuixin o representin el que han fet a psicomotricitat; tot i que segurament els infants facin coses totalment allunyades del moment és una forma de que comencin a pensar a què han jugat per plasmar-lo en un altre llenguatge diferent al corporal.

El moment en què es realitza la representació és molt important ja que si volem que els infants se’n recordin del que han fet per poder plasmar-lo és necessari que no hi hagi moltes activitats entre el moment d’expressivitat i aquest. Per això, trobo que en aquest cas a la meva aula això es respecta a diferència d’altres centres on els infants surten al pati i desprès fan representació. Penso que si han de llevar-se els mitjons, posar-se les sabates, sortir al bany o com he dit al pati, perden la seva concentració en el joc i quan arriben a representar no tenen tan clar el que han jugat perquè hi ha hagut un moment d’atur que crec que els pot atabalar.

En quant als materials, crec que s’hauria d’ampliar l’oferta i oferir més coses que plastilina, gomets i ceres per pintar; per exemple, fer una proposta amb fang o amb construccions.

A més, en la representació, hem de saber seleccionar els materials que utilitzem segons quin sigui el nostre objectiu; per exemple si volem fomentar el treball col·lectiu haurem d’utilitzar pissarres grans que permetin la interacció. Aquesta forma grupal de representació no es fa servir en cap dels centres analitzats ja que els infants fan sempre les representacions de forma individual, mai col·lectiva.  Tampoc s’utilitza la conversa com ha forma de representació; si utilitzessin aquesta alternativa estarien treballant una forma d’expressió molt important per a les seves vides: l’expressió oral; així, mitjançant el llenguatge, podrien posar paraules a allò viscut.

Una altra alternativa al moment de representació seria la narració o el conte, ja d’acord amb Aucouturier crec que és molt útil fer-lo servir per tal que els infants estructurin les seves vivències i puguin identificar-se amb les seves emocions.

Un moment que he vist que es fa a una de les aules és el moment de relaxació desprès de l’expressivitat motriu. Crec que aquest moment de relaxació s’hauria d’incloure a totes les sessions ja que crec que és molt positiu pels infants poder tenir un moment on calmar el seu ritme d’activitat i preparar-se per a un altre moment que requereix menys moviment físic i més mental.  No obstant, crec que no s’hauria de limitar a descansar sinó que tal com vaig veure quan vaig estar a un altre centres s’hauria de programar amb diferents activitats com massatges,  passant les teles per damunt dels nens o fent exercicis de respiració.

Crec que aquest moment de relaxació s’hauria d’incloure a totes les sessions ja que crec que és molt positiu pels infants poder tenir un moment on calmar el seu ritme d’activitat i preparar-se per a un altre moment que requereix menys moviment físic i més mental. 

A l’aula en la qual fan el moment de relaxació hi ha un aspecte que no trobo gens pedagògic i és que aprofiten aquest moment per anar posant les sabates als nens. En primer lloc, això hem fa plantejar-me que no ho fan perquè els infants es relaxin corporalment i es preparin per a un moment amb més activitat cognitiva sinó com a forma de què estiguin quiets i poder posar així les sabates còmodament. En segon lloc, perquè els infants no es posen les sabates tots sols? Si el problema és que els manca temps, perquè no acaben abans la classe de psicomotricitat i deixen un espai per a aquesta tasca que fomenta l’autonomia dels nens?

Tal com he descrit, a la meva aula es renten els dents dos cops per setmana. Tot i que en principi hem semblava molt adient he vist a una altra jornada que els infants es renten les dents cada dia desprès de dinar. Això m’ha fet adonar-me que l’ideal seria aquest, que es rentessin les dents totes les dies ja que és un hàbit d’higiene, molt important i del qual depèn la nostra salut dental. Per tant, crec que aquest plantejament si que dóna resposta a la realitat dels infants a les seves cases on, per la meva experiència, tant els professionals de la salut com els pares i mares et recorden que t’has de netejar les dents desprès de cada menjar; és a dir, que rentar-se les dents cada dia a l’aula és una forma de donar coherència al treball entre escola i família.

A  pesar dels petits canvis que hi ha entre les jornades de diferents escoles o de diferents aules, trobo que la majoria de centres tenen una forma semblant de treballar. Per això, trobo que seria interessant que a classe es mostrés alguna jornada d’un centre fora d’Espanya o d’Eivissa on la metodologia incorporés aspectes que no es tenen en compte aquí. Estic convençuda que si veiéssim altres formes de fer, identificaríem moments per qüestionar de les nostres aules que ara ens semblem molt adients perquè són els únics que hem vist i els utilitzem com a referència.

Pel que fa a les etiquetes utilitzades, he posat aquestes perquè he reflexionat sobre diferents aspectes sobre el meu centre i sobre els centres en els quals m’he basat per fer la comparació de jornades; alguns d’aquests aspectes han estat metodologia dels educadors, moments de la jornada i materials emprats (3.2.); he realitzat hipòtesis sobre perquè a una aula en concret es donen certs problemes de conducta, tot relacionant-los amb la metodologia de l’educadora una jornada en concret, en la qual hi ha problemes de comportament dels infants  (4.3.) i he fonamentat teòricament pràctiques qüestionables o justificat mitjançant marcs teòrics les meves opinions (4.1.).

Referències

Apunts Estratègies d’Intervenció Educativa I (segon de Grau, primer semestre).

Apunts la Pràctica Psicomotriu Educativa (segon de Grau, segon semestre).

ARNAIZ SANCHEZ, P., VIVES PEÑALVER, I. i RABADAN MARTÍNEZ, M. (2001). La psicomotricidad en la escuela: una práctica preventiva y educativa. Málaga: Aljibe

DOMENECH FRANCESCH, J. (2009). Elogio a la educación lenta. Barcelona. Graó

HEBE CHOKLER, M. (2010). El concepte d‘autonomia en el desenvolupament infantil primerenc: coherència entre la teoria i la pràctica. Revista Guix d’Infantil, 53, 9-13.

SALAS, A. i SOLOZABAL, A. (2003). Descobrint l’autonomia. Revista Guix d’Infantil, 11, 11-14.

SANCHEZ BLANCO, C. (2006). Les assemblees a l’educació infantil: decidir per alliberar, alliberar per decidir. Revista Guix d’Infantil, 30, 5-10.

Descripció d'una jornada a l'Escoleta on faig pràctiques

Quan són les set i mitja del matí l’escoleta obre les seves portes i els infants que vénen a l’escola matinera comencen a entrar. Les aules destinades a aquest servei són la de Grossos 1 i Grossos 2 (infants de 2-3 anys) que es van combinant cada setmana una. Per tant, infants de totes les aules es reuneixen en una única aula on segons el dia conten amb la presència d’educadores diferents: les tutores dels grups de grossos, les educadores de suport o les tutores de nadons i petits. En aquesta disposen dels racons de l’aula per fer joc lliure i també es sol posar la música a la ràdio perquè els infants que vulguin ballin a l’estora.

Quan s’apropen les nou del matí, la tutora de nadons i de petits (1-2 anys) es porten als seus alumnes a les classes corresponents i els Grossos continuen junts. Abans de les nou i mitja les dues aules de 2-3 anys es separen, anant els infants amb les seves tutores a l’aula que els hi correspon. Una vegada a la meva aula, els infants s’asseuen a l’estora i canten cançons o si queda molt de temps poden jugar en algun racó en concret. A més, es convida als infants que van sols al bany a que vagin abans d’anar-nos a esmorzar.

Quan arriben les nou i mitja, fem un tren i ens anem a esmorzar. Al menjador coincidim amb l’altre grup de Grossos i amb l’aula de petits, seient-se aquest a una taula separada i els dos grups de 2-3 anys junts. Quan hi ha un aniversari aprofitem per cantar la cançó d’aniversari a la persona que fa anys i es reparteix entre tots els infants el pastís que hagi portat la família d’aquest.

Durant aquest moment, com s’ha de preparar la sala de psicomotricitat, la tutora, jo o la PT muntem la sala de psicomotricitat amb diferents propostes. Dues de les propostes que hem muntat han estat aquestes:

Una vegada tots han terminat cada tutora crida als infants de la seva classe i aquests van formant un tren i ens comencem a anar a l’aula. Quan arribem, es tornen a seure a l’estora i amb la tutora a l’estora i jo al bany o a l’inrevés, comencem a cridar a infants perquè passin al bany a rentar-se les mans (el bany és compartit per les dues aules de Grossos).

Terminat el moment d’higiene personal fem l’assemblea on cantem la cançó del bon dia, traiem una caixa on està el “PATO QUAC” que és un peluix que “ens parla” i ens ajuda a fer altres tasques com ara:

• Passar llista: dins la capsa hi ha les fotos dels infants de l’aula. Primer traiem la foto del nen que serà l’estrella del dia, la qual cosa suposa posar-se un collar amb un estel que l’identifica i la seva foto a l’estel que hi ha a la paret, posar les fotos dels infants que no han vingut al panell de la casa, repartir l’aigua i ser el primer del tren. A mesura que mostrem les fotos dels infants aquests han d’aixecar-se, agafar-la i penjar-la al panell de l’escoleta.

La forma de mirar les persones que han vingut o no també la combinem amb un altre panell que he fet a l’aula on apareixen les inicials dels noms dels infants de l’aula acompanyades de cartells amb els noms i foto de cada infant. Així els infants han d’aixecar-se agafar el seu cartell, desaferrar-lo i aferrar-lo al panell de l’escoleta.

• Mirar el temps: cantem la cançó del temps i anem traient de la caixa targetes amb diferents il·lustracions sobre aquest  (sol, sol i núvols, pluja, llamps, vent o neu). A mesura que els mostrem demanem “Plou avui?, fa vent?” acompanyat del soroll o gest corresponent. Una vegada identificat la targeta més adient al dia que fa, l’estrella del dia la penja al plafó del temps.

Després i depenent del dia proposem als infants que diguin una cançó que els agradi per cantar i cantem una parell de cançons.

Tot i que a l’escoleta on jo estic hi ha dos dies de psicomotricitat, que és el la jornada que els meus companys i jo em seleccionat per analitzar les diferències dels centres, em centraré en el dilluns.

Els dilluns toca rentar-se les dents i per això desprès de fer l’assemblea posem les cadires voltejant l’estora i els infants s’asseuen a aquestes. Agafem la safata on es troben els gots, raspalls i pasta de dents dels infants i ens situem al centre de l’estora.

La tutora o jo, comencem a mostrar els gots i els infants han d’identificar els seus i venir a buscar-los, tot i que moltes vegades són altres nens qui identifiquen els dels seus companys. No obstant, els infants que encara que els ajudin no diuen que és seu, agafem el got i el deixem al costat, per al final. Així quan tots tenen els gots tornem a preguntar a qui li falta i de qui són aquests amb la intenció de què els infants més tímids també diguin els seus noms i s’aixequin a pels seus raspalls.

Una vegada tots tenen els seus, la tutora els mostra com es netegen les dents fictíciament, sense pasta i tots la imiten. Després, i amb la consigna previa de què no poden començar fins que tots tinguin la pasta posada al seu raspall, entre la tutora i jo comencem a posar pasta als raspalls i tots junts comencem a rentar-nos les dents (primer les de dalt, després les de baix, les de davant i enrere i la llengua).

Agafem una gerra d’aigua i mentre la mestra els va posant aigua, en grups de tres me’ls vaig portant al bany perquè es fiquin l’aigua del seu got a la boca la remoguin i l’escupin al lavabo (jo també ho faig perquè ho vegin).

Terminat aquest moment ens reunim a l’estora, ens llevem les sabates de manera autònoma, ja que insistim molt en què ho intentin tot sols donant les instruccions necessàries i mostrant com ho fan els altres companys (desenganxa la veta adherent, obre la sabata i treu el peu) i els han de posar a la paret de l’aula. Després, tornem a l’estora, i agafem la caixa on estan tots els mitjons de psicomotricitat. Jo els vaig agafant d’un en un i vaig demanant “De qui són aquests amb un cotxe vermell, unes flors de colors, ratlles blaves i taronges...” i els infants van aixecant-se i agafant-los. En aquest moment tots es comencen a posar els mitjons i tot i que deixem que alguns infants ajudin a altres, solem combinar les accions, és a dir, els diem “bé que na X t’ajudi a posar-te un i l’altre tu tot sol” o els orientem en com ho han de fer, obrir bé el forat del mitjó ficar el peu i tirar cap amunt.

Una vegada tots tenen els mitjons posats, diem que som un animal “gats, cans, serps...” i ens desplacem com aquests fins a la sala de psicomotricitat, que es troba al costat de l’aula. Dins aquesta ens asseiem a l’inici, on hi ha uns matalassos per “Despertar el cos”, que es tracta de moure les diferents parts dels cos, com un escalfament. També recordem el que es pot i no es pot fer en aquest espai, sent els infants els que diuen exemples o nosaltres qui demanem “es pot córrer? I donar petons? I espitjar?”. Per tant, combinem dues formes de recordar poques normes.

Desprès ens posem de peus i fem servir diferents formes per començar el moment de’xpressivitat motriu. De vegades contem fins a tres i han de tirar una torre de mòduls o altres som nosaltres la barrera , és a dir que ens posem amb els braços i cames obertes i intentem que no passin agafant-los.

Una vegada arriba el moment d’expressivitat motriu els infants juguen lliurement i nosaltres anem per la sala parlant amb alguns i creant espais; per exemple posem el tobogan damunt els mòduls i ens quedem al costat per ajudar els infants a pujar i a què aquest no caigui, posem un matalàs damunt uns mòduls que quedi com una muntanya perquè rodin, etc.

Al cap de tres quarts d’hora, comencem a recollir; l’estona depèn de com els infants estiguin per la qual cosa algunes vegades estem més i altres si notem que ja estan cansats estem menys. Quan comencem a guardar anem incitant a cada infant a què guardi, acompanyant-los i donant-los consignes constantment fins que tot està guardat: pilotes a la piscina, pilotes grans a la cistella, teles i peluixos a una altra cistella i mòduls als extrems de la sala.

A mesura que van terminant es van seient a la part de la sala on al principi havíem fet els estiraments i ens relaxem, obrim i tanquem les mans, pugem i baixem els braços o posem el cos en postura de ioga. Després, depenent del que haguem preparat a l’aula per al moment de representació, comencem a cridar els infants d’un en un o anem en gran grup fins la nostra aula on, en la porta posem algun mòdul o túnel de psicomotricitat per tal que els infants arribin més a poc a poc, i no corrin cap a l’activitat ja que s’han d’ajupir i passar per dins.

La representació és variada i la sol preparar la PT: fem dibuixos, plastilina, peguem gomets, prepara els bebès, plats amb fotos dels infants i plastilina on cada nen té que cercar el seu plat i posar-se en aquest lloc, un espai simbòlic amb els materials de la cuineta i aliments reals perquè cuinin, etc.

Per no tallar el moment de representació, és desprès d’aquesta quan els nens van a l’estora es tornen a llevar els mitjons de psicomotricitat i els posen a una caixa de roba bruta que tenim, van a per les seves sabates on les havien deixat, tornen a l’estora i se les posen allí; tot intentant que siguin ells qui ho facin o almenys que intentin fer-ho ja que moltes vegades no volen fer l’esforç i directament diuen: “no puc, m’ajudes?”. Una vegada tots tenim les sabates ens seiem a les cadires o en la mateixa estora els repartim l’aigua. La tutora o jo posem aigua als gots i l’estrella del dia s’encarrega de repartir-los als infants que nosaltres anem dient; és a dir, nosaltres li diem aquest per han X i li diem a X “tu has d’ajudar-lo i dir-li, estic aquí! perquè et vegi”.

Una vegada tots els infants han begut, deixen el seu got a la safata, els diem que agafin el coixí i es posin a descansar. D’aquesta forma, apaguem la llum, posem música relaxant i els infants es tomben a l’estora amb els seus coixins. Intentem que estiguin almenys uns deu minuts descansant i si veiem que cap nen vol descansar, escurcem aquest moment, els infants deixen els seus coixins a la capsa i hi ha dues opcions, o proposem nosaltres un joc en concret a l’estora, és a dir portem les construccions, els contes o els animals perquè només juguin a això, o juguen lliurement pels racons de l’aula.

Durant el moment del descans anem canviant el bolquer als infants que ho necessiten i aprofitem perquè es netegin les mans, sobretot els que han d’anar a menjar. A les dotze i mitja els infants se’n van a menjar i els altres s’agrupen a un únic aula per esperar a què vinguin els pares.

En quant als nens del menjador, nosaltres els anem repartint els plats i a mesura que se’ls acaben ells van a deixar-los al carro, el plat a les safates i els coberts a un contenidor que té aquest. A més, quan mengen iogurt de postres, traiem les escombraries on es reciclen els plàstics i ells tiren l'envàs aquí. Durant aquest moment nosaltres anem per les taules per oferir la nostra ajuda als infants que els hi costa, combinant aquesta amb la seva pròpia acció “jo t’ajudo i desprès ho fas tu”, intentant que els infants que no volen menjar almenys ho provin o recordant algunes normes d’aquest espai; per exemple si un infant està picant la taula o cridant, molestant a un altre o tirant el menjar en terra intervenim principalment formulant preguntes: “es crida al menjador? On es crida? (al pati o a psicomotricitat), el menjar és per jugar?, com hem de seure?”

Quan ja hi ha uns quants d’infants que han terminat, alguna de nosaltres (les dues tutores o les dues que estem de pràctiques) ens portem a aquests a l’aula. Els descordem els pitets, ells els posen a la cistella i se’n van cap a classe. Una vegada aquí la mestra els ajuda a netejar-se les mans i la boca i els va donant tovalloletes amb les que s’han d’eixugar i posar a la cistella de la roba bruta. A mesura que es van netejant van passant a l’aula on juguen per racons i quan tots els infants han arribat del menjador (encara que quedi un nen, una de nosaltres s’espera amb ell menjant) i s’han rentat comencem a canviar bolquers, prioritzant els que tenen caca i deixant pel final als  infants que només tenen pipi per donar temps així a què facin caca. Els que ja van sols al bany els recordem quan arribem que han de seure a fer un pipi i una caca ja que sinó es posen a jugar i se’ls escapa.

Normalment, cada tutora i persona de pràctiques s’encarreguen dels infants de la seva aula encara que estiguin tots junts, és a dir que van canviant els bolquers i la roba dels que la tenen bruta als nens de la seva aula. No obstant, com a la meva aula hi ha menys nens que es queden a menjar jo vaig ajudant a  canviar als de l’altra aula. A més, tant en aquest moment com cada vegada que canviem els bolquers d’un nen apuntem a  un plafó informatiu el que han fet, el que han esmorzat (desprès d’aquest moment) i el que han dinat; per exemple primer plat: tres quarts, segon plat: tot i postres si o no. També si canviem de roba a un nen li hem d’apuntar en aquesta pissarra el que fa falta que els pares portin i la roba bruta la posem a la seva bosseta de tela (tenen dues,  una amb roba neta i l’altra buida) que està buida i la posem al seu penjador perquè els pares se l’emportin.

Una mica abans de les dues diem als nens que hem de començar a guardar i tornem a posar-nos un per un per tal que recullin, donant consignes, ajudant-los i fent la tasca de guardar de forma conjunta. També els infants que es queden a dormir al centre se’n van amb alguna de nosaltres a l’aula de petits, on està l’espai de dormir, una zona amb cortines que està totalment a les fosques i on hi ha tot el necessari perquè aquests descansin: matalassos, fundes, coixins i mantes. La persona que s’encarrega d’aquests infants els prepara els llits i es queda amb ells ja que hi ha alguns que necessiten que estiguin “damunt” (que els facin carícies o els donin un massatge) per adormir-se.

A les dues s’obre la porta i les famílies van arribant i agafant als seus fills. Nosaltres anem parlant amb aquestes, atenent a les seves demandes i comentant alguns aspectes a destacar com ara que s’hagi fet caca damunt, que no s’hagi portat bé en general durant el dia, que li faci falta alguna cosa de roba, bolquers o tovalloletes, etc.