Aprenentatges en relació als treballs dels meus companys

Aquesta entrada resumeix els projectes de millora, documentals i bones pràctiques que s'han presentat per videoconferència i al seminari d'Eivissa. Inclouen les reflexions a les quals he arribat després d'aquesta tasca compartida. Durant les reflexions contesto preguntes com ara: 

• Quins aspectes m’han cridat més l’atenció?
• Quins objectius té?
• Quin tipus d’aprenentatge promou?
• Quina és la seva avaluació?
• Es podria incorporar al meu context de pràctiques? Com?
• Què  podria incorporar al meu repertori professional?
• Quines dificultats i obstacles hi veig? Què he après?

Aquesta posada en comú del que hem realitzat m’ha ajudat per una banda a adquirir coneixements teòrics portats a la pràctica en diferents centres (documentals), agafar idees sobre aspectes que es poden realitzar a la meva escoleta (bones pràctiques i projectes de millora) així com reflexionar què hi ha darrera de cada actuació que es fa. Per tant, ha estat un aprenentatge enriquidor que ha aportat noves experiències a la meva “motxilla” d’aprenentatge.

A més de què aquesta tasca afavoreixi la nostra futura tasca docent, crec que aquest procés de compartir és una bona idea que s’hauria d’expandir més a les escoles ja que encara hi ha una actitud d’egoisme i el que fa cada aula es queda allà i només l’aprofita el seu creador. El més important és que puguem utilitzar tota aquesta varietat de recursos en benefici dels infants,  ja que són aquests els protagonistes de la nostra professió. 

Aquí us deixo la meva opinió respecte els diferents treballs presentats:

Documental, el canvi de bolquers (Escola de Sencelles)

Com diu Godall (2012) en relació a aquest moment: “És un moment quotidià, repetit diverses vegades cada dia. Però més enllà de ser un tràmit, podem viure'l com un moment de diàleg i d'intercanvi amorós”.

Això és el que crec que ha reflectit aquest documental ja que el que ens ensenya és com un moment tant quotidià com aquest és de màxima importància pel seu profit pedagògic, ja que la relació que s’estableix entre l’adult i l’infant és de màxima proximitat. Per això crec que l’aprenentatge que promou és el de tractar aquest moment amb un temps adient i baix un clima relaxat i tranquil, considerant-lo com un moment d’intimitat, de respecte i no tan sols atentent-se als aspectes higiènics ja que això seria mecanitzar un procés i no veure les oportunitats educatives que aquest ofereix.

Un dels aspectes que més m’ha agradat ja que he vist moltes educadores que no ho fan són les estratègies de l’adult, ja que per tal que es produeixin tots aquests beneficis pedagògics (interacció, reforç del vincle, confiança, autonomia) a més de tenir en compte l’espai i el temps, s’han de dur a terme estratègies d’anticipació del que es farà així com les verbalitzacions durant el canvi; hi ha molta diferència entre agafar al nen i posar-lo al canviador o dir-li el que succeirà, que pugui ser ell qui s’apropi, també no és el mateix que durant el canvi estiguis pendent d’ell, ja que és un moment de molta intimitat i li facis determinats comentaris que el facin gaudir d’aquest moment o que sigui un moment de silenci, on la teva postura no sigui relaxada i estiguis més pendent dels altres, cridant l’atenció o parlant amb un altre infant o adult.

Per altra banda, i a pesar de la importància d’aquest moment no crec que la millor solució sigui reduir el temps del pati, o almenys no com a pauta per a tots els centres ja que tot i que hi ha alguns en què sí que es podria dur a terme ja que els infants romanen una gran part de la jornada escolar en aquest, hi ha altres que no surten molt per diferents motius. En aquest darrer cas, i tenint en compte que el pati també és un moment educatiu en el qual els infants desenvolupen moltes capacitats, crec que no estaríem sent coherents amb les possibilitats que aquest ofereix i, per tant, estaríem donant solució a una mancança creant una altra. Suposo que la solució és redistribuir equitativament els diferents moments segons les característiques de cada centre ja que en aquests casos no es pot generalitzar.

No obstant, sóc conscient de les dificultats que aquesta pràctica pot tenir en determinats moments o dies ja que hi ha vegades que fins i tot jo he hagut de dur a terme aquest moment molt de pressa perquè hem fet alguna activitat que s’ha allargat, arribava l’hora d’entrada dels pares i els infants havien d’estar canviats. També el fet d’estar tota sola a un aula amb 18 infants fa que moltes vegades no puguis estar totalment disponible per al nen que està al canviador; però per aquest motiu s’ha de pensar molt el lloc on es posa el canviador ja que si aquest el situem a un espai amb total visibilitat de l’aula, això ens permetrà tenir un control global i poder estar més tranquils durant aquest moment, transmetent aquesta seguretat al nen.

En definitiva, tot i que hi hagi alguns moments en què no és possible dedicar el temps suficient a aquest procés, és molt important que siguem conscients de tots els beneficis que aquest moment implica ja que només així serem coherents amb les nostres actuacions. Per això, i gràcies a aquest documental, he pogut refrescar tots aquests pensaments i reflexions al voltant del canvi de bolquers, d’aquí la importància de la formació permanent, de no deixar de llegir, de compartir experiències ja que només així no oblidarem l’après i podrem millorar-lo contínuament.

Bona pràctica: L’hort (Fort de l’Eau)

“Desde la perspectiva de la innovación educativa y de la educación ambiental, el “Huerto Escolar” como recurso educativo supone un instrumento de primer orden, puesto que permite poner en práctica un aprendizaje activo y cooperativo basado en la resolución planificada de problemas, así como un eficaz desarrollo de actitudes y valores conducentes a unos comportamientos más comprometidos con la conservación y mejora del entorno y con la utilización sostenible de los recursos ambientales.”

Naxio Oliveri Albisu

Aquest projecte té uns objectius molt valuosos en quant a la cura del medi ambient i l’aprofitament d’aquest en l’adquisició de coneixements.

Amb freqüència les escoles obliden les possibilitats d’apropar als infants a la natura i per això aquesta pràctica em sembla una molt bona oportunitat per ensenyar als infants a tractar un espai amb el qual molts d’ells no estan acostumats a interaccionar.

Des del meu punt de vista, l’hort que és una forma d’aprendre també no només dels recursos de la natura sinó també de l’esforç i constància personal com a mitjà per a la consecució d’objectius i del treball en equip. Per això, una de les mancances que li veig a aquest projecte és el fet que no es faci més sovint ja que si volem un aprenentatge real, els infants haurien de saber que el sembrat, per tal que no es mori s’ha de regar més sovint i no cada quinze dies. A més, ja que tenen aquest recurs el podrien aprofitar més.

En quant als agrupaments, tot i que està bé que hagin pensat en reduir el nombre d’infants crec que encara es podrien introduir altres millores com ara fer grups encara més petits ja que això permetria un treball més individualitzat, sobretot en tractar-se d’una tasca nova que requereix d’un temps específic per a cada infant. A més, ja que els criden d’un a un això faria que els altres no estiguessin allà sense fer res i dinamitzaria el procés. També, una alternativa a aquests grups seria fer-los heterogenis, compartint l’experiència amb els de dos i tres anys ja que el suport que reben els infants de menor edat els hi dóna l’oportunitat d’adquirir nous coneixements i habilitats que els ajudaran a avançar en el seu nivell de desenvolupament; al mateix temps, els més avançats tindran la possibilitat de reafirmar els seus coneixements i la seva autoestima al sentir-se útils per a la resta. També afavoreix a què aquests demostrin major capacitat de lideratge i manifestin actituds de sensibilitat i cooperació. 

Tot i així sóc conscient de la dificultat que per a molts de centres suposa fer aquests tipus d’agrupaments tan petits ja que per realitzar-lo s’ha de disposar de la presencia d’una altra educadora que es quedi amb la resta del grup classe.

A l’escola on jo faig les pràctiques, per exemple, quan encara no havíem arribat les practicants no hi havia mestres de suport i, per tant, aquesta pràctica era impossible. Crec que seria una molt bona idea poder incloure un hort al meu centre ja que disposem de l’espai però no de la conscienciació dels  beneficis que aquest comporta. També, i relacionat amb la importància de la continuïtat, crec que és important que com a mestres sapiguem mantenir aquesta constància ja que estem donant un model de treball als infants i si deixem de fer-ho per manca de temps o altres aspectes estarem transmetent una manca de perseverança, de ser constants amb el que iniciem.

Un dels aspectes que més m’ha cridat l’atenció és la participació de les famílies ja que crec que aquestes poden aportar molts de coneixements sobre aquest àmbit a les pròpies educadores.

En quant al treball dels aliments recollits dins l’aula, crec que una vegada identificada aquesta mancança podrien ser les companyes de Palma qui suggerissin activitats a la tutora en les quals els infants poguessin manipular i conèixer allò que han sembrat per tal de descobrir les característiques d’aquestes (color, olor, gust, nom, textura...).

Tot i que com ja he dit al meu centre no tenim hort, jo he preparat activitats que permetien als infants el descobriment de les característiques de fruites, verdures i hortalisses, les quals comptaven amb una part introductòria a l’assemblea on parlàvem d’aquestes i una altra d’experimentació.

Alguns exemples són:

 Proposta: llimones i dacses

Dues propostes: fruites i verdures primavera

Fins i tot, una activitat abans d’iniciar l’hort podria ser experimentar amb les pròpies llavors:

Bona pràctica: Racó del moc

“La autonomía es una de las cualidades humanas que nos ofrece la posibilidad de actuar por nosotros-as mismos-as y que, por tanto, convierte al ser humano en protagonista irrepetible de su vida”

(govern basc) 

El que més m’ha agradat és l’origen d’aquesta pràctica. El fet de passar a què un fet que repercuteix directament sobre l’infant sigui executat per una persona aliena a aquest (adult) a què el nen adquireixi un paper actiu. Moltes vegades parlem de la importància dels hàbits d’higiene però només fem menció a netejar-se les dents, anar al bany i rentar-se les mans i la boca. En canvi llevar-se els mocs és un tema que poques vegades es contempla com a acte que hagin de fer els nens. 

Suposo que aquesta actitud és fruit d’una creença arrelada als adults que considerem als infants com menys capaços de dur a terme aquest acte, és a dir, desvaloritzem la capacitat d’acció sobre el propi cos que pot exercir un infant. 

Crec que identificar un moment on es limitava el paper del nen i cercar una solució com aquesta és fruit d’un procés d’observació i reflexió molt enriquidor. A més, la resposta a aquesta necessitat no només ha contemplat el foment de l’autonomia del nen sinó també les estratègies perquè aquesta es pugués dur a terme com ara crear un espai determinat, que inciti als infants a utilitzar-lo (que els motivi) així com l’apropiació dels materials a les característiques dels infants. 

Per tot això crec que és un bon exemple de com l’observació, la focalització de la mirada en aspectes concrets i la posterior reflexió sobre com millorar el que veiem (retroalimentació) són processos imprescindibles si volem ser bones mestres i fer que les nostres actuacions s’adeqüin cada vegada més a la imatge d’Infància que defensem. 

A la meva aula, tot i que no tenim un racó concret, els infants estan avesats a anar al bany, agafar un tros de paper i tirar-ho a la paperera. Crec que també és una bona alternativa ja que a casa també disposen d’aquest espai i podran tenir una continuïtat entre el que fan a l’escola i amb les seves famílies. A més, a diferència de la pràctica proposada si que es fa a nivell de centre, ja que tots els infants fan ús del bany per netejar-se els mocs. Això és el que crec que li manca a aquesta pràctica ja que facilitaria que els infants poguessin ser autònoms a qualsevol banda del centre i no només a la seva aula.

Projectes pati

“La configuración del espacio es importante por ser portadora de un significado, ya que todo juego simbólico se significa en relación con una «escenografía» en evolución. De esta manera, el espacio induce a renovar y realizar continuamente nuevas experiencias e identificaciones como participación de una cultura lúdica, que no es sino aprender a vivir en relación a través del juego” (Abad, 2006)

“El pati permet traslladar als alumnes la idea d’espai comunitari de i per a tothom. Una de les idees més comunes sobre això és que el pati té la capacitat de simular en unes condicions excepcionals les característiques d’una comunitat. Un espai comú que no és de ningú, però que és de tots. Aquest fet facilita posar en marxa processos de coresponsabilització i participació” (Marín, 2010, 69). 

“El pati genera i potencia una sèrie d’accions o oportunitats d’actuació i d’aprenentatge als infants: és el que s’anomena potencialitat objectiva, la que ens mostra les funcions que l’infant pot desenvolupar a través del material. El pati té la funció de potenciar aspectes sensorials, aspectes psicomotrius, aspectes cognoscitius, emocionals i afectius” (Moreno i Noguera, 2011, 26)

El que he après dels projectes del pati, incloent el meu projecte és la necessitat de dotar aquests espais del valor educatiu que els hi pertoca. Ja que, “Quan es parla de l’ús més habitual dels espais exteriors d’una escola apareixen expressions  molt arrelades com «prendre l’aire», «desfogar-se, fer un pausa» -el «recreo»-, «un descans per als mestres»…, com si la vida al pati solament fos això. En coherència amb aquestes creences, els espais exteriors de les escoles semblen tots tallats pel mateix patró. Malgrat aquesta imatge generalitzada, avui hi ha molts equips de mestres i alguns ajuntaments que volen recuperar els espais exteriors com un lloc més en el qual s’ha de planificar i preveure el que es vol que passi, igual que es fa en els espais interiors de l’escola.” (Cols, 2007)

Aquesta visió del pati és la que hem compartit entre tots el que hem fet un projecte sobre aquest espai. A més, el que més m’ha cridat l’atenció és la quantitat d’idees en torn a aquest que s’han desenvolupat:

Panells de canals: Escola Infantil Fort de Leau (enllaç al projecte)

Utilitzar la verticalitat tot oferint una alternativa que permet veure les passes que segueix una determinada acció i que els fa conèixer les característiques dels materials presentats; ja que per exemple si fiquen aigua per un costat veuen com passa d’un lloc a un altre i com ho fa (va més ràpid per superfícies llises i més lenta per materials més rugosos i que es troben en posició horitzontal, etc.).

El pati: EI Es Pouet d’Alaior (enllaç al projecte)

En aquest projecte s'ha creat mobiliari (taula i banc), jardineres i un panell sonor. Per tant, shan tingut en compte activitats més tranquil·les, elaborant una zona de descans, una zona musical (panell) i una zona més natural (jardineres). El que més m'ha cridat l'atenció és la gran participació de pares i personal del centre en aquest projecte ja que, pràcticament han estat els protagonistes. Això és d'admirar ja que al meu centre els pares ni sabien de la proposta que estàvem realitzant i ningú ha col·laborat en la realització del material. També, el fet que un d'aquests materails (les jardineres) es puguin utilitzar fora del moment del pati, és molt positiu ja que en ser esl propis nens qui duguin a terme la plantació i cura d'aques espai farà que en sentir-lo seu ho respectin més. 

D’aquests dos projectes les dificultats que hi veig és l’escassetat de material, és a dir, crear per exemple un únic panell de canals o un únic panell sonor pot suposar un conflicte a l’hora d’utilitzar-lo ja que tot i que no se  quants d’infants surten de cop al pati, si això ho hagués de fer al meu seria punt de molts de conflictes ja que hi ha tres aules dins un mateix espai.

 El pati (centre Ses Païses).

Aquest projecte se’ns va presentar de forma molt visual i a més els materials encara no estaven terminats. Tot i que no vàrem tenir l’oportunitat de veure el resultat o objectius concrets que hi ha darrera aquesta feina la idea és que volien fer una zona més relaxant amb lones i una espècie de coixins fabricats per ells i una zona que permetés aprofitar aquest espai per a altres activitats com ara l’esmorzar a l’aire lliure, amb bancs i taules fetes també per ells i de material natural.

El que més valoro d’aquest projecte és el fet que hagin observat el joc dels infants durant aquest moment i, posteriorment, i dotant d’importància a les accions dels petits, hagin pensat un projecte i uns materials que donessin resposta a aquests. Aquest és un aspecte que podria incorporar a la meva formació ja que moltes vegades emprenem projectes sense veure quina demanda hi ha, quan, al cap i a la fi, els destinataris del mateix seran els propis nens i, per tant, ens hem d’adaptar al que necessiten.

Crec que, sobretot la zona de taules i cadires seria una proposta que es podria incorporar al meu centre, sobretot a  una zona del pati que es comunica amb el menjador, ja que els infants podrien aprofitar aquest espai per sortir a menjar els dies que fa bo. No obstant, i tot i que no ho varen dir, crec que a aquesta zona a l’aire lliure també haurien de contemplar posar unes lones ja que menjar a ple sol en estiu no és el més adient per a ningú.

El pati: un moment de joc: Escoleta Huialfàs de sa Pobla  (enllaç al projecte)

En quant a aquest projecte, tot i que no vàrem poder veure quasi resultts ja que encara no estava posat en marxa, crec que hi ha un bon procés de reflexió darrera ja que han vist les mancances concretes de cada pati per així oferir una proposta que la millori.

Un dels aspectes que m’ha sorprès de molts de projectes  és que no tenien avaluació. Aquest m’ha sorprès pel contrari ja que si que planteja com ho farà i de forma molt similar al meu projecte es tracta d’una avaluació de tres àmbits: què opinen les famílies i el personal del centre i els aprenentatges que duen a terme els infants a partir de l’observació de les creadores del projecte.

L’obstacle que li veig és que si encara no han fet el projecte tal vegada els serà molt difícil poder portar aquest procés d’avaluació de forma significativa, és a dir, que aquesta tingui uns resultats, una retroalimentació a fi de millorar el que no ha anat bé, ja que disposaran de poc temps per observar.

Aquest projecte, el que hauria de tenir molt en compte és l’objectiu de cura del material. Crec que s’hauria de dur a terme un treball inicial de contacte amb dits elements ja que de forma contrària els infants sortiran al pati, i com que no estan avesats a tenir contacte amb aquest tipus de propostes,  faran un ús del material poc respectuós.

Aquesta orientació crec que s’hauria de tenir en compte en tots els projectes de millora del pati ja que solen ser espais que actualment estan molt desaprofitats, sense propostes i el fet d’incorporar elements nous fa que els infants no tinguin una consigna, una orientació de quin ús fer. Per això la meva recomanació a partir de tot el viscut amb el meu projecte és que abans d’exposar-lo els infants tinguin un contacte amb ell, mitjançant converses, portant el material a l’aula i romanent amb els nens per orientar-los en la forma de jugar amb ell, etc.

La figura del mestre: rols i models d’actuació http://petjadespercreixer.blogspot.com.es/2013/05/projecte-de-millora.html (Escoleta Municipal d’Esporles)

Aquest projecte és una alternativa totalment diferent de les que hem vist amb els altres projectes de millora. Això crec que és molt positiu ja que el resultat és molt potent i, tot i que pot semblar que no hi ha un canvi físic, visible, el fet de crear  un ambient de reflexió entre l’equip educatiu ja és un pas molt important, sobretot actualment ja que això és el que manca en les escoles.

De la mateixa forma que hem va passar amb l’anàlisi d’aula i de centre, i amb les assignatures cursades durant aquest trimestre en general, m’ha aportat professionalment una actitud molt compromesa amb l’observació, la reflexió i el canvi. Es tracta de pensar en els beneficis que suposaria per l’educació en general, parar una mica d’atenció en analitzar les passes que donem; com diu González (2011):

“La reflexión de nuestra práctica es similar a ponernos frente a un espejo, ya que seremos capaces de observar cuál es nuestra imagen, cuál es la forma de trabajar, cuáles son los acertijos de la práctica, y hasta identificar los retos de la misma, pero a diferencia del espejo, por medio de la reflexión seremos capaces de cambiar el reflejo, hasta mejorarlo, para obtener óptimos resultados. Sí, la reflexión de la práctica docente nos prmite, como señala Freire, “repensar lo pensado” (...)”.

Crec que l’actitud del centre de proposar a unes persones que vénen de nou i que poden aportar una visió diferent més actualitzada tal vegada de l’educació, és molt valenta. Les dificultats que li veig a aquesta pràctica és que la decisió no sigui del tot acceptada per les persones que seran producte d’aquestes observacions ja que el fet que una persona que encara ni tan sols ha exercit com a mestra i que només té coneixements teòrics pot resultar incòmode o insultant.

No obstant, el que he après amb aquesta proposta és que no ens em de subestimar pel fet de ser estudiants perquè precisament la nostra pràctica rau de la teoria que tenim darrera, ja que això et crea una sèrie de creences que marquen la teva actuació. Per això, el fet que porten molt de temps no vol dir que sàpiguen més que nosaltres ja que a educació tot va evolucionant i qui millor que nosaltres, que ens trobem veient els canvis del moment per compartir-los amb unes docents que tal vegada estan poc actualitzades.

Crec que aquest projecte s’hauria d’incorporar a tots els centres on fem pràctiques ja que molts de nosaltres veiem aspectes que es troben totalment allunyats d’una educació de qualitat i fins i tot que traspassen la línia ètica i professional i només els denunciem entre nosaltres. Per això, crec que és molt enriquidor poder dur a terme aquest procés, sempre fent-lo com ho han fet aquestes companyes, amb diplomàcia i amb respecte dels docents observats.

El parc sonor http://paulareflexioinnovacio.blogspot.com.es/2013/05/el-parc-sonor.html (Escoleta de Cas Serres)

Ens diuen Monferrer i Pallerols (2009, 11) referint-se als materials estructurats que són tan abundants en els centres educatius actuals que:

“En aquesta mena de mal anomenades joguines, l’infant és un mer executor. No ofereixen la possibilitat de fer-les servir de cap més forma que la prevista pel fabricant [...]. Els nens i nenes s’interessen molt per aquells materials que, per la seva inespecificitat i polivalència, s’ajusten als diferents i canviants interessos i necessitats que cadascun d’ells manifesta”.

Aquest aspecte és el que m’ha agradat molt de la proposta, el fet d’oferir un material alternatiu als propis instruments que coneixem. A més, i tal com han reconegut els propis companys els objectius que s’havien proposat s’han vist alterats per una realitat que ha donat lloc a experiències que no s’havien imaginat com ara el joc simbòlic. És això el que precisament possibilita un material no estructurat, que els infants puguin fer d’ells l’ús que més s’adapti a les necessitats del moment.

Crec que els objectius d’aquest projecte si es continuen treballant són molt potents ja que el que es pretén és habilitar un espai on els infants puguin treballar la sonoritat de manera original, fugint d’uns instruments molt limitats que no donen quasi lloc a la imaginació dels mateixos.

Les dificultats o obstacles que li veig és la poca probabilitat que les mestres d’aquest centre ho continuïn ja que el fet d’haver de desmuntar tota la sala de psicomotricitat i després tornar-la a col·locar és una alternativa poc viable ja que moltes aules només compten amb la presència d’una única educadora i no crec que aquesta pugui dedicar el temps que necessita la proposta. Per això, crec que seria una idea molt atractiva per aplicar al meu centre però fent-ho a l’aula ja que és un espai que pots habilitar amb més facilitat ja que pots fer-ho al mateix temps que tens als infants controlats.

Darrera  d’aquest projecte hi ha un aprenentatge molt valuós i és com podem treure profit a materials reciclats, per obtenir així el que ens han presentat: una proposta original i econòmica que promou la curiositat cap a la manipulació de materials; fet que possibilitarà el coneixement a partir de l’acció directa de les característiques dels diferents materials (aquest fa un so agut, fort, greu, sona si el mous o si l’arrossegues...).

Projecte de millora “L’art a l’escola Infantil”

Víctor Lowerfeld y Lambert Brittain en su libro “El Desarrollo de la capacidad creadora”, dicen: “Aquellos que no son capaces de crear, que no encuentran satisfacción en construir algo, será más seguro que busquen destruir lo que los otros han construido. Puede existir mayor riesgo en observar pasivamente la vida, que en ser agresivo, dentro del papel que a cada uno le toca”.

Aquest projecte, en un inici sembla una proposta d’un centre molt sensibilitzat amb la importància de l’art a l’escola. Les activitats que proposa aquest grup són una manera important de potenciar la seva creativitat i la lliure expressió de cada nen. Cada infant té una forma d’interpretar el món , el seu entorn i, per tant, la seva forma d’expressar-se. Per això, a través de les activitats que han fet en relació amb aquest terme, els infants van descobrint poc a poc que a més del llenguatge oral, es poden expressar des de altra perspectiva.

No obstant, tot i que després de veure l’escola amb aquestes obres creades pels infants, fruit de l’esforç de les practicants, ens arriba una imatge d’escola molt conscienciada amb aquests beneficis, després, amb els comentaris de les companyes trobem que és només una imatge superficial, que realment és única i exclusivament esforç d’elles i que el centre no està gens implicat.

Tot i que m’ha semblat un bon projecte crec que el més enriquidor d’aquesta proposta és la conversa que ha provocat ja que d’aquesta hem extret l’actitud que hi ha a molts de centres, aquesta manca d’actitud de superació, el fet de no deixar-nos endur per la decoració d’un lloc ja que pot ser que com en aquest exemple només sigui fruit d’una experiència puntual que no té res a veure amb la vida quotidiana del centre.

L’obstacle que li veig al projecte és la manca de motivació de l’equip docent ja si continuen així després d’haver vist el que s’aconsegueix fent innovacions i obrint la mirada cap al canvi, serà molt probable que no continuïn el projecte, és una qüestió d’actitud.

Arrel de cercar informació sobre propostes d’art he trobat aquesta pàgina:

http://www.vitoria-gasteiz.org/wb021/http/contenidosEstaticos/adjuntos/es/25/32/42532.pdf

Crec que és interessant la forma d’enfocar l’art que tenen ja que ho utilitzen per transmetre valors, actituds i la pròpia cultura, sent creacions que inclouen a tota la col·lectivitat i, per tant, amb la qual tots es senten identificats.

Documental: “La vida a les parets” http://reflexioi.blogspot.com.es/2013/05/presentacio-documental-la-vida-en-les.html

“Documentar experiencias pedagógicas llevadas a cabo por docentes permite conocer lo que hay detrás de sus decisiones cuando enseña, sus puntos de vista, supuestos y proyecciones. Y también habilita la comunicación y circulación entre los docentes de ideas, saberes, innovaciones, proyectos que los interpelan en su profesionalidad y en su protagonismo como actores centrales de las tareas de enseñanza de la escuela. Documentar a través de relatos escritos por los mismos docentes implica recuperar y recrear reflexivamente lo que cotidianamente hacen, contar historias acerca de la enseñanza y del aprendizaje de los chicos. Supone, al mismo tiempo, reconocer el carácter cambiante y particular de las prácticas de enseñanza de acuerdo a los contextos en los que se desarrolla, así como atender las potencialidades de transferencia y adecuación de esas experiencias a otros contextos y situaciones escolares”. (Brito y Suárez)

He après que realitzar una bona documentació implica enregistrar mitjançant diferents formats, que possibilitin la recollida de comentaris dels infants i de la mestra o els processos de descoberta. Al meu centre, tot i que les mestres enregistren les activitats, després no hi ha un procés d’avaluació d’aquestes, la qual crec que és imprescindible per poder realitzar una documentació de qualitat que reflecteixi el procés d’ensenyament- aprenentatge viscut per cada infant.

Aquest documental, de la mateixa forma que l’assignatura Observació i Documentació m’ha fet que incorpori al meu bagatge que documentar no és qualsevol acte, sinó que s’ha de saber seleccionar, que no tot és vàlid ja que, per exemple a la meva escoleta pengen fotos i per a ells això és documentar.

Ha estat molt interessant la part inicial del documental en la qual diferents professionals indiquen el que per a ells suposa una paret, una idea original que mostra com un mateix objecte, habitual a les nostres vides, pot ser definit d’infinites formes. Ens recorda que les parets no només delimiten l’espai sinó que serveixen per comunicar, per donar visibilitat a la història del centre i poder-ho compartir amb les famílies i els infants.

Tot i que ja coneixia la filosofia i actuacions d’aquesta escola, ja que és un centre al qual he anat diverses vegades per fer treballs degut a què em fascina la visió de l’educació que tenen, crec que sempre és bo recordar aquests detalls que per a molts de llocs passen desapercebuts. Un exemple que és el que em crida més l’atenció d’aquesta concepció és la visió dels panells de documentació que donen, ja que va més enllà de què les famílies sàpiguen el que fan els seus fills a escola ja que també serveix com a sistema de reflexió per a les mestres, de posar paraula al que fem i com a forma de que els nens es sentin reconeguts i puguin tornar enrere i recordar el que han fet.

Un aspecte que la meva escoleta podria incloure és el fet de guardar la documentació o de mantenir alguns plafons d’un any cap a un altre, ja que a setembre tot es tira i les parets queden blanques, com si en aquest centre no hi hagués hagut ningú. Crec que mantenir determinats plafons ajuda als infants a que l’any següent vegin canvis en les seves habilitats i, també en l’aspecte físic, fent-los conscients així del pas del temps i a més dóna continuïtat a l’escolarització dels nens.

També, com a proposta a destacar, el fet que emmagatzemin la documentació a la biblioteca és una bona idea per tal de poder tenir-la a l’abast de qui vulgui. Per exemple, una mestra que fa una activitat de un aspecte determinat podria comparar documentacions d’altres aules que varen fer aquesta mateixa tasca per tal de reflexionar i millorar sobre determinats ítems.

Documental El bon dia (CEIP Molinar) http://poriolvolvol.wordpress.com/2013/05/09/presentacio-del-documental/

“Hay momentos en la jornada escolar y zonas en el aula de infantil que por su cotidianidad no reciben el reconocimiento que se merecen, ya que pasan inadvertidas las oportunidades que nos ofrecen. Nos referimos a la asamblea: en infantil constituye un momento de reunión entre el maestro/a y sus alumnos/as, en ella los niños expresan sus sentimientos, vivencias y gustos, se trabajan conocimientos, valores, hábitos, normas… Y lo más importante, se producen relaciones sociales entre el grupo de aula viviendo experiencias gratificantes y necesarias para el niño” (Ávila, 2008).

Tots hem viscut aquest moment de la jornada a l’escoleta però hi ha centres que no el consideren com l’espai educatiu que és i el fan com una rutina mecanitzada però sense saber el que comporta per als infants i la mestra. Els diferents moments que inclou l’assembla, com el bon dia, es repeteixen per tal que els infants adquireixin seguretat a l’aula i autonomia en la realització de la mateixa. En concret el bon dia és una activitat que fa que els infants es sentin protagonismes ja que s’utilitza el reconeixement lingüístic per a cada membre del grup.

El documental està plantejat amb una teoria molt vàlida que recolza aquest moment com un moment de reunió, de compartir amb el grup i a la vegada d’atendre a les individualitats de cadascun. No obstant, tal com he comentat a la videoconferència crec que no es realitza el moment complint els objectius que aquest té ja que s’ha vist que en algunes aules no hi havia un espai delimitat, sinó que els infants estaven al terra i alguns paraven atenció i altres no i les fotografies les posaven les mestres ja que l’alçada dels plafons era molt elevada.  Tot i que el centre ho fa per respectar la llibertat d’elecció de cada nen, crec que no s’ha confondre el respecte als infants amb que cada nen faci el que vulgui ja que si el centre realment veiés els beneficis que aquest moment té per a tots els nens entendria que el respecte es  té possibilitat que tots els nens formin part d’aquest moment, un moment que s’ha de crear entre tots ja que és un moment en què el grup està reunit.

Gràcies a poder veure exemples com aquests i debatre sobre la idonietat dels mateixos, surten alternatives com ara la que es fa a l’aula d’una companya de Menorca que és que els panells estan a l’alçada dels nens i després els aixequen per tal d’evitar el que les creadores del documental deien sobre que els infants llevessin les fotografies.

Al meu centre es podria incloure aquesta mentalitat sobre la importància del moment de la que parlaven les mestres on emfatitzaven en la importància d’avançar el que  es farà durant el dia o adequar la durada a les necessitats dels nens ja que hi ha aules que això no ho contemplen.

Documental necessitats especials

En quant a aquest documental em sembla un tema fonamental en quant a possibilitar l’educació inclusiva a les escoles. Aquest documental mostra com els infants no només estan presents en la vida quotidiana sinó que com la resta també participen i progressen.

He après com la teoria donada a assignatures com educació inclusiva o trastorns del desenvolupament també és respectada en alguns centres. És un documental que promou la flexibilitat i adaptació a la realitat que vivim, amb un transfons de conscienciació i voluntat de tota la comunitat educativa.

Les limitacions que li veig a aquesta pràctica és el fet de la poca quantitat de recursos en alguns casos i de la manca d’aprofitament d’aquestos en altres perquè si bé es cert que hi ha centres que no disposen de personal que pugui atendre les individualitats d’aquests nens com caldria, hi ha altres que sí que en disposen i en comptes d’aprofitar a aquestes persones com a suports a l’aula, se’n porten els infants fora, sols. Això, tal com ens va explicar el professor d’Educació Inclusiva és contraproduent ja que aquesta persona podria ajudar no només amb un infant sinó amb altres nens també.

A més, moltes vegades les limitacions no venen donades per manca de recursos sinó d’actitud per part dels professionals.

Crec que tota aquesta conscienciació sobre l’actuació amb infants amb NEE es podria aplicar sencer al meu centre ja que  hi ha una manca molt marcada de coneixement i formació en quant a aquest tema i les mestres no apliquen cap modificació respecte als nens que requereixen d’aquestes.

Documental treball per projectes

Aquest centre és conegut en Eivissa per la seva forma de treballar, allunyada de la utilitzada per altres escoles ja que no requereix de llibres de text sinó de tot tipus de fonts d’informació.

Els obstacles que li veig a què altres escoles utilitzin el treball per projectes és que crec que encara no entenen que no és un mètode de treball, sinó una manera d’entendre l’aprenentatge. Per tant, es pot considerar com una concepció de l’educació on tot es relaciona, que parteix d’una experiència on hi ha interaccions. Una manera d’aprendre que tal com s’indica al documental inclou les relacions entre: subjectes, coneixements i experiències.

El que  més em crida l’atenció és la capacitat d’aprofitament de les situacions, com l’elecció del tema a estudiar parteix d’un tema que ha interessat als infants i per tant, requereix una escolta activa i, com he dit, requereix de la competència del mestre per   aprofitar les situacions que es donen (observació) ja que el tema d’interès pels infants  pot ser explícitament comunicat per aquests o per l’observació del docent d’activitats que els infants fan lliurement (exemple de la lectura “on són les formigues del nostre pati?”).

A més, un altre aspecte a incorporar al meu repertori professional és la importància de què siguin els infants qui donin les respostes ja que això crea un esperit crític. Per tant, l’objectiu d’aquest mètode de treball, que és el que hauria de tenir qualsevol procés d’ensenyament, és que els infants aprenguin a aprendre, és a dir, que els hem d’ajudar a disposar d’eines que li permetin donar resposta a diferents situacions; donant més importància als procediments i actituds que als conceptes. Evidentment els infants acabaran aprendre conceptes però com que hauran estat descoberts per ells aquests s’incorporaran a la seva memòria d’una forma més fixa ja que tal com diu Jose M. Esteve (2003): “No tiene sentido dar respuestas a quienes no se han planteado la pregunta”.

Per últim, un dels temes que ha sortit és quan la mestra del vídeo deia que no tot havia de tenir una resposta. Això és  un aspecte que tots els centres haurien de tenir molt en compte ja que davant la gran quantitat de preguntes que els infants tenen producte de la seva curiositat innata, nosaltres, els adults hem de superar el prejudici de què ho sabem tot i transmetre als infants que hi ha preguntes que no tenen resposta immediata o altres que no tenen resposta. En el primer cas, la resposta pot requerir una recerca d’informació per poder contestar-la o la respondrà quan tingui els coneixements necessaris, per tant, es pot allargar en el temps. Per exemple, quan el nen ens pregunta perquè el blau és blau, li podem explicar que això ho sabrà quan avanci en els cursos perquè requereix coneixements sobre química. En el cas de les preguntes que no tenen resposta, com: existeix Déu? El món és finit o infinit? Cadascú tindrà la seva resposta i nosaltres només els podem informar sobre les diferents opinions que existeixen sobre el tema.

Del que es tracta és de no respondre una pregunta amb informació errònia si no sabem la resposta, sinó en aquests casos respondre contingentment com ara: “no ho sé, però ho cercaré i demà et diré què he trobat”, i és d’aquí d’on surten projectes d’investigació.

En general és un bon documental que ens fa conscients de la millor forma de donar els continguts, de reflexionar sobre què volem que aprenguin i què volen aprendre ells; amb això no ens hem de quedar amb la idea que els infants només aprenen el que volen sinó que ens serveix per saber que hem de saber adoptar estratègies metodològiques que facin que vulguin aprendre, que tinguin curiositat pels aspectes que saben els seran necessaris per a la seva vida.

Documental: l’espai d’Eivissa.

Aquest vídeo mostra una alternativa a l’escola formal. És un documental que et fa pensar i del qual extreus una doble moral. Per un costat estic molt d’acord amb la filosofia que plantegen sobre el respecte dels infants però sempre acompanyant aquest respecte de llibertat amb uns límits que possibilitin la convivència. Això es podria incorporar a la meva escoleta, el fet que els infants entenguin que “Tiene que haber disciplina porque sin ella no se puede estudiar y no se puede convivir. No es un capricho de la autoridad. No es un antojo del profesorado. Como consecuencia lógica de lo que se pretende conseguir en la escuela, surge la necesidad de la disciplina”.

A més d’aquests aspecte l’altre que m’ha cridat més l’atenció és la importància que li donen a l’educació emocional ja que és un contingut oblidat a les nostres escoles.

A pesar d’això, aquest plantejament és el mateix que ara s’està intentant promoure a les nostres escoles. Per tant, crec que aquest nou espai encara viu i considera l’educació com la que hi havia abans i d’aquí la seva disconformitat. A més hi ha plantejaments que  no considero que responguin al que pretenen com ara el fet de jugar per jugar, ja que això no és un aprenentatge significatiu.

En quant a les altres alternatives que proposa com qüestionar el que s’ensenya a les escoles (el que marquen els llibres de text) o acompanyar els infants en el seu procés, crec que són idees com les que nosaltres estem estudiant a la carrera i que ajuden a tenir una visió d’infància molt més respectuosa amb dits subjectes. També el cas que es va exposar a classe, que un infant digui jo no em vaig d’aquí, no vull fer res, quina resposta educativa donem a això, com actuem, ja que hi ha un altre grup que també hem de vigilar i si cadascú està per on vol això serà impossible si no es disposa d’un adult per a cada nen.

Competències treballades:

Per una banda, el fet de què els companys exposessin públicament els seus treballs ha fet que pugui ampliar la meva formació (1.3.). A més, de forma individual he accedit a tots aquests blogs per tal de parar més atenció als detalls ja que hi ha coses que s’escapen a la qualitat sonora de la videoconferència. No només ho he fet per realitzar aquestes reflexions sinó que també he visitat altres projectes que no s’han exposat per ampliar els meus coneixements i agafar noves idees que pogués aplicar al centre on faig les pràctiques.

Per altra banda, he cercat informació complementària respecte els diferents projectes de millora per tal de fonamentar les meves opinions mitjançant referències bibliogràfiques (5.3) i he exposat les possibles resistències i obstacles en l’aplicació dels diversos projectes presentats.

REFERÈNCIES:

ABAD, J. (2011). El juego simbólico. Cap: espacios para el juego simbólico. Barcelona: Graó.

BRITO, A. I SUÁREZ, D. (2001). Documentar la enseñanza. Revista El Monitor, 4, 8-11. Buenos Aires: Ministerio de Educación

GODALL CASTELL, T. (2012). El canvi de bolquer: molt més que una rutina! Revista Viure en família, 044.

GONZÁLEZ PULGARÓN, M.J. (2011). Importancia de la reflexión sobre la práctica. URL: http://educacion.tamaulipas.gob.mx/formacion/cursos_2011/No2/reflexi%F3n%20sobre%20la%20pr%E1ctica.pdf

MARÍN, I. (2010). Els patis de les escoles: espais d'oportunitats educatives. Barcelona: Fundació Jaume Bofill.

MONFERRER, O. i PALLEROLS, M. (2009). Transformar materials, construir elements de joc. Revista in-fan-ci-a, 166, 11-17.

MORENO E. i NOGUERA, G. (2011). El pati de l’escola, un projecte en marxa. Revista In-fàn-ci-a, 178, 22-26

Plans de millora a la xarxa

http://www.slideshare.net/MariaSirah/projecte-de-millora

En moltes ocasions hem parlat sobre la importància del període d’adaptació quan els infants arriben per primera vegada a un centre educatiu. Aquesta reflexió es concentra en l’etapa 0-3, per ser aquesta la primera vegada que els infants poden assistir a una escoleta. No obstant, si la primera escolarització ha de ser curada no podem ignorar les dificultats que es poden presentar en canviar de centre als tres anys; sense oblidar que molts infants s’escolaritzen a l’edat dels tres anys.

Per això, i partint de què es tracta d’un moment molt important en la vida d’un infant, ja que és l’entrada a un món aliè a la família i, com tots els canvis importats de la vida requereix un temps d’elaboració perquè alhora hem d’anar canviant nosaltres també.

Els infants no poden deixar-se anar dels seus pares i mares o del seu antic centre sense agafar-se a un altre lloc; per això és molt important que abans d’anar a l’escola algun familiar hagi impregnat amb la seva presència tots els espais de la classe i que hagi pogut conèixer al mestre, veure l’escola i jugar en els seus espais.

A pesar d’això, i tal com es planteja en aquest projecte de millora, no només hem de tenir en compte als infants sinó també a les seves famílies ja que tal com diu Cristóbal Gómez: “tan important és l’elaboració de la separació per als infants com per als seus familiars. L’angoixa que provoca als pares i les mares la separació es transmet als fills. Per això, en les primeres trobades no formals que es tinguin amb la família, és imprescindible donar confiança i parlar d’aquesta angoixa”.

Amb la manera de planificar les aules, els primers dies de classe, i en definitiva, la manera com un centre estigui organitzat estarem transmetent una confiança als infants que, indirectament, transmetrem a les famílies a través d’aquests.

Un dels aspectes que m’agrada sobre aquest projecte és la relació que estableix entre l’adaptació a l’escoleta i l’escola, ja que si la primera escolarització (0-3 anys) es treballa d’una forma adequada facilitarem que, després, quan el nen o la nena tingui que tornar a adaptar-se a l’escola infantil no li suposi cap neguit ja que recordarà l’etapa d’adaptació com una etapa satisfactòria; per això, com diu Vicenç Arnaiz “ens hem d’afanyar a dissenyar una estratègia que permeti l’accés a la separació de l’infant com una conquesta d’aquest i no com l ‘acceptació amb més o menys resignació d’una distància imposada”.  

Amb les propostes per facilitar aquesta transició que es presenten a l’enllaç, es deixa constància de la importància de què els mestres siguin conscients que una adaptació ben feta exigeix una preparació que implica aspectes molts diversos i comença abans que els infants  comencin l’escola.

De forma complementària a aquestes propostes, en Vicenç Arnaiz, al seu article “la conquesta de la classe i l’adaptació dels infants i les seves famílies a les escoletes de Menorca” també suggereix altres alternatives classificades segons a qui van adreçades (família, mestres o infants) com ara que les escoles disposin d’àlbums sobre totes les escoles on els infants aniran (que incloguin fotos d’espais i de personal) o fer una maleta com a acomiadament de l’escoleta, en la qual van elaborant records de l’escoleta (casset de cançons, fotos del grup…) i també hi posen algun regal per als que els han de rebre. En aquest darrer cas, em sembla molt bona proposta ja que els infants porten la seva motxilla, amb les seves experiències a la nova escola i accepten les vivències dels altres nens. A més, pot ser un bon recurs per a la nova tutora, la qual pot utilitzar tots aquests elements per donar continuïtat a aquest canvi, per exemple utilitzant les cançons conegudes.

Per tot això, crec que és un bon projecte de millora, perquè a pesar d’estar contemplat al centre proposa uns aspectes innovadors que podrien enriquir el procés que es duu a terme actualment.

http://escolabressolgespa.uab.cat/node/64

http://escolabressolgespa.uab.cat/files/Projecte%20de%20menjador%20novembre%202011.pdf

En aquest cas, l’Escola bressol Gespa ens mostra un projecte de millora relacionat amb el moment del menjador, en el qual es pretén enriquir aquest moment, mitjançant l’assignació d’un paper més actiu als infants.

Algunes propostes innovadores d’aquest projecte són:

Al grup de 2 a 3 anys:

Cada dia hi ha dos encarregats d’anar a la cuinera i aquesta els explica que hi haurà per dinar. Després aquests ho han d’explicar als seus companys. A poc a poc, al segon trimestre, aquest grup ajudarà a les mestres a parar taula (fent torns).

Les mestres serveixen el primer plat a cada infant i després al segon plat el posen enmig de la taula i cada infant agafa la quantitat que vol menjar. Quan acaben, són els mateixos infants qui lleven la taula.

Al grup de 1 a 2 anys:

Cap al segon trimestre, també comencen a anar a la cuina a agafar el carro del menjar i a parar taula.

Un encarregat reparteix els baveralls i un altre les culleres. La tutora passa una palangana amb els tassons i cada infant n’agafa un. Després també ajuden a arreplegar la taula.

Els nadons:

Seuen tots a la taula i la tutora els va repartint els baveralls i el plat amb el menjar. Alguns comencen a menjar sols i altres és la tutora que els ho dona. Aquests infants també tenen els plats i tassons de vidre per tal de veure el que mengen.

En quant als materials que s’utilitzen al menjador no són de plàstic sinó que són de vidre transparent per tal que els infants puguin veure el que hi ha dins. A més, les gerres i els tassons estan adaptats a cada grup d’infants per tal de fer-los més autònoms.

Aquesta proposta em va semblar molt bona i em va fer pensar sobre la bona pràctica que vaig exposar sobre l’escoleta on faig les pràctiques (enllaç de la bona pràctica). Experiències així et fan veure com el que per a tu eren propostes molt innovadores, són millorades per altres que inclouen aspectes en els quals jo ni havia parat atenció. Per exemple, el fet que els nadons també tinguin un espai al menjador o que els infants puguin decidir la quantitat de menjar que menjaran.

En el cas dels materials, crec que els centres, per manca de confiança en els nens continuen posant plàstic per evitar que els infants el puguin trencar. Això hem recorda a una proposta que vaig fer a la meva aula on vaig fer un racó de la natura que inclou pedres. Al principi la tutora em va dir que se les tirarien per damunt però li vaig explicar que si aprenien (amb la nostra ajuda) a fer un ús adient d’aquests materials, ho farien servir com a qualsevol altre, sent conscients de les seves característiques i del que això implica. Per això crec que si des d’un principi se’ls acostuma a tractar amb materials, sent conscients de les normes que aquests impliquen no hi haurà cap problema, i no realitzaran accions que ara fan amb els gots de plàstic com ara copejar-los amb la taula o llençar-los, ja que saben que no passa res per fer-ho.

Considero, que aquesta pràctica és un molt bon exemple de concepció d’infant com a capaç i que reflecteix una reflexió prèvia al procés de decisió que fa referència a la manera d’entendre i de considerar aspectes tals com: Quin lloc ocupa i on situem l’individu i el grup? Quina confiança i quines possibilitats atorguem als nens i nenes? Quin valor donem als contextos físics i relacionals? Aprenem sols o juntament amb altres persones? Quines possibilitats d’acció oferim? Quina connexió existeix entre els distints contextos vitals? Quins valors volem propiciar (respecte, solidaritat, cooperació, capacitat crítica, curiositat, autonomia...)? Com els vivim en la comunitat educativa? (Blasi, 2003, 5). Es tracta, d’un seguit de qüestions que ens fan pensar si allò que fem està donant resposta al que pretenem; es tracta de la importància del COM ho fem.

http://perso.wanadoo.es/vcandelas/plan_de_mejora.htm

En primer lloc, dir que crec que en trets generals, la pràctica realitzada per aquest centre és un bon exemple de intenció de millora, donat que fan un anàlisi en general sobre diferents aspectes relatius a l’escola per després seleccionar el que més rellevància té i millorar-lo. Fins aquí, és un bon procés per detectar el pla de millora ja que parteix d’una mancança i arrel d’aquesta l’escola planifica un procés de millora en l’àmbit educatiu, en aquest cas, l’estimulació primerenca.

En canvi, si observem alguns dels objectius que proposen, com ara: afavorir l’educació integral dels alumnes o avaluar les dificultats d’aprenentatge a través de l’avaluació inicial i continua, podem veure com aquests són aspectes que qualsevol centre considerat com educatiu hauria de contemplar en qualsevol situació. Per això, tot i que aquest pla és molt adient perquè són aspectes bàsics en l’educació de qualsevol infant, crec que tots els centres haurien de comtemplar-lo com una forma adequada de treballar, en la qual tal com diu el currículum es respectin els ritmes i necessitats de cada infant.

Malgrat que penso que aquest pla no hauria d’arribar a ser contemplat com a millora sinó que els centres haurien de treballar sobre una concepció que inclogui els principis que aquest projecte planteja com a nous, crec que arrel d’aquest anàlisi el centre haurà pogut canviar la metodologia sota la qual basava les seves actuacions per adaptar-la a una concepció més actualitzada i realista sobre la infància. Un dubte que em sorgeix arrel d’aquest pla és, quan parlen de programes d’estimulació, fan referència a programes que s’aplicaran en determinades situacions o a documents que guiaran les seves actuacions en el dia a dia? En cas de ser la primera opció, penseu que basta adaptar activitats només en determinades situacions? Què passa amb la resta de moments? Crec que estaríem davant d’una errada molt comuna als centres, on professionals pensen que pintar una paloma el dia de la pau, suposa que els infants assoleixin un valor bàsic, la solidaritat.

En definitiva, puc dir que a pesar de què pensi que molts dels plans de millora haurien de ser bones pràctiques que realitzés qualsevol centre, he de dir que el fet que un centre sigui capaç de detectar aquestes mancances i exposar-les amb claredat a fi de millorar-les diu molt de l’esperit de superació d’aquests professionals. Actualment, des del meu punt de vista, els centres tenen  una manca molt considerable de processos de reflexió; acostumem a realitzar accions que queden en el buit perquè directament les considerem com a bones, sense agafar distància, sense dedicar un temps de la jornada escolar a analitzar si allò que fem veritablement s’adapta a la nostra idea d’Infància, als objectius que volem assolir.

És per això que el fet que un grup de professionals es reuneixin per debatre sobre una determinada situació i proposin alternatives de millora, és un pas molt important per canviar aquesta manera de ser, es tracta de treure el peu de la nostra zona de confort i provar altres coses. Potser, no sempre les coses sortiran bé, però si mantenim una actitud crítica i reflexiva amb les pròpies actuacions estic convençuda que anirem millorant, superant obstacles i que cada vegada els centres proposaran més plans de millora, perquè...

NO ÉS CERT QUE TOT ÉS MILLORABLE?

Referències:

GOMEZ MAYORGA, C. (2003): La conquesta de la classe. El període d'adaptació. En in-fan-ci-a, n° 131.

ARNAIZ, V. (2006). L’adaptació dels infants i les seves famílies a les escoletes  de Menorca. Anuari de l’Educació de les Illes Balears, Fundació G.Cifre de Colonya. 

BLASI, M. (2003). La vida quotidiana de zero a sis anys. Revista Guix d’Infantil, 11, 5-10.

Competències treballades:

Un projecte de millora implica una sèrie d’actuacions per part dels professionals que consideren necessari un canvi en el seu centre, per això, de forma inevitable he reflexionat sobre aquests elements o actituds que porten a una bona actuació professional (1.2.).

Per altra banda, per fer aquest anàlisi he hagut de cercar informació en altres blogs i fonts que m’han servit per agafar idees tant teòriques com pràctiques que amplien la meva formació. Fins i tot, en un cas concret (el menjador) he pogut veure com els coneixements que jo tenia sobre el que per a mi era una bona pràctica, es veien millorats per una altra experiència que m’ha servit d’exemple a seguir (1.3.).

Per últim, de cada projecte trobat he cercat informació complementària que m’ajudés a veure les debilitats i fortaleses de cadascun, recorrent a les referències bibliogràfiques citades i a coneixements adquirits al llarg de la carrera (5.3.).

Reflexió autovalorativa: Quines millores podríem incloure en el nostre projecte?

I aquest és el nostre projecte! 




Una vegada finalitzat el nostre projecte de millora podem dir que ha estat una gran oportunitat d'aprenentatge, ja que hem tingut l'oportunitat no només de ser les creadores d'una proposta tan important com és la millora d'un espai educatiu com és el pati sinó també hem pogut observar els resultats que aquest ha tingut i com els infants han gaudit amb aquesta nova experiència de joc que els hem proporcionat.

Tot això fa que haguem dut a terme processos molt enriquidors en quant a la nostra formació ja que hem hagut d'elaborar un pla de treball per tal d'organitzar-nos, documentar-nos visitant pàgines a la xarxa i llibres que ens servien d'inspiració i model de referència, fet que dota al nostre projecte d'uns fonaments i una coherència educativa. També ens ha servit per aprendre a treballar en grup, aprenent de les idees que aporten les companyes i a sotmetre a una mirada crítica les nostres propostes.

Relacionat amb aquesta capacitat per autovalorar-nos, algunes propostes de millora que considerem que s'haurien de realitzar en quant al nostre projecte són:

• Dedicar més temps a conscienciar als infants sobre el tracte que havien de dispensar al material proposat. Després d'haver vist la dinàmica de joc que s'ha desenvolupat amb el material ofert, ens hem adonat que els nens encara no estaven preparats per tenir  un contacte tan lliure amb aquest tipus de material; això ens fa adonar-nos que hauríem d'haver dedicat un major nombre de sessions a preparar als infants per a aquesta nova proposta que es trobarien al pati.

• Major participació per part dels infants. Tot i que des d'un principi contemplarem la idea que els infants participessin en el procés d'elaboració del material, la manca de temps i disponibilitat dels infants que tenien un calendari molt ajustat a les programacions d'activitats, ens han impedit que els nens i nenes de l'Escola fossin també part creadora d'aquest projecte. Tal vegada, si des d'un principi s'hagués implicat als infants en el projecte, convertint-los en peces clau del procés de creació de material, haguéssim aconseguit que els infants mostressin una actitud de major respecte envers el material ja que sentirien com una creació pròpia els materials de joc del projecte.

• Documentar el procés de transformació del pati de l'Escoleta. Hauria estat positiu realitzar diferent material de documentació per tal de donar visibilitat al treball realitzat en aquest espai però finalment, per motius de temps, en aquests últims dies ens ha estat impossible realitzar aquesta tasca. Pensem que mostrant amb fotografies i explicant tot el procés de treball desenvolupat des de la planificació inicial fins a la realització de les obres del pati i la presentació del material, haguéssim aconseguit, tant per part de l'equip educatiu com per part de les famílies, una major valoració de les millores realitzades així com, una major comprensió de l'esforç i la implicació personal que ens ha suposat aquest projecte al qual hem dedicat molt de temps fora del nostre horari lectiu.

A més d'això les limitacions o obstacles que han repercutit negativament a l'hora de desenvolupar el nostre treball han estat la manca d'implicació i conscienciació de les possibilitats del nostre treball per part de les educadores del centre així com l'escàs seguiment del que anàvem fent. Aquest darrer punt ha fet que no tinguem cap referència en quant a les expectatives que havien dipositat en el nostre pla de millora ja que això ens hagués servit d'ajuda per orientar-nos.

A més, en lloc de trobar recolzament i paraules d'ànim per la seva part pel treball que estaven realitzant ens vàrem trobar comentaris referits a la poca durabilitat d'aquest material. Aquesta actitud ens sembla desconcertant ja que va ser la pròpia directora qui ens va proposar aquest material per realitzar la proposta degut a les seves característiques (segur, econòmic, a l'abast, reciclat...). Si des del principi pensava això hauria d'haver-ho expressat ja que tot i que nosaltres sabíem de la fragilitat del mateix, en haver escoltat aquestes opinions hauríem previst que no comptaríem amb el suport de l'equip del centre.

Les educadores del centre també han actuat de la mateixa manera, quedant-se completament al marge de l'evolució del nostre projecte. Com a excepció, una de les educadores ens va oferir la seva ajuda i vam realitzar conjuntament millores en el pati, ens va aportar idees i es va mostrar oberta a realitzar qualsevol tasca de millora en aquest espai. La resta, es limitaven a realitzar comentaris poc alentidors quan ens veien treballant amb el cartró en quant a la fragilitat del material i el poc respecte que mostrarien els infants, fet que ens fa deduir, la manca de confiança en els propis infants. Nosaltres, tot i que teníem en compte les característiques del cartró i les limitacions en quant a la seva durabilitat, confiàvem que els infants oferirien un tracte més respectuós a aquest material. Però òbviament, amb allò que no comptàvem és amb la nul·la col·laboració que mostrarien les nostres companyes per tal que els infants tinguessin cura del material ja que estant elles presents en el moment de la proposta, estaven xerrant entre elles i es mostraven completament al marge de les accions que realitzaven els nens respecte al material. El resultat d'aquesta manca d'atenció per la seva part va provocar que en un moment que ens vam haver d'absentar del pati, els infants fessin mal bé tot el material, sense que elles mostressin cap tipus de reacció.

Després d'haver pogut observar les seves reaccions i l'actitud mostrada davant del nostre projecte, considerem que l'elecció del material ofert no va ser encertada ja que nosaltres pensàvem que comptaríem amb una major implicació en tots els sentits per parts de l'equip educatiu del centre, i ens hem trobat que no ha estat així. Hauríem d'haver optat per materials més durs i menys fràgils que no  precisaren molta atenció ni supervisió a l'hora que els infants els manipulessin. Seguim pensant que el material utilitzat és una bona opció ja que ofereix moltes possibilitats creatives, manipulatives i sensorials, no obstant, és una proposta arriscada quan s'ofereix a infants tan petits i és imprescindible comptar amb la complicitat de totes les educadores per tal que els nens fessin un bon ús del material.

En el nostre cas, malgrat que ens hem sentit molt afortunades per poder realitzar aquest projecte i com hem dit,  valorem molt positivament aquesta experiència, el sentiment que ens ha despertat el desenvolupament final del projecte ha estat de decepció i frustració ja que hem vist com la tasca realitzada no ha pogut tenir una continuïtat i l'esforç que ens ha suposat la consecució del projecte no s'ha vist reconegut per les nostres companyes. De fet, la directora ni tan sols va observar com oferíem el nou material als infants ni com els nens jugaven al nou pati. Això, ens demostra una manca total d'interés per la seva part i ens fa pensar que realment no hi havia una vertadera intenció per la seva part de millorar l'espai exterior i convertir el pati en un espai educatiu.

Malgrat que el nostre treball va acabar al fems el mateix dia que el vam oferir com a proposta de joc als infants ens trobem satisfetes a nivell personal amb el treball realitzat ja que hem treballat molt dur i moltes hores per a crear el material i millorar les instal·lacions exteriors i pensem que podem estar orgulloses amb el resultat de la nostra feina. Com tot projecte han hagut aspectes que es podrien millorar i precisament aquestes propostes i aquesta autocrítica que estem realitzant ens ajudarà en un futur a realitzar un projecte més realista i que contempli tots els aspectes que hem mencionat amb anterioritat.

Competències treballades: 

En aquesta entrada hem arribat a conclusions elaborades sobre les possibles millores del nostre projecte gràcies a la informació recollida arrel de les observacions de la nostra pràctica (1.4.). A més, hem reflexionat sobre els obstacles i resistències que ens hem trobat i les causes de dits entrebancs (5.4.)

Projecte de millora: Un món de cartró

Amb la realització d'aquesta presentació les competències que he treballat són la justificació i contextualització del projecte de millora a partir de l'anàlisi de necessitats d'aquest centre, en concret de l'espai del pati (5.2.) i he cercat informació en relació al nostre projecte, tot aportant referències bibliogràfiques (5.3.)

Comentant bones pràctiques proposades als blogs dels meus companys

Després de visitar una gran quantitat de blogs, he comentat les bones pràctiques dels tres següents: 

• Parlem de la col·laboració de les famílies:  "Els curiosos" 
• Parlem de grups heterogenis: "Innovando y reflexionando"
• Parlem d'autonomia: "El viatge més bonic del món"

Les competències que he treballat a l'hora de comentar aquesta selecció han estat la 1.3., ja que he accedit i revisat els blogs dels meus companys a fi d'ampliar la meva formació gràcies a experiències proposades que et fan reflexionar i trobar idees per aplicar a la meva escoleta o en el futur. 

També, aquesta selecció ha implicat que identifiqui el que per a mi eren les millors bones pràctiques i les pugui comparar amb altres pràctiques que jo he viscut (4.2.). Per últim, i a fi de justificar aquesta elecció  he cercat els fonaments teòrics que justificaven les pràctiques seleccionades (4.1.). 

Una bona pràctica al meu centre de pràctiques

El moment del dinar més enllà d’una rutina

Durant el moment d’esmorzar i dinar, els infants de les aules de Grossos 1 i 2 (infants de 2 i 3 anys) i l’aula de petits (1-2 anys) es reuneixen al menjador de l’escola. Tots s’apropen a aquest espai fent un tren des de l’aula que els hi correspon. Una vegada al menjador els infants seuen als bancs que hi ha al voltant de les taules i esperen a agafar el seu pitet. La mestra deixa els pitets damunt de la taula i cada infant agafa un; depenent de si es corden o si es fiquen directament pel cap, els infants se’ls posen tots sols (els que només s’han de ficar pel cap) o esperen a què sigui la mestra qui se’ls cordi. A més, cada educadora recorda a una taula (hi ha quatre taules en total) que s’han de pujar les mànigues per no embrutar-se-les.

En el moment en què tots els infants estan preparats som nosaltres qui ens encarreguem de servir a cada infant el seu plat. No obstant, quan els infants s’acaben els plats, cadascú s’aixeca per posar-lo al carro i la cullera o forquilla al compartiment que hi ha destinat als coberts. En el cas dels postres, quan hi ha iogurt el fiquen al cub de reciclatge del plàstic.

Durant aquest moment cadascuna de nosaltres s’asseu a una taula per ajudar i compartir aquest moment amb un grup. Durant aquest moment a més de conversar amb els infants, també observem les seves accions, prenent constància així de la seva motricitat fina, el nivell de llenguatge o els seus gustos.

Una vegada hi ha uns quants infants que han terminat, cridem a uns quatre o cinc i aquests es lleven els pitets, els posen a la cistella i se’n van cap a classe a rentar-se les mans i la boca. El motiu pel qual només acudeix un nombre reduït de nens és perquè els dos grups de Grossos comparteixen bany i només hi ha quatre lavabos. Així mentre un adult acompanya durant aquest moment al petit grup, els quals es posen sabó, es netegen les mans i la boca i s’eixuguen amb les tovalloles, un altre està al menjador acompanyant al grup que encara no ha terminat.

Tot aquest procés és visible a un panell de l’aula, on els pares poden veure si els seus fills han esmorzat o dinat; és a dir, hi ha un plafó que dóna constància del que mengen els infants.

Els principals objectius que per la meva experiència suposo que té l’escola en relació a aquest moment són:

• Fomentar l’autonomia i participació dels infants, fent-los subjectes actius d’aquest procés.
• Desenvolupar habilitats comunicatives i de socialització, la qual cosa implica conèixer i respectar els hàbits de convivència.
• Augmentar progressivament la motricitat fina dels infants.
• Assimilar y desenvolupar hàbits de salut, alimentació i higiene com són provar tots els aliments, netejar-se les mans abans i després de dinar o utilitzar adientment els utensilis de menjar.

Tot i que per a mi aquest moment es pot considerar una bona pràctica, algunes propostes de millora serien:

• Si en comptes de ser nosaltres qui repartissin els plats fossin dos o tres nens qui de forma rotativa anessin adoptant el paper d’encarregat de repartir els plats, ja que a més d’estar treballant l’autonomia, se’ls està donant una responsabilitat que crec que afavoreix la motivació cap a aquest moment, un sentiment de protanisme per un moment que està plenament dedicat a ells.

• Que els infants després de menjar, tinguessin un drap amb el qual netejar el seu tros de taula, en comptes de ser les educadores qui quan se’n van netegin la zona.

Puc dir, que després d’haver parlat sobre aquesta proposta de millora al seminari i de proposar-la al meu centre, hem tallat trossos petits de Vileda i ara són els infants els que abans d’anar cap a classe netegen la seva taula. A més de ser un hàbit que els ensenya que han de netejar el que embruten, és una forma de motivar-los a menjar ja que fins que no acaben no poden agafar el drap (en aquesta etapa els fa molta il·lusió netejar).

En quant als fonaments teòrics que hi ha darrera d’aquesta pràctica començaré per un aspecte molt comentat i valorat d’aquest moment: l’autonomia. El fet que el centre doni tanta importància a què els infants siguin subjectes actius d’aquest moment, ja que tal com diu Thió (2011, 44) “(...) hem de prioritzar l’autonomia per sobre de la correcció i la netedat (adaptat a l’edat). El primer objectiu és que mengin a gust, amb ganes i, per aconseguir-ho l’autonomia és un factor importantíssim”. A més, al currículum d’Educació Infantil es percep com a objectiu “Adquirir progressivament autonomia en les activitats habituals i en l’organització de les seqüències temporals i espacials quotidianes” (Decret .71/2008, de 27 de juny, pel qual s’estableix el currículum de l’educació infantil a les Illes Balears).

Si com a mestres promovem la iniciativa dels infants i els hi proporcionem un espai perquè aquesta sigui possible, podrem aprofitar aquesta activitat que sorgeix de l’interès del nen com a font de múltiples aprenentatges que es va retroalimentant, sense necessitat de reforçadors externs.

Un altre fonament molt relacionat amb l’autonomia seria la seguretat afectiva ja que per avançar en el seu desenvolupament, necessita sentir-se segur, i aquesta seguretat se l’ha de proporcionar l’adult; aquest sentiment proporcionarà al nen la motivació necessària per continuar avançant. Com diu Vicens Arnaiz (1993):

 “El niño, como cualquier persona, necesita del marco el grupo humano para sentirse seguro, de la misma manera que necesita del reconocimiento en el seno de dicha comunidad para no sentirse absorbido, disuelto, perdido o confuso en el entramado relacional del grupo. [...]Esta autoafirmación, la constitución del yo, estará especialmente influida por las actitudes y el reconocimiento del adulto frente al niño”.

És per això que el fet de seure a la taula, fa que ens estiguem mostrant propers, disponibles, per tal que les respostes a les accions realitzades dels infants li serveixin per prendre consciència dels seus assoliments, tot reforçant el seu sentiment de competència (autoestima); com diuen Arnaiz, Mesquida i Pons (1998, ) “hom només es pot expressar si hi ha algú que l’escolta”.

Aquesta interacció ens porta cap a un altre fonament teòric, la comunicació. Amb això faig menció tant a la mirada, com als gestos, és a dir que no només es refereix al llenguatge verbal ja que és important estar atents a les senyals que els infants ens mostren, d’aquí la importància d’observar i escoltar. Si ho fem podrem obtenir informació sobre el moment evolutiu en què es troben, coneixerem les seves necessitats, interessos...

Per tant, i en relació amb la seguretat afectiva, és a través del diàleg verbal i no verbal que l’adult anticipa als infants les accions i tasques, la qual cosa els fa sentir que els tenim en compte que poden confiar en nosaltres. Per això, és important que com es fa al centre on estic es compleixin les promeses que es fan; si es diu a un infant que no vol menjar un aliment que només ha de tastar-lo i si no li agrada no se’l menjarà, hem de complir-ho i retirar el plat si aquest així ho desitja.

També, i seguint amb el cas del centre on faig les pràctiques, el fet d’estar asseguts amb ells proporcionant ajuda en moments puntuals o dient-los que sabem que ells ho poden fer sols, és una forma de transmetre la confiança que tenim en la seva capacitat de realitzar l’acció per ells mateixos.

Per últim, i com a aspecte molt important és el respecte de la individualitat de cada nen. Com he dit hi ha infants que acaben abans de menjar i tot i que han d’esperar a què almenys cinc més hagin acabat per anar a classe, és una forma de respectar que hi ha infants que mengen més ràpid i altres que necessiten més temps. També, a l’hora d’oferir ajuda tenim en compte el desenvolupament motriu de cada nen, sabent que hi ha infants que necessiten més ajuda per agafar els estris que altres.

Aquest respecte a les característiques personals de cadascun, creant un clima de seguretat i confiança, oferint les condicions i situacions necessàries per tal que desenvolupi les seves capacitats tot respectant el ritme individual de cadascun, són aspectes que podem considerar com a ingredients bàsics per a una bona pràctica educativa.

En definitiva, els ítems que hauria de contemplar qualsevol pràctica que es consideri com a adequada dins l’àmbit de l’educació són:

• Respectar les característiques de cada infant (ritmes, personalitat).
• L’autoavaluació i avaluació de les pràctiques, la qual cosa implica a tots agents educatius (infants i educadors).
• La planificació dels  moments, ja que tal com he dit per tal que es desenvolupi tot el mencionat l’adult ha d’haver-lo previst (posant els materials a la seva disposició per exemple). Aquesta inclou partir de les necessitats dels infants i ser flexible davant situacions imprevistes.
• La continuïtat. Es pot considerar una bona pràctica aquella que roman fixa en el temps.

(cliqueu damunt de la imatge)

Competències treballades

Aquesta exposició d’una bona pràctica educativa al centre on faig pràctiques, m’ha servit per extreure els criteris que hi ha darrera d’aquesta i de les exposades pels meus companys a classe. Per tant, la competència que més he treballat ha estat el fet d’identificar els marcs teòrics que hem fan considerar la pràctica seleccionada, una bona pràctica.

Referències

ARNAIZ, V. (1993). El profesor y la seguridad afectiva en Educación Infantil. Revista Aula de Innovación Educativa, 21.

ARNAIZ, V; PONS, E.; MESQUIDA, M.; PONS, S. (1998). Els ulls de la mestra, un mirall per l’infant.  Revista In-fan-cia, 105, 33- 35

Decret .71/2008, de 27 de juny, pel qual s’estableix el currículum de l’educació infantil a les Illes Balears

THIÓ, C. (2011). El menjar més enllà de la nutrició; autonomia, autoestima, responsabilitat. Revista Guix d’Infantil, 59, 44-45. 

Selecció de bones pràctiques (0-3)

Després d’haver visitat i reflexionat sobre la llista de bones pràctiques, ha arribat el moment de seleccionar les tres que més m’agradaven. Aquesta tasca no ha estat gens fàcil perquè  totes les propostes mostraven bones actuacions. És per aquest motiu que he decidit triar tres bones pràctiques que incloguessin la resta, tenint en compte la idea que hi ha de fons a cadascuna i que les altres també comparteixen.

Els ingredients que es mostren en aquestes bones pràctiques i que crec que hauria de contemplar qualsevol altra són: una observació i escolta que permeti la planificació acurada dels ambients d’aprenentatge (incloent l’espai i el temps) a fi d’oferir unes propostes concretes que treballin uns objectius extrets de la intenció de donar resposta a les necessitats dels infants, tot potenciant les seves capacitats.

Les propostes triades de la web El Safareig, mostren la imatge d’infància que tenen, la qual percep als infants com a actius, constructors del seu aprenentatge i capaços; per ser coherents amb aquesta imatge no hem d’oblidar el nostre paper ja que som els encarregats d’oferir els moments que donin resposta a aquest fet. Aquí rau la importància del docent, qui ha d’observar i escoltar atentament tot el que passa al seu voltant a fi de guiar les seves actuacions en la direcció que els infants indiquen.

Autonomia

Un bon exemple d’aquesta pràctica ens ho mostra la pràctica “poder anar a beure aigua” on la mestra ha modificat una pràctica que feia a partir de les demandes que implícitament els infants feien amb les seves actuacions i comentaris. L’elecció d’aquesta pràctica doncs es justifica per la capacitat d’aquesta mestra d’adonar-se dels aspectes a millorar a la seva pràctica on ha entès que “Alimentarse es algo más que satisfacer una necesidad fisiológica para facilitar el desarrollo físico del ser humano, es el momento donde las relaciones interactivas son inevitables y dónde la adquisición y el desarrollo de hábitos sociales, culturales, etc., pueden ser incorporados por los/las niños/as” (Marchamalo,2007). Aquest fet ha suposat  un canvi en el treball de l’autonomia dels infants on ara són aquests qui decideixen quan beuen en funció de la seva necessitat i els responsables d’aquest acte, la qual cosa els transmet un missatge de confiança en les seves capacitats per part de l’adult. Com diu Hebe (2010, 12): 

“Al llarg de l‘activitat autònoma, el nen s‘agrega al plaer de dominar l‘acte motor, al plaer de dominar l‘activitat mental, que no remet solament a apropiar-se de la realitat externa, sinó, sobretot, de la seva realitat interna: el plaer de ser ell mateix, autor i protagonista en la seva vida quotidiana, no solament en el pla motor, sinó també en l‘emocional, el cognitiu i el relacional”.

Ambientació

Les altres dues pràctiques estan íntimament relacionades ja que suposen la cura dels espais i materials i que reflecteixen la idea d’ambient com a tercer educador que ens proposa Malaguzzi. La proposta “Fer d’observadors de l’ambient” l’he seleccionada perquè mostra la importància de la preparació acurada de tots els ambients de l’escola ja que aquests conviden a les persones a realitzar determinades accions, mostra la idea “d’un ambient polisèmic des del punt de vista sensorial i perceptiu, oferint una major diversitat d’olors, colors, sons i textures que donin major riquesa a les vivències sensorials dels infants” (Riera, 2005, 33).

A més, contempla les parets, ja que aquestes parlen del que es viu a l’escola, i altres aspectes menys tangibles com el clima. Aquesta proposta inclou també la importància dels materials, proposant materials de la vida quotidiana, materials naturals que en moltes escoles estan sent obviats i substituïts per les anomenades joguines pedagògiques, les quals, tal com diuen Olga Monferrer i Montse Pallerols (2009, 11) “en aquesta mena de mal anomenades joguines, l’infant és un mer executor. No ofereixen la possibilitat de fer-les servir de cap més forma que la prevista pel fabricant [...]. Els nens i nenes s’interessen molt per aquells materials que, per la seva inespecificitat i polivalència, s’ajusten als diferents i canviants interessos i necessitats que cadacun d’ells manifesta”.

La tria d’aquesta proposta, és fruit de la necessitat de què com a mestres parem atenció en tots els detalls que influiran en el procés d’aprenentatge dels infants, si preparem una activitat amb moltes possibilitats però deixem de banda tots aquests aspectes estètics estarem descuidant un aspecte fonamental, cridar l’atenció dels nens cap a la tasca.

Materials naturals

A partir d’aquesta selecció de materials, espais i condicions ambientals, trobem la darrera bona pràctica triada, “La fira de la tardor”, aquesta proposta, de la mateixa manera que altres com l’activitat amb magranes o farina i arròs, l’he triada pel màxim profit que li treuen a una idea, en aquest cas el treball de la tardor.  Durant aquesta experiència, es presenten als infants un seguit de recursos, totes amb la tardor com a fil conductor, que permeten als infants el treball d’una estació a partir de l’experiència directa amb els elements que la identifiquen. Això, permet que per una banda els infants treballin el seu desenvolupament motriu (agafar, deixar, moure’s), cognitiu (classificacions, seriacions), social (compartir, respectar) i emocional (el plaer de fer); aspectes que deixen constància del respecte dels mestres a la forma que tenen els infants d’aprendre: aprenentatge per descobriment.

A partir de l’experiència que estic vivint amb les pràctiques meves i dels meus companys he pogut veure com hi ha centres que tot i que pensen que són molt coherents amb aquest tipus d’aprenentatge perquè fan moltes activitats d’experimentació i de manipulació, els hi manca aquest fil conductor, ja que fan activitats a l’atzar sense una temàtica comuna que les uneixi i doni sentit al que s’està fent. Per tant, són activitats inconnexes que els infants fan sense aprofundir més, sense crear un aprenentatge significatiu.

En aquesta proposta de la Tardor, es veuen reflectits els altres trets tractats com són l’observació de les situacions que succeeixen a l’aula i la preocupació estètica per la proposta, la qual utilitza elements contenidors i colors propis d’aquesta estació. També, es veu el grau de profunditat en què es treballen les propostes tractades, com quan treballen amb les pomesm les quals es tracten primer de forma sencera per poder veure el color i forma d’aquesta; després llevant-les la pell i per últim obrint-les i descobrint les seves llavors (la qual inclou la plasmació d’aquestes amb pintura).

A la fi, com ja he dit anteriorment, la base està en tenir una imatge d’infància ajustada a la realitat, que ens permeti veure les necessitats d’aquests i actuar en coherència, ja que només així podrem fer activitats com les proposades que treguin el màxim profit a les capacitats i habilitats dels nens i nenes de l’escola.

Competències treballades:

En la justificació de la meva elecció he identificat les que per a mi eren les tres millors pràctiques, comparant-les amb la realitat que ens envolta (4.2.) tot fonamentant les meves aportacions teòricament tant per recolzar les bones pràctiques seleccionades com per qüestionar altres pràctiques que es duen a terme en diferents centres (4.1.). 

Referències:

HEBE CHOKLER, M. (2010). El concepte d‘autonomia en el desenvolupament infantil primerenc. Coherència entre la teoria i la pràctica. Revista Guix d’Infàntil, 53, 9-13

MARCHAMALO HERNÁNDEZ, G. (2007). A la hora de comer. URL: http://www.omep-spain.es/Documentos/Experiencias%20Educativas/03-Hora%20Comer.pdf